Els he anat seguint, he votat al Saturnino com a català de l’any, he vist al Garganté reivindicant els dos dies a la festa de lliurament dels premis de l’APPEC i bàsicament els he vist a ambdós conjuntament amb els seus companys i companyes de feina a les assemblees, a les mobilitzacions o informant als conductors a la sortida de les cotxeres.
Ja ho comentaven al jutjat, un cop la mobilització iniciada i l’èxit obtingut comença l’estratègia del pal, de la criminalització de la vaga, de les sancions i suspensions de sou i feina i de la pastanaga, de la negociació amb les cúpules sindicals de CCOO i UGT a les esquenes dels treballadors.
Semblava que TMB ho tindria fàcil però s’han trobat amb dues coses en les quals no hi contaven, d’una banda l’assemblea, la lliure decisió de les treballadores i treballadors de seguir endavant de manera col•lectiva, i de l’altra el suport unànime dels moviments socials, de la 
gent de Can Vies i d’exemples d’unitat com el periòdic DOS DIES realitzat entre L’Accent, la Directa i el Catalunya.
I es que contràriament al que a primer cop de vista podria semblar, la reivindicació dels dos dies va mes enllà d’una simple reivindicació per una millora puntual en unes condicions laborals, és una vaga, per primer cop des de fa molt temps, ofensiva, una reivindicació duta a terme per una gran majoria de les treballadores i treballadors del bus i per això mateix i res mes que per això, perquè coneixen l’abast del que s’hi juga, TMB ha contat amb el suport incondicional de mitjans de comunicació i de l’oligarquia econòmica catalana.
En el judici hem van assegurar que arribarien fins allí on les treballadores i els treballadors volguessin arribar. La lluita de les conductores i conductors d’autobusos forma part d’aquest món que vull, forma part de l’alternativa al capitalisme que cal bastir i del qual aquesta experiència n’és un petit exemple.
