Alguns presidiaris, però, s'adonen de la realitat: si seguint el joc establert arribessin al poder i decidissin alliberar tots els companys, o prendre el control de l'edifici i entregar-lo a la població reclusa, els amos de la presó no trigarien en posar en marxa tota la maquinària propagandística de que disposen per desprestigiar-los: els mitjans de comunicació no dubtarien en involucrar-los en tot tipus de baralles, accidents, o problemes que sorgissin al centre, se'ls acusaria de voler robar les pertinences a la resta de presoners, d'intimidar-los amb la violència; alhora que  provaven de subornar-los amb tot tipus de promeses, luxes, regals... Si, tot i així, el partit revolucionari assolís finalment el poder, els amos de la presó no trigarien en obligar les forces de seguretat a detenir el nou director del centre i els membres del seu govern per incomunicar-los en cel·les de càstig, o alguna cosa pitjor. També podria donar-se el cas que, tot i no guanyar, el partit revolucionari tragués un nombre de vots prou elevat per inquietar els amos de la presó, i llavors aquests, basant-se en totes les acusacions que els havien llançat durant la campanya, ordenessin als seus jutges que l'il·legalitzessin...

Cada país és una presó que es regeix per unes normes característiques; a la presó espanyola, per exemple, existeixen galeries en les que els reclusos estan separats en nacionalitats diferents de l'única verdadera que admet els estatuts del centre, i se'ls obliga, a més a més de cedir de manera regular les seves pertinences al govern central, a acceptar una llengua i una manera de ser que no és la seva mentre s'intenta, per tots els mitjans, que renunciïn a les pròpies. En aquestes galeries, que tenen un govern autònom encara més limitat que el govern central de la presó, hi ha reclusos que aspiren a participar en les eleccions centrals amb l'objectiu de treure vots suficients per, acceptant la legalitat del sistema penitenciari, sortir de la presó i construir-se'n una de pròpia. No s'adonen que els amos espanyols ja fa molt temps que es van vendre la presó a un ric propietari europeu, que més tard la va traspassar a una poderosa multinacional, que immediatament, en una fosca operació d'arquitectura financera, va ser absorbida per un poderós grup bancari mundial que va convertir-la en centenar de milers d'accions de paper que tenen un valor infinitament superior al vot que qualsevol reclús pugui dipositar dins d'una urna. I que som cada vegada més els que no en volem saber res, de les presons, per molt catalanes, boniques, o independents que puguin ser.