Certament, al Principat podríem dir que hi ha, a grans trets, dos models territorials oposats. Hi ha el model que fou batejat pel franquista Porcioles com “La Gran Barcelona” i que va tenir com a instrument polític la dissolta CMB. Aquest entén el nostre país com una megalòpoli. Redueix Catalunya a l’extensió d’un continu urbà des del Penedès a La Selva, (la vegueria de Barcelona) i defineix un model de creixement i unes infrastructures pensades únicament amb l’objectiu de fer d’aquesta Megabarcelona una gran àrea de negoci amb milions de persones amuntegades, disposades a treballar i consumir.

La Gran Barcelona ha estat defensada a capa i espasa (i teoritzada en la seva versió postmoderna) pel PSC, però ha comptat per a la seva realització, de facto, amb els governs de CiU a la Generalitat i del PP a Madrid, tot i la discrepància d’aquests darrers partits respecte a la seva gestió a través de la CMB, més per una qüestió de quotes de poder, que no pas de plantejament de fons.

El model que s’havia vingut defensant des de l’esquerra, des de diferents moviments socials, ambientalistes, i veïnals, des del petit comerç i alguns sectors industrials arrelats al territori, entén el país com un sistema de ciutats. Una gran xarxa on cada un dels seus nodes o pols contribueix a l’articulació del país, preservant la pròpia personalitat social, econòmica i paisatgística, apostant per les infrastructures ferroviàries i pel transport col•lectiu i  garantint la conservació d’àmplies àrees naturals d’ús públic i la viabilitat ecològica del territori.

Un cop exposats els plantejaments de sortida, em sembla oportú assenyalar que mai les eines de gestió o administració han estat independents dels objectius polítics a assolir. Així, és de suposar que aquells que defensem un model de territori equilibrat, apostaríem en principi per una administració territorial democràtica i multipolar, que garantís la participació dels municipis i comarques en la planificació de les polítiques territorials i que es basés en la cooperació pel que fa a la gestió dels serveis i infrastructures.

Caldria, a més, que aquestes eines (no se suposa que haurien de ser les vegueries?) fossin veritablement democràtiques i transparents, amb responsables escollits per votació directa, i no pas un succedani de les diputacions provincials, caracteritzades per l’opacitat, el malbaratament de recursos i la impossibilitat de participació dels ciutadans en les seves decisions.

La CMB en el seu moment i ara l’AMB no són res d’això. Són (o han estat) estructures dissenyades amb un doble objectiu: garantir el control per part de Barcelona, dels dos grans partits principatins (sobretot el PSC) i del gran capital metropolità sobre les polítiques territorials i, alhora, esdevenir un contrapoder de facto al Govern de la Generalitat.

Entenc que els companys que defensen la integració plena del Vallès en l’AMB no han canviat pas de parer respecte al model territorial a defensar, i no comparteixo en absolut aquesta mena de moviment tàctic que proposa la supeditació a aquesta estructura com a mètode per a deixar de ser perifèria. Ans el contrari, legitimar l’AMB, responsable del Pla Territorial Metropolità i d’una política d’infrastructures que, a la pràctica, es tradueix en prometre trens i construir autopistes, suposa de fet assumir el paper subsidiari dins l’entramat de poder al qual la nostra ciutat històricament havia resistit.

Sabadell ha d’esdevenir un pol de poder polític, de dinamització econòmica i d’articulació del territori. Ha de liderar la lluita per una xarxa ferroviària que faci innecessari l’ús massiu del cotxe privat en els desplaçaments a la feina. Ha de defensar un model de comerç i de serveis de proximitat i ha d’erigir-se en capital, de facto, de la seva àrea d’influència.

Difícilment es podran assolir aquests objectius a base de perdre personalitat política i d’integrar-se en estructures dissenyades, precisament, per tot el contrari: per imposar un model d’urbanització intensiva, de grans superfícies comercials, d’una pila d’autopistes paral•leles i de tres parcs naturals en forma de reserva índia com a excusa per a la pèrdua d’espais agroforestals.

Al meu entendre, doncs, el que toca ara per ara és arremangar-se i articular la resistència. Treballar en xarxa amb altres municipis amb qui compartim model i  interessos i, sobretot, no fer propostes que condueixin a la desmobilització. Fins que el panorama polític al nostre país no faci un tomb significatiu, la conscienciació, la mobilització i l’acció conjunta de la societat civil i els seus representants més propers són l’element clau per fer possible, a mitjà termini, tant un nou model territorial, com una transformació radical de les nostres estructures político-administratives.