Cap grup que s’autoproclami independentista no hauria de restar al marge del dia 11 per lligar alliberament nacional i millora de les condicions de vida
Dimecres, dia 11, hi ha convocada una vaga general contra la degradació de les condicions de vida de la gent treballadora i, ara com ara, que jo sàpiga, cap organització política independentista no hi és al capdavant mirant de participar en la direcció. La CUP es mostra activament implicada en les mobilitzacions; l’ANC hi ha manifestat la solidaritat; la Intersindical manté les distàncies amb els sindicats espanyols; en l’activisme unitari de base es va forjant un clima que pot portar els nivells de confrontació a una intensitat inesperada per als condicionaments imposats pels interessos d’estat.
Uns interessos directament polítics, en el pitjor sentit, a càrrec de CCOO, UGT i paràsits, usurpadors del protagonisme dels treballadors organitzats en el Sindicat de Llogateres; i uns interessos al servei, igualment, de la imatge del PSOE i els seus decrets sobre l’habitatge, un pegat per a tapar el forat de la desídia de l’estat davant el capitalisme depredador: n’hi ha prou de mirar els beneficis de la patronal en comparació amb el cost de la vida i les rendes del treball per a adonar-se de qui surt beneficiari de la crisi oberta el 2008 i qui en paga les conseqüències. L’ANC ha dit que el problema no és solament del mercat, sinó de sobirania. Tenen raó, però cal demanar-los si amb la sobirania hi voldríem posar ordre o no, i de quina manera: intervenint el mercat o redistribuint la riquesa? Més que res, perquè el personal tingui prou informació per a saber si s’haurà d’alinear amb una futura república catalana intervencionista o absentista respecte de la reproducció salvatge del fal·laç lliure mercat.
La vaga de l’11-N, doncs, és política; és políticament planificada; i respon a una estratègia política de cara a les eleccions espanyoles del 29-N. No és antagònica amb l’estat, per molt voluntarisme que hi posin els més esforçats portaveus del Sindicat de Llogateres, perquè no planteja la complicitat profunda entre l’estat espanyol i un capitalisme que porta els treballadors a una situació de precarietat present i d’impossibilitat futura com no s’havia vist en molts anys. D’una altra banda, la vaga es presenta dins els límits de la versió més banal del nacionalisme espanyol, segons la qual, com que formem part de la mateixa “cultura democràtica d’estat”, les diferències ideològiques, culturals, nacionals, o partidistes s’haurien de deixar de banda per atendre, prioritàriament, la unitat de base sociològica, en els termes generals de les esquerres espanyoles, espanyolistes i espanyolitzadores, de Rufián a Montero i de Colau a Belarra.
Molt bé, però em consta que els sectors independentistes de base involucrats en l’activisme d’aquesta vaga no renuncien a proclamar (remeto als cartells, les crides i els actes pel que fa a l’ús del català) que, per molt que es pretengui ignorar, l’espai nacional català sobredetermina qualsevol moviment, lema, forma de lluita, o, en última instància, rendiment de la pròpia vaga al país. Els ressons als Països Catalans no seran, de cap manera, els que tindran a Madrid, Sevilla, o Saragossa: al cap i a la fi, el full de ruta del 2024 del Sindicat de Llogateres d’aquí ja recollia una convocatòria de vaga general (anava a dir) de subsistències, abans que els passessin políticament al davant els sindicats espanyols oportunistes. (Qui en vulgui informació, a la xarxa de l’antic Twitter hi ha debats oberts i ben informats; a la Directa, Jesús Rodríguez ofereix matèria de primera mà de totes les comarques: de fet, diria que els comitès que es van creant al llarg del país responen a un model que l’independentisme ja ha desplegat durant el procés i que haurà de posar-se en vigor per a reprendre la marxa cap a l’alliberament.)
Però jo, en una ocasió com aquesta, em volia centrar en la intervenció política nacional o en la seva absència. Cal recordar que l’independentisme no ha estat plegat de braços des del 2007, quan va convocar la manifestació de les infrastructures que va obligar CCOO i UGT a adherir-s’hi per a no quedar-ne fora de joc; que els últims anys l’ANC, a través de la seva gent gran, no ha cessat de manifestar-se a les estacions de Rodalia, fins a arribar el proppassat febrer a promoure, contra vent i marea de molts dels que ara estan involucrats en aquesta vaga, la manifestació de Rodalia, que va ser un inesperat èxit de participació enfront de prudents, distants i muts que ara recuperen la veu. Què va passar en tots dos casos? Que, sense cap força política independentista capaç de portar al seu nivell més alt l’antagonisme present en les esmentades convocatòries, no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina, mentre els parlamentaris independentistes es limitaven a queixar-se al faristol del congrés espanyol. En canvi, la política d’estat, que mai no dorm, i sempre conspira (n’hi ha prou de veure com, a través de bancs, mitjans de comunicació i aparells d’estat s’ha apropiat del World in Progress de Barcelona, amb el suport de la Generalitat i de l’ajuntament sociates), s’ha avançat com hem dit al Sindicat de Llogateres, amb els sindicats oficials fent l’orni o boicotant qualsevol mobilització autònoma dels treballadors organitzats al marge dels seus interessos.
La qüestió, a hores d’ara, és que l’independentisme polític organitzat torna a ser absent d’una mobilització que, tingui el ressò que tingui, planteja en acte –no pas solament de paraula o amb lletres– les contradiccions que ens tocaria de resoldre per demostrar que la mare dels ous per a solucionar el problema de la precarietat, de la desídia, i de la usura colonial que patim per part de l’estat espanyol, requereix, precisament, la independència. La capacitat pedagògica, la convicció persuasiva i l’experiència mobilitzadora del moviment independentista no hauria de ser absent, en tant que alteritat, davant la banalització espanyolista d’una crisi que, essent econòmica i social, és, sobretot, nacional. Ja fa dies que l’independentisme hauria d’haver ocupat l’àgora per dur una vaga que es voldria nacionalment innòcua al terreny de l’antagonisme amb l’estat i situar la independència al bell mig de la “problemàtica” de la majoria social.
I tant li fa que es participi en les pròximes eleccions espanyoles, que s’aprofiti el moment per presentar-se en societat per a les pròximes autonòmiques o que es vulgui fer de sucursal del franquisme espanyol: cap grup que s’autoproclami independentista no hauria de restar al marge del dia 11 per lligar alliberament nacional i millora de les condicions de vida d’una majoria sotmesa a l’explotació del capitalisme depredador, a la precarietat imposada per l’espoliació fiscal i a la submissió política a l’espanyolisme de caspa o de gomina.