Descartat això potser valdria la pena parlar de la Galí. Cal també normalitzar la petita història, i més tenint en compte que un dels aspectes fonamentals que he reiterat més ha estat el de la construcció deliberada i intencionada d'un marc de referents, en definitiva d'un “codi genètic” de l'independentisme, el paper de les dones ha estat important i no es pot negligir, cal posar-hi fil a l'agulla.
La Galí neix a Terrassa el 1913, filla d'una família benestant, preocupada per la seva formació estudia art a la Llotja de Barcelona, on coneix Manuel Viusà, cinc anys més jove que ella. La Galí el 36 redacta els estatuts de la Nova Escola de Belles Arts quan els estudiants van ocupar el Convent de les Reparadores després de ser abandonat per les monges. Més tard, quan la Casa de la Caritat de Barcelona és convertida en hospital militar hi fa de cap d'infermeria.
L'any 39 es casa amb Manuel Viusà; la parella es trasllada el 1943 a Terrassa, ja que en Manuel era buscat per la policia franquista en negar-se a fer el servei militar després de fer la guerra i haver estat presoner al camp de concentració de Valladolid. La Galí es converteix en la retratista de la bona societat terrassenca; la parella a més es fa càrrec dels serveis de publicacions i falsificació de documents del FNC i en son peça important del sistema de finançament.
El 43 fa la seva primera exposició a la sala dels Amics de les Arts de Terrassa. Com a anècdota, un retrat fet per ella va rebre un atac per part d'un artista envejós: li va “buidar “ l'ull.
El 1948, arran de detencions de militants del FNC fugen de Terrassa i passen la frontera per Enveig. Al vespre, embarassada del seu fill Jordi, amb el marit i dues filles, una d'elles sordmuda de naixement. La fugida els obliga a vendre un 
quadre de gran format en el qual havia treballat molt la parella, “Duet de violí i piano pels Amics de les Arts de Terrassa”. La Galí va fer de model per la pianista i abans de fugir el Manel s'afegeix a la composició; era una manera de quedar-se amb els amics.
quadre de gran format en el qual havia treballat molt la parella, “Duet de violí i piano pels Amics de les Arts de Terrassa”. La Galí va fer de model per la pianista i abans de fugir el Manel s'afegeix a la composició; era una manera de quedar-se amb els amics.
S'instal·len a la Catalunya Nord, a la Platja de Canet, i molts vespres l'únic àpat era els que els podia oferir una figuera que hi havia al pati. Treballa a la Cava de Sant Vicenç de Perpinyà fent escultura esmaltada i ceràmica, amb el temps compraran un forn i faran les peces a casa. D'aquell període cal destacar-ne la relació amb Picasso, Pau Casals, el poeta Sebastià Pons i la coincidència a la cava de Sant Vicenç amb Llorenç Artigues i Gumersind Gomila.
El 1956 es traslladen a París; al “Petit Consulat Catalan” segueix la seva activitat militant i artística, i participa en la difusió de la cultura catalana: per casa seva passen (i quan dic passen vull dir que hi viuen) Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor i d'altres per tal de poder organitzar concerts a la capital francesa.
El 1979 és detinguda a Barcelona juntament amb altres antics militants del FNC, mentre el seu marit és detingut a París, quan anava a visitar les seves nétes, ambdues en cadira de rodes, i empresonat a la Santé davant la petició espanyola d'extradició. Com no podia ser d'altra manera, treballa incansablement per l'alliberament del seu marit, fins que al final és posat en llibertat. També el 79 la Galí fa una exposició d'escultura a Barcelona, a la Sala Rovira. Una de les peces és comprada pel llavors President de la Generalitat (Josep Tarradelles) i fins la data no pagada; coses que passen.
Per problemes de paperassa, de passaports, marxen a Veneçuela on treballen a la Universitat Ramon Bolívar. El novembre del 1982, com a conseqüència d'una esllavissada a la Massana (Andorra) mor una filla, la Núria, i una néta, Meritxell: l'aigua s'endú els cossos que van ser trobats molt més tard. Això els obliga a tornar de Veneçuela i a partir d'aquí passen la vida entre París i Andorra embrancant-se en un projecte molt ambiciós, la creació d'una fundació “Núria Viusà-Meritxell Flogny” amb una escola de gravat a Encamp (que va funcionar uns anys, a la borda de l'anglès) i un fons artístic. Aquest projecte va acabar en un desgavell per desavinences entre les mateixes autoritats del Comú d'Encamp. A la sala de plens del comú d'Encamp encara hi ha una escultura de la Galí: “Ocell d'ales obertes que cap al cel se'n va”. Feta de metall i reïnes sintètiques, aquest treball, que suposa una recerca important a nivell tècnic per la interacció entre els materials,
es va fer al mig del carrer tot conversant amb els passants explicant el que feia, amb la ferralla, els bufadors i les reïnes, tot un espectacle.
El 12 de febrer del 1998 Manel Viusà mor a París i la Galí el segueix el dia 25, en l'ordre no previst per ningú. A partir del febrer del 1998 tots som una mica més orfes.
