Aquesta legislatura espanyola, l’independentisme ha aconseguit l’amnistia. Una fita humana, moral i política bàsica en un estat que es diu democràtic. Però ha perdut totalment el relat. El conflicte polític entre Catalunya i l’Estat continua sense resoldre’s. I encara més, la qüestió nacional, que durant anys va condicionar la governabilitat de Madrid, ha quedat arraconada per una confrontació que torna a tenir dos protagonistes i un únic eix: l’esquerra contra la dreta. El 29-N posa aquesta pèrdua de centralitat davant del mirall.
La desjudicialització del conflicte ha quedat soterrada per les urgències de la política espanyola. Després d’anys de batalla judicial, el jutge Pablo Llarena ha tancat el sumari contra el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig i ha traslladat el cas a la sala penal del Suprem perquè dictamini sobre l’aplicació definitiva de la llei. És un pas rellevant, però arriba quan el debat públic ja mira cap a una altra banda. La política estatal es consumeix entre la pugna de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, la corrupció, la governabilitat i la disputa pel vot de les esquerres.
En aquest tauler de joc, l’independentisme ha perdut capacitat per imposar les seves prioritats. És cert que la negociació ha permès avenços, però no ha generat un horitzó compartit. En aquesta legislatura que queda enrere, la Catalunya independentista ha estat decisiva en votacions, sí, però no determinant en el debat polític general, perquè ser necessari al Congrés no és el mateix que imposar una agenda. Els partits independentistes no han sabut convertir aquesta força negociadora en un nou projecte polític.
ERC ha fet una tria estratègica. Gabriel Rufián torna a encapçalar la candidatura republicana i ha convertit la seva projecció estatal en una eina per articular un espai ampli de l’esquerra. L’acord amb Podem n’és la plasmació més clara. La batalla es planteja en l’eix esquerra-dreta i en la necessitat de frenar un eventual govern del PP i Vox. Els drets nacionals continuen en el discurs republicà, però ja no ordenen l’estratègia. ERC ha decidit jugar en el tauler espanyol i disputar espai a les forces progressistes. És una aposta que pot ampliar-ne la influència electoral, però que també desplaça la reivindicació nacional a un segon pla. La qüestió és si aquesta intervenció en la política espanyola servirà per recuperar capacitat de decisió per a Catalunya o acabarà subordinant les seves prioritats a les necessitats del bloc progressista.
Per a Junts, el dilema és diferent. Al partit se li encarrega preservar una veu nacional pròpia i evitar que Catalunya quedi diluïda en la confrontació entre els blocs espanyols. Però tampoc no pot ignorar la por d’una majoria del PP i Vox. Si entren de ple en aquest marc, els juntaires, amb Míriam Nogueras de cap de cartell, corren el risc de quedar atrapats en una discussió que no és la seva i en què l’eix nacional ocupa un lloc secundari. Si se’n desmarquen, han de demostrar que encara tenen força per situar Catalunya al centre de les decisions de l’Estat. No n’hi ha prou a recordar que els seus vots poden ser imprescindibles: hauran d’explicar per a què han de servir i quin projecte nacional han de fer possible. La confrontació amb el PSOE no pot convertir-se en una estratègia en si mateixa. Sense objectius polítics concrets, la capacitat de bloqueig pot ser tan estèril com la dependència de les prioritats de Madrid.
La divergència entre ERC i Junts ja no és només una disputa per l’hegemonia independentista, sinó sobre el lloc de Catalunya en la política espanyola. Els republicans assumeixen l’eix esquerra-dreta com a marc prioritari; Junts intenta preservar l’eix nacional, però ha de concretar com es tradueix en una estratègia efectiva. Dues maneres diferents d’afrontar la mateixa dificultat: com mantenir una veu política pròpia quan el conflicte nacional ha deixat de ser el principal factor de la governabilitat espanyola. En definitiva, el 29-N no només mesurarà els suports de cada partit. També retratarà fins a quin punt l’independentisme ha assumit l’agenda que marca Madrid i si encara conserva capacitat per alterar-la. Quan el debat espanyol torna a ser una batalla entre esquerres i dretes, l’independentisme queda fora del tauler. I per tornar-hi cal alguna cosa més que decidir a quin bloc espanyol s’acosta cadascú. Cal una estratègia que no depengui de l’aritmètica parlamentària ni de les urgències dels altres.