Malgrat tot, m’agradaria aclarir algunes coses que potser no vaig saber expressar del tot bé en les meues línies. Així, per a Teran, la ideologia no és sinó la codificació cultural d'unes determinades relacions socials, això és, la justificació d'una determinada situació d'opressió en funció d'uns determinats interessos de classe (opressora). Allò de què "la ideologia dominant d'una societat és la ideologia de la classe dominant". Personalment no compartisc aquesta visió del concepte i terme “ideologia” o, almenys, en la seua totalitat. Evidentment que la ideologia pot estar al servei de la classe dominant per a imposar-se a la minoria subjecta, de fet és el que avui passa en el capitalisme. Però també és el que passa a Cuba o Veneçuela. La majoria dominant en aquests dos països està creant (d’aquí el terme que jo feia servir a l’article) constantment ideologia amb unes bases sòlides: el materialisme històric i el socialisme. Per tant, des del meu punt de vista, la ideologia és mòbil en el temps, no és cap dogma de fe estàtic i perpetu. Tot el contrari. Si una cosa han demostrat en els darrers anys les ciències socials –des de la història a l’antropologia passant per la sociologia- és que no hi ha conceptes uniformes i perdurables en el temps. Per tant, tota ideologia per molt sòlida que siga la seua base, ha d’estar subjecta a la realitat en la qual es vol aplicar. El marxisme, com a eina d’anàlisi política, econòmic i social no és diferent.

Per aclarir una mica més la meua proposta posaré dos exemples que crec que són força clars. L’esquerra independentista d’avui continua utilitzant un llenguatge en els seus textos polítics força influenciat pel socialisme d’altres èpoques. Des del meu punt de vista, en ple segle XXI, no es pot continuar parlant de “classe obrera” i el que hauríem de fer és parlar de “classe treballadora”. Dos conceptes que crec que són sinònims i que en el cas del segon és més adequat per a la realitat actual. Quan el marxisme clàssic va encunyar el terme “obrer” per a referir-se a la totalitat dels dominats, ho feia amb una premissa que avui dia s’ha vist superada: no hi pot haver revolució sense industrialització. Per als revolucionaris del present, crec, és possible crear una societat sense classes sense la necessitat prèvia de què una burgesia nacional cree un mercat dins d’un territori concret amb les seues fàbriques corresponents. El concepte “classe treballadora” abraça la totalitat dels dominats, dels treballdors i treballadores, siguen del gremi que siguen. Així, des dels operaris de fàbrica, passant pels mestres i els metges, tothom es pot sentir identificat amb el terme “treballador” perquè, al cap i a la fi, això és el que identifica avui dia, en la nostra societat, als dominats dels dominadors: el fet de treballar per a poder sobreviure.

Per altra banda, l’altre aspecte en què ens hem quedat ancorats en el passat ha estat el de nació. Continuem fent servir els mateixos esquemes del socialisme clàssic i les seues definicions de la nació, especialment la staliniana. Així, la visió de la nació com a definidora del mercat interior d’un territori ha de ser superada per una anàlisi molt més antropològic on l’element definidor que acabe dient que és una nació, siga la voluntat d’un col•lectiu humà concret de voler ser-ho. D’igual manera també hem de començar a superar la nació com element exclusivament etnolingüístic. És clar que l’herència fusteriana del nostre discurs ens ha mantingut en uns paràmetres ideològics molt marcats i poc flexibles. De fet, tan inamovibles que no hem estat capaços de fer propostes clares per a superar la realitat lingüística dual que tenim a dins de casa nostra. Una realitat català-castellà que ve de lluny i que hem de començar a analitzar. Evidentment no m’estic referint al conflicte lingüístic que vol crear l’espanyolisme afincat a casa nostra, sinó a la realitat històrica d’algunes comarques del País Valencià.

Aquesta és la meua crítica –per dir-ho d’alguna manera- a l’esquerra independentista actual. Una crítica que personalitze em mi -només faltaria!- per la part que em toca després d’anys de militància. Espere haver aclarit la meua proposta i haver contribuït a començar a superar tot allò que línies abans expressava.