Miquel, que va estar de mestra molts anys a Tavernes, reafirmava l'apologia del territori que incorpora la seua obra "La mel i la fel " i l'homenatge a la dona de la Marina implicit en l'obra "A cau d'orella" . L'acte, que ha transcorregut aquest matí a la Sala d'Audicions de l'Escola de Música de Tavernes de la Valldigna, ha resultat una simbiosi perfecta entre literatura i música, on la mescla generacional i l'esquisida organització bocabadaven l'auditori.
" Amb una beca, faig el batxillerat elemental en les "Madres Escolapias", i tot seguit, Magisteri. Malgrat el desert cultural i cívic del moment, m’arriba un cert ambient de recuperació i inquietuds a través del meu germà, que estudiava a la Universitat. I també a través d’ell conec el Ferran Zurriaga. Amb Ferran al cap i amb Pilar Calatayud, Enric Alcorisa, Adela Costa, Vicent Moliner, Tere Picher, i altres companys i companyes, comença a funcionar la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat. Som autodidactes, ens formem i aprenem allò que els estudis oficials ens havien negat. Constituïm el primer MRP de la postguerra " - CARME MIQUEL
* "LA MEL I LA FEL", de Carme Miquel
Absolutament suggerent i suggeridor. Mel i fel en la parla viva són dos antònims, encara que no els trobeu així al diccionaris. Però popularment tots ho sabem: la mel esta relacionada amb la dolçor, el benestar, l’alegria, el plaer, la placidesa; simbolitza en molts casos la saviesa, la superioritat del jo, la riquesa espiritual. La nostra fraseologia, i la de totes les cultures pràcticament, està plena d’un ús postivador: “Ser més dolç que la mel”, “venir com un bunyol dins la mel”, “Tenir mel en la boca”, “A on va Miquel? on hi ha mel”, “La mel se la mengen perquè és dolça”. Encara que tampoc no po podem ocultar alguns usos irònics i doblintecionats: “Deixar amb la mel en la boca”, “Posar la mel als llavis i no deixar-la tastar”, “Donar una ditada de mel a algú” (afalagar), “Agafar més mosques amb una gota de mel que amb un barril de vinagre”…
La fel, pel contrari, és tot negativitat: amargor, dolors, malignitat, rancúnia. I la fraseologia, és clar, segueix el mateix sender de maldat: “Ser més amarg que la fel”, “Tenir mala fel”, “Fins els coloms tenen fel”, “Fer fer la fel amarga” (donar mala vida)…
I quan es troben aquestes dones paraules que es diferencien fonèticament només per una primera consonant –labiodental una, fel, bilabial l’altra, mel-, què passa? Donc passa que “No hi ha mel sense fel”, “Qui menja fel, no pot escopir mel” o “Poca fel corromp molta mel”… I passa també que Carme Miquel ens ofereix un potent títol –que diu molt de la novel·la sense desvetlar res- “La mel i la fel”. Eixe és món que trobarem en la narració: un entorn humà i físic de mel i fel. Encara que si diem veritat la mel, com a figura literària, se’ns explicitarà molt sovint a llarg de l’obra, cosa que no passarà tan amb amb la fel (“ausades que mos han fet passar les fels amargues”). Un títol que és tot un magnífic exercici literari, de veres. - cat.bloctum.com/vicent
* A cau d'orella (Cartes a Roser), de Carme Miquel
Reflexions en forma de cartes que conten el passat als fills i a les noves generacions, i incideixen sobre moltes qüestions actuals que preocupen els joves (o no joves) d'una manera rigorosa i amena. Sense dogmatismes però amb sinceritat. Lluny dels tòpics i dels trucs literaris.
Això va ser que la filla va preguntar a la mare: "El que hi ha ara, és el sistema polític que volíeu la gent de la teua generació? N'esteu satisfets?". A vegades els fills fan preguntes que deixen desarmat qualsevol, mare o no mare. Aquesta és la pregunta d'una jove que no ha viscut el franquisme i que tot just comença a viure com a protagonista social del món que li ha tocat.
Qui rep aquesta pregunta és Carme Miquel i Diego, mare i també mestra. I la resposta és ben difícil. Ella sap que, a vegades, els joves es mouen en un registre molt diferent al dels pares i educadors i que les influències positives i negatives cada vegada vénen més de fora de l'escola, de l'àmbit social. I ella, mare i educadora, considera que explicar el passat i transmetre a les seues filles la seua visió del món és una obligació de la qual no pot defugir.
L'èxit de vendes del llibre A cau d'orella (Cartes a Roser) -un rigorós i amé repertori de reflexions que han ajudat a molts joves (i no joves) a comprendre el nostre país i el món que ens envolta des d'una perspectiva sincera i lliure de maniqueisme- ha fet possible que l'autora encete amb Murmuris i crits (Cartes a Mireia) una nova correspondència on apareixen molts temes que havien quedat per tractar.
En les Cartes a Roser, l'autora comença a escriure perquè té la sensació de no haver parlat amb la seua filla major tant com calia, de no haver-la escoltat prou, de no haver-li explicat i haver compartit amb ella coses que li semblaven importants, de no haver-li mostrat les seues inquietuds i esperances. Les Cartes a Mireia són la conseqüència dels murmuris i els crits amb l'altra germana, fruit de les converses entre mare i filla i de les inquietuds que comparteixen.- Josep Manuel Martínez Polo - periferies
MARIA DEL CARME GIRAU: Originària de Simat de la Valldigna, (on viu actualment), es va integrar al grup Els Setze Jutges l'any 1964, mentre estudiava Farmàcia a Barcelona, però va ser una veu efímera: amb la separació dels Setze, l'any 69 va abandonar la cançó i es va deslligar definitivament dels altres components del grup en traslladar-se a Madrid i Vigo[1] per motius professionals. L'any 2007 va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya com a membre dels Jutges. L'escriptor Joan Fuster va reconéixer la vàlua de la Girau en una presentació d'un dels seus discs, l'any 66: la seua producció només abasta tres LP de quatre temes cada un, però significatius pel que fa a l'aportació valenciana a la Cançó. - ca.wikipedia.org-Carme_Girau
XIMO CAFFARENA va nàixer. Corria l’any 1952. Estudis de Conservatori a València i de jazz a Barcelona i a Madrid. Músic dedicat a l’harmonia moderna, al jazz i a les músiques tradicionals, especialment al folklore valencià; compositor, arranjador i instrumentista de flauta, guitarra, percussió i saxòfon. Experiència com a intèrpret, compositor, arranjador i productor en diverses àrees musicals: tradicional, jazz, rock, salsa, flamenc... Participa en la gravació de més de quaranta discos, entre altres, “AL TALL”, “URBÀLIA RURANA”, “PRIMERA NOTA”, “MARIA DEL MAR BONET”. Actualment compagina gires i concerts amb l’ensenyament de l’harmonia moderna. - ximocaffarena.blogspot.com
Per saber-ne més:
Imatges de la trobada - ValldignaDigital
Fotos de la trobada - ValldignaDigital