Entre el seny i la rauxa

Per Roger Castellanos i Corbera, militant de la CUP de Tagamanent i politòleg

Diguin el que diguin els mitjans de comunicació cavernícoles i les forces polítiques del búnquer postfranquista, que no ens confonguin: els referèndums sobre la independència que van celebrar 166 municipis el passat 13 de desembre no es poden definir d’una altra manera que no sigui com una gran victòria col•lectiva del poble català. Ja sé que els catalans i les catalanes no estem gaire habituats a les victòries que no siguin esportives, i això ens pot portar a cometre l’error de sostenir valoracions derrotistes, en una aliança involuntària amb els que difonen tendenciosament un suposat fracàs de les consultes.

Però aquesta vegada no hem de tenir por de congratular-nos per aquesta victòria, ja que tenim el privilegi de viure un nou episodi històric en què la rauxa ha tornat a vèncer el seny. Perquè, observant la lluita de la nació catalana cap a la seva emancipació, podem copsar, des de la resistència del 1714, almenys tres moments històrics del segle XX, que van fer reeixir la consciència col•lectiva del nostre poble, amb una característica comuna al moment present: la rauxa va vèncer el seny.

16/12/2009 23:51 Opinió

Primerament, al marc de la dictadura de Primo de Ribera, tenim totes les forces de principis de segle que van acabar desencadenant els fets de Prats de Molló, quan Francesc Macià va encapçalar un exèrcit català d’alliberament. La temptativa va fracassar, però el seu esperit va fer germinar les llavors de la consciència popular, veient-se superada la Mancomunitat de Prat de la Riba, i estenent-se el qüestionament del nostre encaix dins de l’Estat espanyol.


Seguidament, això va acabar donant fruit durant la segona república espanyola, quan primer Macià i després Companys van proclamar la república catalana. Un nou intent fallit, però que va donar lloc al que més s’ha aproximat mai a la supressió dels Decrets de Nova Planta després de la Guerra de Successió, amb la restauració de les institucions catalanes a través de l’Estatut d’Autonomia. Tanmateix, a causa de la Guerra Civil i el Franquisme, aquest fruit no va arribar a madurar, però val a dir que tampoc va arribar a podrir-se del tot.


Perquè, finalment, arribem a la segona restauració borbònica, la mal anomenada transició democràtica, amb el naixement del PSAN i de l’Assemblea de Catalunya que suposaria un nou esperó pel catalanisme, però que poc després seria frustrat pels Pactes de la Moncloa, amb la instauració de l’Estat de les Autonomies al marc de la Constitució espanyola del 1978. El moviment independentista arrauxat, però, continuà el seu propi camí, amb la temptativa d’un moviment popular com l’MDT i d’una organització armada com Terra Lliure, fins que arran de la repressió del 1992, es produiria una forta desmobilització, vencent la via assenyada del pujolisme.


Malgrat això, l’ independentisme sociològic hauria anat creixent durant els últims anys, i seria recollit per l’ERC apriorísticament arrauxat d’Àngel Colom, i que culminaria amb l’edició del primer Govern Tripartit a càrrec de l’assenyat Carod Rovira. Així, arribem a l’actualitat: el catalanisme assenyat representat per la Mancomunitat, l’Estatut d’Autonomia, els Pactes de la Moncloa que donarien lloc a l’era del pujolisme, fins als dos Tripartits, són el resultat d’accidents històrics després que l’ascens del catalanisme arrauxat representat als fets de Prats de Molló, en la proclamació de la república catalana i en els inicis de l’Assemblea de Catalunya seguida pel moviment independentista encetat pel PSAN, hagi estat esclafat en tots els casos per la repressió espanyola.


Ara però, com deia al principi, tornem a viure un d’aquests moments històrics en què el poble català superposa la rauxa al seny, a causa de la claudicació d’ERC al Govern de la Generalitat i del consegüent nou desengany amb el catalanisme assenyat. Així, de la mateixa manera que els fets de Prats de Molló van suposar la superació de la Mancomunitat amb l’Estatut d’Autonomia, ara, després del segon Tripartit, s’ha vist superada la via autonòmica. D’aquesta manera, el catalanisme assenyat, en el cas que fracassi aquesta rauxa que ara ens aclapara, haurà d’optar pel camí de la independència, ja que d’altra manera seria recular cap a una via ja esgotada històricament.


Però encara diria més: hem d’evitar que aquesta nova oportunitat es converteixi en un nou accident històric. Cal esperonar la rauxa del poble català per tal de desencadenar el procés decisiu cap a l’alliberament nacional. Seria un greu error voler vehicular de forma assenyada aquest moment històric, sigui a través de CiU, d’ERC, de Reagrupament, o de tots alhora en un front patriòtic.


No podem oblidar les altres forces que entren en conjunció amb aquest nou impuls del moviment independentista: la crisi del capitalisme mundial i el qüestionament del model de desenvolupament que ens està abocant al canvi climàtic, així com dels dèficits de la democràcia representativa, que es veu sobrepassada per l’auge dels moviments socials i les diferents formes d’autoorganització popular que substitueixen els partits polítics com a eines per vehicular la voluntat popular. Això també s’està demostrant amb les consultes per la independència com a acció de desobediència popular, malgrat que alguns partits i personalismes vulguin instrumentalitzar-les.


Per això, no hem de perdre la rauxa, i això significa renunciar al catalanisme assenyat, i a la seva derivació més palpable: el front patriòtic. Una opció que significaria deixar en mans dels partits polítics i dels líders personalistes el futur de la nostra nació i, si se’m permet, venent-nos a tots per un plat de llenties a la primera de canvi. Alhora, produiria una divisió gens desitjable de la societat catalana entre els que no s'identifiquen de forma automàtica amb les qüestions nacionals, i les que no donen la rellevància necessària a les qüestions socials, cosa que seria ràpidament aprofitada per les forces populistes i espanyolistes com el PSC, el PP i Ciutadans.
Ara més que mai, cal avançar pel camí de la unitat popular, per tal d’assolir una correlació de forces socials que pugui agrupar la resposta popular a l’opressió espanyola i, alhora, que pugui representar una oportunitat històrica per construir una alternativa democràtica al capitalisme, com a resposta a la crisi del model de societat que també representa l’Estat espanyol.