Ahir la reforma laboral, avui les pensions, demà, la paga extra? les vacances?

 Per en Jordi Navarro Morera, geògraf i militant de la CUP de Girona

Cap a una mobilització general i intergeneracional!

Ara fa un parell o tres d'anys, arran de la fallida de grans corporacions financeres globals, eren molts els que creien que això del capitalisme tenia els dies comptats. En efecte, l'efecte dominó ( valgui la redundància!) es va precipitar i el món financer es va desplomar fins al punt de sol·licitar recursos públics als estats, que gairebé a l'instant van córrer a treure les castanyes del foc a l'amo. Hi havia motius aparents per pensar que la cosa trontollava.Recordo un article que amb una certa sorna preguntava als Chicago Boys on s'havien amagat. Però ha passat el temps i la bèstia capitalista torna a atacar amb tota la seva cruesa, sense concessions ni treva. Admetem-ho, el capitalisme no està afeblit i l'ofensiva que aquest ha emprès és d'unes dimensions sense precedents.

17/01/2011 09:59 Jordi Navarro
El sistema econòmic que ha triomfat ( transitòriament)  té les seves bases al món post segona guerra mundial. A Bretton Woods s'hi van posar els fonaments del desenvolupament del capitalisme;d'aquell acord van sorgir les institucions que han dirigit el món fins als nostres dies i de Bretton Woods emana la doctrina neoliberal que governa avui la política i l'economia. Conceptes com la flexibilitat laboral, la competitivitat, l'aprimament de l'estat, la obsolència de  l'estat de benestar ( pensions, dependència, vacances, sanitat pública, educació pública, prestacions d'atur...)  , la globalització financera, la deslocalització productiva, la mundialització econòmica....tot això brolla del que es va acordar en aquell maleït fòrum econòmic.

L'actual crisi és un cicle més en l'actual conjuntura econòmica mundial, i els capgrossos que remenen les cireres ja tenen el pla per sortir-ne. La recepta és més del mateix, és a dir, una nova reedició d'allò que els governs occidentals i aliats van fer sota la fèrria direcció de Tatcher i Reegan, és a dir, més capitalisme. 

Actualment les transnacionals estan immerses en dinàmiques de producció flexible, recerca de nous mercats, ma d'obra abundant i a baix cost i minimització de costos ( ambientals, legislatius, drets humans...) i per això cal entre d'altres coses reduir al màxim aquests costos. D'aquí ve la demanada empresarial ( anem amb compte amb el nou cap de la patronal CEOE, Joan Rossell, un botifler especialista en Hayek) d'aplicar dures reformes laborals, d'allargar l'edat de jubilació, de privatitzar les pensions, de reduir plantilles públiques, de deslocalitzar i flexibilitzar al màxim els processos productius, de fomentar la ma d'obra immigrant ( barata i poc organitzada sindicalment). I estic convençut que les noves demandes empresarials serà començar a parlar de pagues extraordinàries i vacances. No s'atreviran a  reclamar-ne la supressió però començaran a introduir demandes de criteris de productivitat i altres  històries. Espero equivocar-me però temps al temps. 


Reprenent el fil de la reflexió que enceta aquest article hem d'admetre que el capitalisme està viu i en peu de guerra. I com no pot ser d'una altra manera ens correspon als ciutadans, a les classes populars i treballadores fer-hi front. I en aquest tros de món que són els Països Catalans ens pertoca a nosaltres, militants i simpatitzants de l'esquerra independentista, fer un exercici de responsabilitat i treballar per mobilitzar la ciutadania.

En la tradició mobilitzadora del nostre país hi ha un component important de jovent que es belluga. Històricament els joves han estat un col·lectiu procliu a manifestar-se i bellugar-se, ja sigui en primera persona o en defensa de causes col·lectives. Però al meu entendre les revolucions només triomfen si hi ha sinèrgies intergeneracionals i és aquí on cal fer un esforç de mobilització. Actualment les generacions que rondem la quarentena estem portant el pes de la societat, tenim fills, tenim responsabilitats laborals, hem de cuidar els nostres pares envellits, de vegades malalts. Hem de fer front a  despeses econòmiques i fer equilibris per arribar a final de mes, un cop hem pagat els rebuts de la llum, l'aigua, el telèfon i hem vestit, calçat i alimentat els nostres fills.

Som la generació més castigada, la que porta més de 20 anys treballant i la que es jubilarà als 67, la que haurà pagat hipoteques sobredimensionades. Per això ens pertoca sortir al carrer, amb els joves, fer-los costat i plantar cara al sistema. No podem continuar amb la bena als ulls, el sistema capitalista és injust i cal que pressionem per fer-hi front, els nostres avis i avies van lluitar, van fer la guerra i una revolució que ens han permès gaudir d'un estat de benestar que ara els gestors del capital es volen carregar.


Acabo aquest escrit apel·lant a l'esquerra independentista a seguir en el camí de la lluita i emplaço a les organitzacions polítiques, sindicals i juvenils a estrènyer llaços i empendre estratègies adequades per encarar els temps de mobilització als quals hem de fer front de forma inequívoca, decidida i valenta.  L'acció combinada, de la CUP en l'àmbit institucional, de la COS en l'àmbit sindical, de Maulets-CAJEI en l'àmbit juvenil i del SEPC en l'àmbit estudiantil poden donar molts fruits, són les eines que poden convertir a l'esquerra independentista en un agent polític i social amb capacitat d'incidència sobre el conjunt de les classes populars catalanes.