El llibre està dividit en una presentació de JM Solé i Sabaté, una introducció de l’autor, 4 capítols, unes conclusions i dos annexos, el primer format per unes memòries inacabades, on explica les raons de la seva entrada en el món del  separatisme i les penalitats dels 5 anys de presó, la redacció s’atura el 2 de febrer del 1936; el segon es un recull de 5 cartes  4 de les quals  enviades a l’amic Pere Ferrer i l’altra a la família, un glossari de sigles, la documentació, la bibliografia i un índex onomàstic clouen el text. Cal remarcar l’extraordinària qualitat de les il·lustracions, gairebé totes inèdites, i la seva acurada distribució al llarg del text.

Al llarg dels 4 capítols del llibre que constitueixen la seva ossada: 1) El complot de Garraf i l’estada a presidi 2) La tasca de Miquel Badia al capdavant de les JEREC (1931-1933) 3) L’aixecament del Sis d’Octubre i l’exili (1934-1936) 4) Retorn de l’exili i assassinat, podem repassar cronològicament  els 30 anys  plens de passió  i curulls d’activisme patriòtic, de la curta vida de M. Badia.

En la biografia de M. Badia, els 5 anys de presidi són un element que endurirà el seu caràcter i l’afermarà encara més en el seu ideari polític. Quan en les seves memòries inconcluses ens explica que a la presó d’Alcalà d’Henares va estar 45 dies aïllat, que va arribar a menjar palla i que durant tot el  temps del seu empresonament no abandonà mai la idea del suïcidi, podem arribar a entendre el llindar de dolor al qual va arribar. La seva lluita dins la presó fou que no dobleguessin la seva personalitat, el seu esperit rebel, el seu sentit de dignitat. Ben segur  que els seus escarcellers sabien que l’arma més poderosa de l’opressor és el control  de  l’esperit de l’oprimit, però, en aquest cas es van trobar amb un esperit d’acer, forjat en les pregones concepcions patriòtiques d’amor a la terra i  d’odi al colonitzador.

Pensem que l’èxit més important en la trajectòria política de M. Badia, és l’organització i enquadrament  de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català les JEREC. Amb aquest instrument i, aprofitant el marge de maniobra que permetien les institucions estatutàries, inicià el procés de catalanitzar, nacionalitzar Catalunya, alhora que no abandonà la idea de l’insurreccionalisme armat com a via de l’alliberament de la Pàtria, provà aquest camí el Sis d’Octubre, intentant transformar la situació generada per  la proclama del President Ll. Companys, en el procés insurreccional de secessió, pel qual feia temps que es preparaven els separatistes.

El 27 d’octubre del 1931, les JEREC celebren al local del CADCI la seva Assemblea Constitutiva amb l’assistència de 600 delegats, sota la presidència de M. Badia que formarà part del seu Comitè Executiu. Les JEREC seguint el model dels sokols txecs potenciaran el culte al cos  i a l’esperit, mitjançant el conreu de l’esport  (boxa, atletisme, excursionisme) i de la lectura i l’estudi, en el seu ideari hi són presents els conceptes de disciplina, sacrifici, coratge, audàcia i activisme patriòtic que formaven part de la idea que tenien de millorament moral de la població.

El 27 d’octubre del 1932 les JEREC controlen 32 Casals que representen 5.265 militants, el projecte de M.Badia i Josep Dencàs es consolida i és ben acollit per la joventut catalana. Un any més tard el 27 d’octubre del 1933, a les Jornades Atlètiques organitzades per les JEREC, 8.000 militants uniformats desfilen a Montjuïc. Era el model d’una joventut sana i vigorosa, enquadrada en una organització patriòtica, que anunciava un canvi de paradigma, la voluntat de creació d’un home nou. Aquella desfilada espantà els pusil·lànimes, els qui s’aferraven als antics privilegis de la vella societat, per això M. Badia i el seu projecte tingué enemics tan poderosos, fins i tot dins d’ERC.

Quan l’abril del 1933, els escamots de les JEREC rebentaren la vaga de transports convocada per la CNT- FAI, es posà en evidència la contradicció d’interessos  entre un  moviment  obrer anarcosindicalista, que fa els possibles per impedir la consolidació d’una República burgesa, que no resol els seus problemes com a classe treballadora i un moviment separatista que entén la Generalitat Republicana com un període d’acumulació de forces, d’activació del procés nacionalitzador, que permetrà preparar l’acció insurreccional que portarà a la independència.

Quan el 5 de febrer del 1934, M. Badia és nomenat Secretari de la Comissaria General d’Ordre Públic i 4 mesos més tard, el 18 de juny, Cap Superior dels Serveis d’Ordre Públic de Catalunya, seguirà l’estratègia política que hem indicat més amunt, de reforçament de les institucions de la Generalitat Republicana, per això toparà amb la CNT- FAI, aleshores immersa en un procés de gimnàstica revolucionària, com a fase prèvia a l’esclat de la revolució social.

Potser amb més maduresa política  i menys visceralitat per part dels separatistes i anarcosindicalistes, s’hauria pogut arribar a una entesa entre els dos sectors, atenent al fet  que l’enemic comú era l’Estat espanyol com a representant dels interessos de l’alta burgesia industrial i terratinent, però és clar, això entra en el terreny de les hipòtesis.

Les JEREC, seguint les directrius del seu líder, es caracteritzaren pels seu activisme, paramilitarisme i apoliticisme, M.Badia no es presentà mai a cap llista electoral, es definiren com a nacionalistes obreristes i propugnaven l’alliberament social de l’obrer català.

En els processos històrics hi  ha persones que destaquen amb llum pròpia, que esdevenen elements simbòlics, icònics, aquest seria el cas de M. Badia, el conspirador, el presidiari, l’exiliat, el malvist per sectors d’ERC, ell es qualificava com a soldat de la Pàtria, fou un somniador romàntic i rebel i per tant incomprès pels realistes que toquen massa de peus a terra, pels cagadubtes, pels mercaders del temple. Ell fou com aquells estels fugissers, que en les nits d’estiu solquen el cel amb una llum intensa, però breu. El seu record com a patriota, com a estrenu cavaller de l’ideal de l’alliberament de la Pàtria, ja ha entrat a la nostra memòria col·lectiva i història nacional. Que la seva actitud digna, coratjosa i honesta, sigui model i guia per a les generacions venidores.