Rocamora va explicar que l'operació no responia a una qüestió de seguretat sinó que tenia l'objectiu de desmantellar l'independentisme combatiu, que llavors era l'únic agent que s'oposava a les Olimpíades. "Els independentistes significativament eren poca cosa, però feien nosa", va etzibar.

“No van anar a pels peixos grossos, van tocar tothom, i tots els detinguts estaven completament indefensos", va afirmar Rocamora, que va denunciar el silenci mediàtic per part de mitjans com La Vanguardia o El País.

El militant va explicar com la Guàrdia Civil va actuar contra el moviment independentista i que l'operació estava comandada per Garzón, "un jutge amb ànsia de fama que no tenia aturador”. Rocamora va destacar la unitat dels grups polítics a l'hora de demanar l'amnistia dels presos i va subratllar que la sentència del Tribunal d'Estrasburg del 2004 que condemnava l’estat espanyol per no haver investigat les tortures "va ser un consol, però encara no s’ha fet justícia”.

A la notícia del "Comarques" s'entrevista Francesc Xavier Tolosana, detingut a Tarragona durant la ràtzia olímpica, acusat de formar part de Terra Lliure. Es tracta del primer cop que en aquest noticiari s'entrevista un dels detinguts que relaten l'operació i les tortures sofertes. També és el primer cop que TV3 cobreix una notícia sobre el documental després de la presentació a Olot el passat mes de juny.

En el marc de l'operació contra Terra Lliure un grup d'agents de la Guàrdia Civil van detenir el 3 de juliol del 1992 Francesc X. Tolosana, a Tarragona, on residia, acusat de formar part d'aquesta organització armada.

A l'entrevista Tolosana denuncia la violència de la detenció i el fet que va ser conduït a l'antiga caserna de Tarragona, avui desapareguda, en un primer moment, i posteriorment a la caserna central d'aquest cos armat a Madrid, on va romandre cinc dies incomunicat sota la legislació "antiterrorista." Explica com va ser torturat, amb mètodes com l'asfíxia amb una bossa de plàstic, i reflexiona sobre el fet que havent patit tortures creu que les víctimes "encara que siguin molt fortes, no ho acaben de superar mai."

La notícia del "Telenotícies comarques" de Tarragona reprodueix fragments del documental impulsat per Lllibertat.cat per denunciar les detencions del 1992. La possibilitat que la televisió pública catalana emiti aquest documental resta, però, a l'espera, malgrat la gran demanda a les xarxes socials i per part de periodistes perquè el documental de denúncia i de memòria històrica s'emiti a TV3.

El portaveu nacional de l'organització, Martí Majoral, es va encarregar de presentar el documental i també es va ver una breu presentació de les persones que impulsaran Alerta Solidària a l'illa.

Les primeres intervencions van exposar la necessitat que tenia l'illa de la implantació d'Alerta Solidària, tot recordant l'augment significatiu de la repressió d'aquest darrer any i la necessitat de treballar la repressió de manera més sistemàtica i continuada.

En un moment de les intervencions, es va llegir una carta de Ramon Piqué, membre d'Associació Memòria contra la Tortura, que no va poder participar a l'acte. A la carta, Piqué parlava del context històric del 92, així com de la batalla que suposà dur l'estat espanyol a judici a Estrasburg per no investigar les tortures a independentistes.

De la seva banda, Majoral va posar de manifest els moments d'aixecament que estan vivint aes Països Catalans, tant al Principat amb la pujada de les mobilitzacions independentistes com a les Illes amb les protestes d'enguany en defensa de la llengua catalana i contra les retallades. Tot seguit, explicà com mitjançant la repressió l'Estat pretèn aturar aquest cicle de protestes. La seva intervenció conclogué amb la necessitat de continuar la lluita i de no afluixar.

Després de la projecció del documental hi hagué diverses preguntes sobre qüestions relacionades amb el documental, com ara el paper que jugaren al 92 partits de l'esquerra institucional o les implicacions de la sentència condemnatòria del judici d'Estrasburg.

L'acte va tenir lloc al recentment creat Cine Ciutat, un espai cooperatiu que neix del tancament dels antics cinema Renoir, i en un moment especial, ja que enguany es compleixen 20 anys dels Jocs Olímpics que motivaren la ràtzia repressiva contra l'independentisme.

Toni Infante

Va obrir i tancar el torn de paraula. Primer va donar les gràcies als organitzadors de l’acte i als que van fer possible que es fera el documental. Va voler recalcar el “no oblidar” el que havia passat per poder valorar millor encara la situació actual on 20 anys després, l’independentisme és una opció molt majoritària al Principat i millor vista al País Valencià. També va voler valorar que la gran majoria d’encausats, encara hui continuen lluitant.

Per tancar va dir que ells provenien dels moviments que creien que no havia hi hagut ruptura amb el franquisme i que en aquella època eren sectors minoritaris als Països Catalans que lluitaven, però, això va dur a aquesta nova pujada de l’independentisme i que l’11 de Setembre d’enguany es va fer palés que aquestes idees estan arrelant entre amplis sectors del poble treballador. Va parlar també de la situació al País Valencià on les idees han arribat més tard, però, però que poc a poc van reeixint, sent València una de les ciutats on més mobilitzacions es produeixen. Infante també va explicar que es busquen noves experiències amb “Nosaltres els fusterians” la qual està convertint-se en un referent que té moltes possibilitats. Toni Infante va sentenciar amb les paraules “al final guanyarem”.

Empar Salvador

Va explicar que el Fòrum per la Memòria és una associació que es dedica a denunciar els crims que es van dur a terme al País Valencià per part del franquisme, també va voler recalcar el fet de que sempre estaran per ajudar totes aquelles persones que han patit repressió per part de l’Estat. Va voler recordar qui era Garzón, el qual no va voler investigar on es trobaren les fosses comunes i el qual també digué que només eren víctimes els morts durant la guerra, deixant fora els sentenciats i sentenciades pels consells de guerra al País Valencià, ja que les tropes franquistes havien entrat al març del 1939 a la ciutat de València i en febrer es quan comencen els consells de guerra. La resolució de Garzón sigué el 44 encausats els quals estaven tots morts i un mes després es declara incompetent ja que no es podia processar als morts.

Ramon Piqué

Va explicar el procés que es va dur per anar fins el Tribunal d’Estrasburg on van denunciar les tortures patides. Va explicar la incompetència de l’advocat de l’Estat i com el lletrat afirmava que a l’Estat espanyol “ja no es feien eixes coses perquè no tenien cap denúncia a banda dels presos per terrorisme”. També va recorda que abans del 92 també 6 companys havien sigut torturats per treure una pancarta amb el lema “Independència” i que l’any 77 amb l’amnistia no van eixir els presos independentistes catalans perquè no eren considerats presos polítics.

Per últim va donar les gràcies a l’Associació Cristians contra la Tortura ja que al convent on es reunien va ser el primer lloc on els encausats van poder contar la seua història i gràcies a ells es van posar en contacte amb Amnistia Internacional encara que aquest tampoc els escoltaren fins la resolució del Tribunal d’Estrasburg també gràcies a aquesta associació de Cristians van publicar-los materials explicant el viscut. També va parlar de la manipulació duta a terme pels mitjans com “El País” contat pel jove periodista que va cobrir una de les detencions per a aquest periòdic i que anys després el va escriure sobre aquest fet. Per últim va voler donar les gràcies a tots els assistents.

Xavier Tolosana

Va relatar els cinc dies al calabós de l’Audiència nacional on va patir humiliacions i tortures, les quals encara hui no pot explicar l’angustia que sent i el que l’aterra saber que encara estant a presó el poden tornar a aplicar aquests cinc dies. Per acabar va recordar tots els independentistes que estaven lluitant abans que ells i que gràcies a això el moviment és cada vegada més fort.

Jerònim Salvador

Va explicar que ell no va ser torturat ja que es va presentar voluntari a la comissaria, va comentar també com el jutge Garzón sabia que es torturava a les persones ja que diverses vegades li va dir que anava a enviar-lo a la comissaria 111 que era el lloc on es duien a terme les tortures. Ell estigué empresonat a Castelló de la Plana, als FIES, i gràcies a un comité de solidaritat que es creà a Benicarló, la seua ciutat, va ser indultat dels càrrecs però no de la multa que hui en dia encara deu.

La jornada va acabar amb l’actuació de Carles Enguix.

L'acte està organitzat per Alerta Solidària, que explicarà el que va succeir el 1992 al Principat de Catalunya i al País Valencià quan durant una sèrie de mesos foren detingudes i incomunicades 38 persones, moltes d'elles torturades sota l'empara del jutge Baltasar Garzón.

La presentació comptarà amb la participació de Ramon Piqué, encausat el 92 i un dels progaonistes del documental, i Martí Majoral, portaveu d'Alerta Solidària. Piqué i Majoral explicaran qüestions relacionades amb el documental, la repressió i com es van viure aquells difícils mesos.

El documental, que es pot trobar a diverses biblioteques, es pot adquirir enviant un correu electrònic a operaciogarzon@llibertat.cat.

 

La jornada va començar amb el passe del documental en primer lloc, les intervencions  dels encausats: Antoni Infante, Jeroni Salvador i Xavier Tolosana, i també d'Empar Salvador, pel Fòrum per la Memòria del País Valencià.

Empar Salvador

Per la seua banda, Empar Salvador va posar de manifest la doble rasant del jutge Garzón com a “jutge estrela” en la persecució dels dictadors a l'Amèrica Llatina, per una banda, i la seua complicitat en els casos de tortura denunciats a l'Estat espanyol. Salvador també va denunciar el silenci còmplice del genocidi franquista per part d’alguns agents de l’anomenada transició a la democràcia a l’Estat espanyol.

Xavier Tolosana

Durant la intervenció de Xavier Tolosana, va fer una descripció de la seua detenció durant la ràtzia del 92 a Tarragona, on va ser traslladat a la caserna de la Guàrdia Civil, per a posteriorment ser traslladat a Madrid sota la “llei antiterrorista”. Durant els dies d'incomunicació que va passar a Madrid fou torturat per membres de la Guàrdia civil per tal d'aconseguir una declaració, aquesta s'havia de produir com fos per als cossos repressius de l'estat.

Finalment, Xavier va fer un exercici públic de disculpa amb el Joan Durà, que també fou detingut durant la ràtzia del 92, això va provocar que Tolosana s'emocionés en un parell d'ocasions durant la seua intervenció, la qual cosa va motivar els aplaudiments dels assistents, i una volta aquesta acabà la seua intervenció, va rebre un abraç del Joan Durà.

Jeroni Salvador

Per part de Jeroni Salvador, també va parlar del que van suposar aquells dies per ell, quan va ser detingut i portat a l'Audiència nacional espanyola. Jeroni va parlar de l’evidència de les tortures, quan el jutge Garzón li feia referència a la comissaria 111 si es negava a col·laborar, tot i que finalment Salvador, no fou torturat, però va passar 18 mesos en presó. Jeroni Salvador també va fer referència a la impunitat dels cossos policials de l'Estat, ja que tot i que l'Estat espanyol, molts anys després, seria condemnat pel Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, cap dels agents, jutges ni polítics responsables de la ràtzia del 92 fou jutjat.

Antoni Infante

Finalment, Antoni Infante, va fer referència a que tot i que ja fa vint anys de la “garzonada” del 1992, la persecució per part de l'Estat espanyol a l'independentisme i els moviments socials no ha cessat, ja que continuen denunciant-se casos de tortura, maltractament i abús de poder per part de la policia, durant algunes manifestacions, vagues generals, i altres. Infante també va fer referència a que totes aquelles persones que foren perseguides, empresonades i torturades per l'Estat espanyol continuen lluitant als rengles de l'independentisme, i també va fer referència a les eleccions al Principat, en les què, segons Antoni, farà que es sumen molts diputats i diputades que apostaran per la independència, la integritat nacional dels Països Catalans i que això ajudarà a un canvi de paradigma polític i social al nostre país.

Una vegada finalitzades les intervencions, es va donar pas al torn de paraula per als assistents. La jornada va finalitzar amb un concert del cantautor Carles Enguix i un sopar popular que es va celebrar al mateix Casal.

Més enllà del fòrum cinematogràfic, "Més documental" neix amb vocació de crear un espai de formació i reflexió sobre el gènere, coneixent de primera ma la gènesi, la producció , la distribució, etc. dels diferents projectes. Martí Sans s'encarrega de la selecció i presentació del cicle que compte amb el suport d'Espai ST3 i Altervideo.

El primer dimarts de cada mes, a les 19:30h i durant tot l'any, projecten un documental, i compten amb la presència del seu autor que fa la presentació i després entaula un col·loqui amb els assistents.

Les properes sessions del cicle comptarà amb les projeccions de:

4/12/2012 Spinetta, el video de Pablo Perel

8/01/2013 El Papus (anatomia d'un atemptat) de David Fernández de Castro

5/02/2013 Construint llibertat de Roger Roca

 

El proper acte tindrà lloc a Llíria (Camp de Túria), el 10 de novembre, on intervindran els encausat durant l'operació del 1992: Joan Rocamora, Xavier Tolosana, i Antoni Infante. La jornada estarà organitzatda pel Casal Jaume I del Camp de Túria, i també contarà amb la col·laboració de Llibertat.cat. Una vegada acabe l'acte tindrà lloc un sopar al mateix Casal.

Bétera

Només una setmana després, el 16 de novembre, es realitzarà la presentació del documental a Bétera, també a la comarca del Camp de Túria, concretament a l'Ateneu Espai Cívic i Cultural de Bétera, intervindran els encausats Antoni Infante, Geroni Salvador i Ramon Piqué, d'altra banda, l'acte també contarà amb la intervenció d'Empar Salvador, per part del Fòrum per la Memòria del País Valencià (FMPV). L'acte serà organitzat pel mateix ateneu amb la col·laboració de Llibertat.cat. Després de l'acte es realitzarà un sopar popular per als assistents.

Elx

La sèries de presentacions del documental sobre l'Operació Garzón continuarà el seu recorregut al sud del territori valencià, concretament a Elx, capital de la comarca del Baix Vinalopó, en un acte organitzat pel Casal Jaume I d'Elx i el Fòrum per la Memòria del País Valencià, es realitzarà el 22 de novembre. En aquesta ocasió intervindran Antoni Infante i Xavier Tolosana com a encausats de la ràtzia repressiva del 92 i Empar Salvador per part del Fòrum per la Memòria. A més a més tindrà lloc la intervenció musical del cantautor Carles Enguix. Aquesta jornada també contarà amb la col·laboració de Llibertat.cat i una volta acabe donarà pas a un sopar popular.

Sueca

Per tancar el seguit d'actes públics que tindran lloc al País Valencià en relació a la presentació del documental, tindrà lloc sols un dia després, el 23 de novembre, l'acte de presentació a Sueca, capital de la Ribera Baixa.

Aquest cop l'acte serà organitzat per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i el Fòrum per la Memòria del País Valencià, i contarà amb els convidats: Geroni Salvador, Ramon Piqué i Antoni Infante, com a represaliats durant l'”Operació Garzón” i amb Empar Salvador, en representació del Fòrum per la Memòria. D'altra banda també es realitzarà l'actuació musical del cantautor Carles Enguix.

Aquell 2 de novembre va ser per tant el punt culminant de tot el procés de denúncia de vulneració dels drets humans que va suposar l'operació instruïda pel jutge espanyol Baltasar Garzón.

Llibertat.cat va impulsar el documental per contribuir a la visualització i denúncia d'aquell episodi repressiu. I ara penja indefinidament el treball a Internet per donar a conèixer el cas arreu del món. En aquest sentit, s'ha penjat tant la versió original com el documental amb subtítols en anglès i en castellà.

El portal independentista va penjar el documental a la xarxa durant un dia el passat 25 de juliol coincidint amb els 20 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics. Ara, però, el documental estarà ininterrompudament disponible a la xarxa després d'una gira de presentacions que l'ha portat a projectar-se en prop d'una vuitantena de teatres, ateneus, casals, sales de cinema... d'arreu dels Països Catalans, i després d'haver aconseguit quasi esgotar la primera edició del DVD en la venda a través d'Internet, que es pot seguir demanant enviant un correu electrònic a operaciogarzon@llibertat.cat.

A més, el treball s'ha pogut veure a Xile, on va ser guardonat amb el premi de Moisés Huentelaf en la Franja Nacions Sense Estat del 4t Festival de Cine dels Pobles Indígenes i Nacions sense Estat del Món de Valparaíso i aquest cap de semana es projectarà a Buenos Aires.

Amb motiu de la difusió sense límits a Internet, Llibertat.cat publica una entrevista al director i guionista del documental, Eduard Miguel, el qual valora com un èxit el ressò que ha obtingut el projecte.

Aquí podeu veure el documental de forma íntegra i sense interrupcions:

Així i tot, el TEDH va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigat de forma efectiva i en profunditat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts el 1992, i la mateixa sentència argumentava que havia passat massa temps per poder comprovar si hi va haver tortures contra els detinguts. La sentència donava la raó a 15 dels 21 demandants, ja que sis de les denúncies van ser desestimades per motius formals.

El Tribunal Europeu d'Estrasburg, en canvi, sí va criticar les autoritats espanyoles perquè haver-se negat a prendre declaració als agents de la Guàrdia Civil responsables de les detencions i custodia dels detinguts. La sentència ressaltava que dotze anys després dels fets, el relat detallat dels casos denunciats i les proves aportades pels demandants contrastava amb les declaracions incoherents dels pseudorevisions forenses que presentava l'advocat de l'Estat espanyol.

 Una sentència internacional sense precedents

Aquesta sentència del TEDH d'Estrasburg va tenir una transcendència política sense precedents, donat que no hi havia hagut fins aleshores al Tribunal Europeu una denúncia de tortures col·lectiva amb aquest nombre de demandants que hagi prosperat fins arribar a judici. I en cap cas i fins aleshores, un sentència condemnatòria contra el Regne d'Espanya per tortures en aquest tribunal internacional. Anteriorment el TEDH havia condemnat l'Estat francès per tortures el 1999, i més recentment aquest mateix tribunal va condemnar-lo en el cas del periodista basc detingut i torturat Martxelo Otamendi. Aquest tribunal europeu també va condemnar l'Estat espanyol en l'anomenat “Cas Bultó”, el novembre del 1993, en aquest ocasió per no haver respectat les garanties mínimes judicials, sentència que va obligar l’Estat espanyol a repetir un judici ple d'irregularitats. En aquella sentència es va absoldre Antoní Massaguer, Xavier Barbarà i Ferran Jabardo i va condemnar l’Estat espanyol a pagar una sèrie d’indemnitzacions pel dany moral provocat per la privació de llibertat injustificada que van haver de patir.

La sentència del 2 de novembre del 2004 marcava un abans i un després i per fi mostrava les clavegueres de l'Estat, i en una sentència inèdita i col.lectiva. El nombre de demandants contra l’Estat espanyol era gran, però cal recordar que foren molts més els qui patiren la tortura a mans de la Guàrdia civil. De la xifra de la cinquantena d’independentistes que van ser detinguts durant la ratzia olímpica quasi una trentena van denunciar d’alguna manera que havien estat torturats. En molts casos aquesta denúncia s’havia fet davant el jutge instructor (l'inhabilitat Baltasar Garzón).

Un llarg camí de denúncia pública i judicial

En d’altres casos s’havien denunciat les tortures sofertes a la forense, una persona que, incomplint clarament el seu codi deontològic, vetllava perquè el detingut tingués prou salut per aguantar els torns dels torturadors i que minimitzava als informes l’estat del detingut o les seves esporuguides denúncies. En tants altres casos, els detinguts que sortien en llibertat després de declarar mostraven les conseqüències físiques de la tortura i denunciaven els fets. Les primeres denúncies individuals als jutjats van ser fetes pels primers detinguts que havien aconseguit sortir en llibertat. Posteriorment, els qui havien passat a presó feien arribar les seves als seus advocats, tot i les dificultats que suposa la presó (incomunicació inicial, distància geogràfica, impediments per treure papers de la presó, etc.).

Als jutjats de Barcelona i de Madrid es van presentar en total 21 denúncies individuals de tortures; alhora, tres de col·lectives més van ser presentades per col·lectius i personalitats als jutjats de Girona, Madrid i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que per lògica democràtica haurien d’haver originat l’obertura d’una investigació. Totes van ser arxivades. Poc temps després es va saber que els agents de la Guàrdia Civil que havien comandat la ràtzia del 1992 contra l’independentisme català havien estat condecorats i ascendits per l’èxit de l’operació.

Per una altra banda, el macrojudici contra Terra Lliure, que es va realitzar l’abril del 1995, es va convertir en un altaveu de denúncia pública de la tortura i en un cas de dimensions considerables, sobretot pel fet que la major part dels 25 encausats, i fins i tot detinguts que només havien acudit en condició de testimoni, van relatar i denunciar les tortures a què havien estat sotmesos a les diferents casernes. El “macrojudici” a l’independentisme català es va convertir en una denúncia col·lectiva de la tortura, que per les seves dimensions només trobaríem equiparable al Procés de Burgos del 1970.

Els detinguts i torturats el 1992 van seguir un llarg camí de denúncies, querelles, recursos, desestimacions i arxivaments, molts anys abans que el cas arribés fins al Tribunal d’Estrasburg l’any 1996, en què va ser desestimada per causes formals. Un cop negats tots els recursos jurídics a l’Estat espanyol totes les denúncies particulars i populars s’havien identificat i aplegat en l’acció popular que les incloïa totes i que estava més avançada. Un cop arribada a Estrasburg, el 1996, va ser desestimada amb l’argument que “El Comitè considera que no es pot pretendre víctima aquell qui és incapaç de mostrar que ell és personalment l’afectat per la mesura que es critica”, que resolia que l’acusació popular no podia denunciar que afectaven unes persones concretes. Una maniobra formal per no enfangar-se diplomàticament en un tema tan espinós (és un fet conegut que el Tribunal Europeu pel Drets Humans d’Estrasburg no ha admès fins ara els centenars de denúncies de tortures de ciutadans bascos torturats en casernes i comissaries).

Tornar a començar fins ser admesa a Estrasburg

Aquesta situació va situar les denúncies en un tornar a començar que retornava la denúncia (les denúncies de cadascun dels encausats) al marc jurídic de l’Estat espanyol, que havia de nou es va trobar en una via morta, però que paradoxalment oferia una escletxa oberta al macrojudici de 1995: a la sentència 47/95 de l’Audiència Nacional del 1995 el tribunal instava els jutjats corresponents a prendre testimoni als processats que, un rere l’altre, havien denunciat les tortures patides durant la seva detenció, i s’inhibia així d’una patata calenta que havia aconseguit traspassar la censura mediàtica i que havia capgirat el macrojudici tot convertint-lo en una denúncia col·lectiva contra la tortura. Sis anys després, i de la mà del ja traspassat advocat Sebastià Salellas, aquesta escletxa judicial va permetre, a través de noves desestimacions, recursos, querelles i arxivaments, que les denúncies arribessin fins al Tribunal d’Estrasburg.

La tenacitat dels demandants i d'un grup d'advocat va fer possible, amb el suport de col·lectius i organitzacions, entre les quals Alerta Solidària, que després d'un judici a Estrasburg -el novembre del 2003- un any després es dictés sentència contra el Regne d'Espanya, una sentència que el condemnava de forma clarificadora i simbòlica com a Estat que utilitzava la tortura.

L'acte va comptar amb la presència de tres dels encausats: Ramon Piqué, Xavier Tolosana i Pep Musté; i també amb el portaveu d’Alerta Solidària, Marí Majoral.

Majoral va recordar que “tot i que aquella escalada repressiva queda lluny en el temps, hi han senyals preocupants –sobretot en la darrera vaga general- que indiquen clarament l’augment d’una escalada repressiva sense precedents cap als moviments socials i d’esquerres del nostre país”. “No oblidem que en la darrera vaga general van haver-hi 140 detinguts, dels quals 40 eren militants de l’Esquerra Independentista”, va evidenciar.

De la seva banda, Ramon Piqué, antic membre dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catals (CSPC) i actual membre de l’Associació de Memòria Contra la Tortura, va destacar que la repressió contra el moviment ha existit des de sempre, posant com a exemple les detencions per portar una pancarta amb el lema “Independència” a la manifestació contra la LOAPA del 1982. “La repressió te com a objectiu doblegar les persones”, va sentenciar.

Pep Musté, fundador de l’MDT a Osona i del Casal Independentista de Vic i actual militant de la CUP, va recordar que a banda del seu patiment físic o psicològic que podia ser més o menys, les víctimes indirectes de tota l'operació van ser els familiars i amics més propers als encausats, que d’una manera indirecta també varen patir els fets.

Finalment, Xavier Tolosana, militant de la CUP a Tarragona i l’únic encausat de la demarcació de Tarragona -va ser processat i empresonat durant un any i mig a Guadalajara-, va coincidir amb Pep Musté en remarcar la gran solidaritat generada des de molts àmbits diferents.

“A Tarragona les mostres de solidaritat van ser molt importants. En tot moment va participar-hi molta gent provinents de sectors que anaven mes enllà de l’esquerra combativa”, va explicar. Per a ell, parlar parlar de l'experiència li resulta una teràpia: “Mai acabes de superar alguna cosa així, la sensació que algú pot fer-te tot el que ens van fer només aplicant la llei antiterrorista és molt dura”.

Majoral va afegir que tot i la repressió i les nombroses vicissituds que ha patit l’Esquerra Independentista, la majoria dels encausats del 1992 segueixen en peu de lluita, com exemplifiquen Pep Musté, Ramon Piqué i Xavier Tolosana.

"A ells els devem que la lluita continuï més viva que mai a través d'un projecte sòlid"

Arran Terra Alta ha destacat que a "aquells independentistes els devem que ara, 20 anys després, la lluita per la qual van ser detinguts, torturats i empresonats continuï més viva que mai a través d'un projecte sòlid, modern i majoritari entre amplis sectors del país i amb una expansió notable, també, de les seves propostes polítiques, com és la construcció de la unitat popular i la lluita per la independència i el socialisme".

"Sense ells, les noves generacions de militància independentista estarien orfes de referents i aquest país no hagués fet els passos que està fent per assolir la seva plena llibertat", afegeix.

A l'acte hi havia també el candidat de la CUP-Alternativa d'Esquerres per la demarcació de Tarragona, Jordi Martí, i els també encausats Ramon Piqué i Toni Infante. Una vuitantena de persones van assistir a la projecció, que es va celebrar a l'Antiga Audiència de Tarragona.

La reivindicació de la memòria històrica va ser una constant durant tota la jornada. Els encausats van explicar els seus testimonis als assistents, que inclouen les experiències viscudes a les comissaries tant del lloc de detenció com un cop aplicada la llei antiterrorista i traslladats a Madrid.

En declaracions a Pobleviu.cat, que va elaborar un vídeo de l'acte, Jordi Martí explica que l'any 92, quan ell era militant de l'MDT, es van viure "moments de por i de patiment". Segons assenyala, el documental "és un exercici de memòria història" que mostra "l'actuació del jutge Garzón i de tot l'aparell de l'Estat d'eliminar la dissidència independentista i revolucionària en un intent que mirat a partir de l'actualitat va fracassar".

Tot i així, afirma que "és interessant veure-ho per entendre que els contextos polítics i socials es modelen a partir dels intents de l'Estat de mantenir la seva supremacia a partir de l'ús de la violència".

Tolosana, de la seva banda, posa de manifest que a Tarragona l'Operació Garzón "va fer confluir molta gent que no era independentista però que es va solidaritzar i va fer costat a la gent que era la presó", tot i que "molts d'ells no eren independentistes", destaca, sinó que se solidaritzaven amb la gent que va patir tortura i repressió.

Infante explica que la propera fita important per a l'independentisme són les eleccions del 25 de novembre, perquè entrarà en escena "una força clarament independentista i d'esquerres que a més està absolutament arrelada en els moviments socials i en la lluista del nostre poble treballador".

I a mitjà termini, recalca, hi ha la lluita del País Valencià, "que ens obrirem camí fins a convergir amb el conjunt de la nació", fet que demostra que "malgrat el cop del 92, els d'abans i els que han vingut després, som capaços de seguir avançant i conintuar lluitant".

La d'ahir és la tercera presentació del documental que s'ha fet al Camp, després de Falset i Cabacés.

Aquest festival es caracteritza per difondre films que aborden temàtiques relatives als problemes que travessen a la humanitat en el difícil tràngol de fer davant les condicions polítiques, econòmiques, socials i culturals que se'ls imposen des dels governs, el capital, els mitjans de comunicació i la religió en les diverses regions de la terra.

Els guanyadors i guanyadores reben de forma simbòlica el premi Moisés Huentelaf, que fou militant del Movimiento Campesino Revolucionario, assassinat en 1971 per defensar el territori maputxe.

Actualment, tot i que el documental ja s'ha presentat a moltes poblacions del Principat i al País Valencià, amb una presentació multitudinària que reuní més de 300 persones a la ciutat de València en un acte organitzat per la Societat el Micalet i el Fòrum per la Memòria del País Valencià (FMPV), continuarà el seu recorregut amb noves presentacions que ja s'estan tirant avant tant al Principat de Catalunya, com al País Valencià.

En aquest sentit, Llibertat.cat ha fet una aportació de 75 DVD que es repartiran per 75 centres de la xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya, és a dir a diverses biblioteques públiques de Girona, Lleida, Tarragona i Terres de l'Ebre, i també de Barcelona. El procés de distribució serà gradual i es gestionarà també la distribució de DVD en biblioteques de la resta dels Països Catalans.

Els 75 centres públics escollits estaran integrats al Sistema de Lectura Pública de Catalunya (SLPC), que té 362 biblioteques a tot el Principat. Tot i així, mitjançant el préstec interbibliotecari es pot demanar el DVD des de qualsevol lloc a una biblioteca que el tingui disponible.

D'aquesta manera, el préstec interbibliotecari posa a disposició dels usuaris els recursos del catàleg col·lectiu de la xarxa de Biblioteques Públiques de Catalunya. Aquest servei s'encarrega de localitzar i proporcionar els documents que no existeixen al fons propi i que estan disponibles en altres biblioteques de la Xarxa.

A través del catàleg col·lectiu, consultable des de tot el Principat, es podran veure properament quines biblioteques han incorporat el DVD al seu fons.

Aquells qui vulguin adquirir el DVD del documental poden seguir demanant-lo enviant un correu a operaciogarzon@llibertat.cat o bé a través de Productesdelaterra.cat.

Val a dir que es presentava el documental per primera vegada al País Valencià, i amb aquest acte es vol recordar els 20 anys de l'operació dirigida pel jutge de l'Audiència nacional espanyola, Baltasar Garzón contra l'independentisme combatiu arreu dels Països Catalans, en què 60 independentistes foren detinguts i molts d'ells torturats per agents de la Guàrdia civil, en un intent de desmantellar de socarrel el moviment independentista, així com d'evitar qualsevol tipus de protesta durant els Jocs Olímpics de Barcelona.

La presentació del documental va tindre l'acollida esperada, i el teatre del Micalet es va quedar xicotet, amb una àmplia assistència que va superar les 300 persones.

La jornada va començar amb l'actuació de la Colla de dolçainers Estrela Roja de Benimaclet (València), a continuació es va presentar formalment l'acte per part d'Empar Salvador, presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià i Tonetxo Pardiñas, per part de la Societat coral el Micalet, la presentació va donar lloc a l'actuació del grup Owix, de Callosa d'En Sarrià (Marina Baixa), finalitzada aquesta es va projectar el documental “Operació Garzón contra l'independentisme català”.

Acabat el documental es va donar part a les intervencions d'alguns dels represaliats en la ràtzia del 92, en primer lloc Carles Benítez, en nom de Llibertat.cat, que va realitzar un incís al final de la seua intervenció, per recordar Josep Antoni Villaescusa, valencià militant de Terra Lliure que va perdre la vida durant la realització d'una acció.

Les següents intervencions correspongueren als encausat,  Pep Musté, i Antoni Infante, Infante durant la seua intervenció va cridar a la unitat dels independentistes i va fer palés que la Unitat Popular serà la que ens porte a decidir el futur del nostre poble i a la millora de condicions de vida de la classe treballadora, i que a més que ara i aquí la intervenció del nostre poble necessita d'una eina d'intervenció política a nivell territorial, i és per això que Antoni Infante va defensar el projecte de “Nosaltres els Fusterians” que s'està portant a terme al País Valencià.

Acabades les intervencions amb els aplaudiments del públic continuaren les actuacions amb el cantautor Carles Enguix, el cantautor xativí, Feliu Ventura i Pau Alabajos.

Per tancar l'acte, Guillem Agulló i Carmen Salvador, el pare i la mare de Guillem Agulló i Salvador, militant de Maulets i de SHARP assassinat per un grup de feixistes en 1993, recitaren una poesia de Vicent Andrés Estellés. Finalment, la Colla de dolçainers i dolçaineres Estrela Roja de Benimaclet, va interpretar la Muixeranga, els Segadors i la Internacional per tancar l'acte.

Homenatge als encausats del 92

Cal remarcar també que la jornada contra la tortura no sols va contar amb la presència de Benítez, Infante i Musté, sinó amb cinc represaliats més que foren també protagonistes sense voler-ho de l'operació repressiva, foren: Joan Durà, Artur Escútia, Jeroni Salvador, Xavier Tolosana i Josep Poveda, tot sumant un total de huit persones que reberen just i merescut homenatge vint anys després, tot i que mentre es produïen aquests fets a València, a Madrid la policia nacional espanyola carregava brutalment contra manifestants indefensos concentrats a les immediacions del Congrés dels diputats, sembla que vint anys després, algunes coses no canvien.

 A continuació es va realitzar un sopar als mateixos locals de la Societat coral. Una jornada que va deixar amb plena satisfacció els organitzadors i assistents, ja que com afirmaren “cal recordar per tal que no es torne a repetir”.

Ampli suport a l'acte

 D'altra banda, l'acte va contar amb el recolzament de Assemblea Nacional Catalana (ANC), Associació Cultural Ca Bassot, Ca Revolta, CNT-València, Esquerra Anticapitalista-ESAN, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), JERPV, Llibertat.cat, Moviment de Defensa de la Terra (MDT), PSAN, Solidaritat Catalana per la Independència (SI).

Es tracta d'un treball en què s'intenta reflectir el contrast de la “celebració dels fastos operístics” de les Olimpíades del 1992 amb la màxima repressió exercida per l'Estat, que emprava la tortura i la presó contra els independentistes, mentre que per una altra banda “expulsava” de Barcelona unes quatre-centes persones, sense sostre, prostitutes, etc. amb total impunitat.

La litografia, contraposa aquestes imatges, “l'exponent de l'espectacle i de l'espectacular, de l'heroisme modern de l'esport” que representen les grades de l'estadi, “la cultura de la massificació, però també la crueltat del del circ romà”, amb ressonàncies urbanístiques dels feixisme italià; i per una altra la de dos perfils que mostren el terror de l'asfíxia, i que pren l'artista com a model, una imatge colpidora per reflectir conceptualment la pràctica de la tortura.

La imatge de la bossa de plàstic i del rostre que pateix l'asfíxia ja va ser utilitzada per Dalmau anteriorment, en les campanyes contra la tortura dels anys noranta. La part inferior de la litografia pertany, de fet, a una sèrie de fotografies realitzades per a un treball el 1995, i que van inspirar el cartell de la Comissió Permanent per la llibertat dels presos independentistes de Girona.

Dalmau ha denunciat la pràctica de la vulneració dels drets humans i concretament la pervivència de la tortura en diversos treballs artístics, com ara l'audiovisual "92, rere la pantalla".

L'acte realitzat al Centre Cultural Sant Josep de l'Hospitalet estava organitzat per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de l'Hospitalet de Llobregat i Arran Baix Llobregat.

L'acte es va iniciar amb la presentació del nucli d'Arran de l'Hospitalet, a càrrec d'un militant que va exposar les línies programàtiques de l'organització juvenil de l'Esquerra Independentista i que va fer un emplaçament al jovent a organitzar-se i lluitar en la defensa dels objectius d'aquest moviment.

En nom de Llibertat.cat i com a encausat va intervenir Joan Rocamora, que va exposar els motius pels quals Llibertat.cat es va decidir a tirar endavant el documental, en el marc del 20è aniversari de les detencions i de recuperació de la memòria independentista. Rocamora va realitzar unes explicacions complementàries en relació al documental, especialment destacant que l'independentisme havia estat víctima de diferents onades repressives durant les dècades anteriors al 1992, i que posteriorment aquesta repressió s'ha continuat fent extensible contra el moviment independentista.

L'acte el va cloure Martí Majoral, militant d'Alerta Solidària, que també va fer un repàs de la repressió existent abans del 1992 i posteriorment a aquesta data. Va recordar el detinguts de Torà el 2006 i va explicar que gran part del llarg centenar de vaguistes detinguts i encausats durant la darrera vaga general pertanyien a l'Esquerra Independentista. Majoral també descriure l'entramat jurídic que possibilita la tortura i la vulneració actual dels drets humans, concretant els casos de maltractaments al CIES de la Zona Franca durant els darrers mesos. En aquesta exposició també va explicar el paper d'Alerta Solidària com a agent mobilitzador durant el judici a Estrasburg, tribunal que va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigats els nombrosos casos de tortures denunciats durant l'Operaició Garzón el 1992.

En finalitzar les intervencions dels ponents es va realitzar un debat amb el públic assistent, en què es va fer diverses intervencions entorn del documental i les detencions de 1992.