Són exemples clars de com desmuntar-se i tornar-se a muntar, i on sempre hi ha un mateix perjudicat i un mateix beneficiat. A tot plegat cal afegir-hi també els processos de privatització de diversos serveis públics (sanitat, educació, etc.).
En acabar de llegir aquesta notícia, vaig poder entendre, un cop més, que aquí tenim un problema i, per cert, greu: la manca d’un referent sindical unitari propi que planti cara i que sigui una alternativa sindical real de la classe treballadora catalana en defensa dels seus interessos. Per descomptat, aquest referent sindical ha de tenir un marc de lluita clarament nacional, una qüestió que creiem que tothom té clar, oi?
El discurs d'aquest sindicat nacional ha de ser, no cal dir-ho, rupturista. Ha de ser ferm i clar i alhora ha de donar una resposta àmplia en temàtiques concretes, en defensa dels serveis públics, de la reducció de la jornada laboral, de la igualtat real de gènere als diferents àmbits de la vida, dels drets dels i de les nouvingudes, de l’acabament de l’espoli fiscal i la seva redistribució entre la classe treballadora a través dels serveis públics...
Las construcció d’un referent sindical unitari ens porta a aclarir dues prèvies: la unitat d’acció sindical i les diverses formes de resposta a la crisi que han sorgit, sorgeixen i sorgiran.
Pel que fa a la unitat d’acció sindical, cal tenir clar que no és una acció puntual, espontània, d’anar fent cadascú per la seva banda i quan calgui ens trobem per dur a terme quatre campanyes i quatre manifestacions. La unitat sindical va més enllà: hauria de ser realment la 
construcció sindical de la Unitat Popular. És a dir, la unitat d’acció de diversos sindicats, que fent front comú per assolir uns objectius i finalitats concretes, cerquin no només l’assoliment de drets socials i laborals, sinó que també contribueixin a la consolidació d’un espai polític concret (en aquest cas la Unitat Popular).
D’altra banda, cal analitzar les respostes a la crisi, de les quals en podem destacar dues: les assemblees d'aturats i les campanyes fetes des de col•lectius com “Que la Crisi la paguin els Rics”. Les primeres, ben orientades, poden ser exemples d’autoorganització popular; en canvi, les segones responen al campanyisme que tant agrada a alguns sectors polítics, però que sovint està mancat d’uns objectius polítics gaire clars, amb l'afegitó de la potenciació d'estratègies sindicals alienes a la realitat social i nacional catalana.
És obvi que tal i com estem no anem bé. Si volem prendre la iniciativa social i política en l’àmbit sindical, en el qual l’espanyolisme i l’autonomisme a través de les seves expressions màximes (CCOO i UGT) fan i desfan sense oposició, l’atomització real de la nostra militància sindical és un obstacle seriós. Vull dir que cal ser conscients de la necessitat urgent de construir d’un referent sindical propi, en què la militància de l’Esquerra Independentista i també de la Unitat Popular estigui o pugui estar-hi enquadrada i, per tant, cal obrir el debat per treballar com confluir-hi.