Hi ha debats que tornen una vegada i una altra: qui és català, qui és valencià, qui pot considerar-se part d’un poble i qui no. Aquests debats adquireixen especial intensitat quan les transformacions demogràfiques, lingüístiques i econòmiques provoquen inseguretats i la manca d’eines pròpies per modular-les alimenta la temptació de buscar respostes senzilles a realitats complexes.

Potser, però, ho hauríem de formular d’una altra manera: què és una nació i com es construeix? La resposta és decisiva. Si la nació és una realitat natural i immutable, definida per la sang, l’origen o una determinada composició ètnica, qualsevol transformació serà percebuda com una amenaça. Si l’entenem com una construcció social i històrica, hem d’assumir que, com qualsevol obra humana, està sotmesa al canvi.

Les nacions naixen, creixen, es transformen, es debiliten, es reforcen i, en determinades circumstàncies, desapareixen. No existeix cap comunitat humana congelada en el temps, tampoc la catalana, la valenciana o la baleàrica. Pretendre el contrari és convertir una realitat històrica complexa en una fotografia fixa.

Les nacions no han existit mai en estat de puresa

De vegades imaginem les nacions com si hagueren viscut durant segles en una mena d’aïllament virginal i només la mobilitat contemporània haguera introduït elements externs capaços de transformar-les. La història diu exactament el contrari. Les societats humanes sempre han estat travessades per moviments de persones, intercanvis, conquestes, migracions, matrimonis, comerç, viatges, exilis, refugi, circulació d’idees i transferències culturals.

La mobilitat humana no és una anomalia de la modernitat, sinó una característica permanent de la història. Això no significa negar que les transformacions actuals tinguen dimensions i velocitats noves, sinó rebutjar la ficció d’un passat immòbil i homogeni alterat sobtadament per l’arribada de persones de fora.

Hui, a més, una societat pot experimentar profundes transformacions sense que cap frontera física siga travessada: viatjar, estudiar o treballar a l’estranger, emigrar durant uns anys, rebre milions de turistes o consumir permanentment continguts produïts a milers de quilòmetres també modifica les societats i les seues formes de vida.

Les bases materials transformen les comunitats

Les societats no canvien només perquè canvien les persones; canvien també perquè ho fan les seues condicions materials d’existència. Els models econòmics generen transformacions socials, culturals, ideològiques i polítiques. Una societat agrària no funciona igual que una industrial, ni una societat basada en el turisme massiu genera les mateixes relacions que una societat industrial, productiva i innovadora.

Per això, quan analitzem l’evolució d’una nació, no podem mirar únicament qui arriba o qui se’n va. Hem de mirar quin model econòmic s’hi construeix, quina capacitat política hi ha per definir-lo, quina ocupació genera, quin habitatge ofereix, quins barris construeix, quina educació proporciona, quins mitjans de comunicació té, quin sistema de cures desenvolupa i quines possibilitats ofereix a les persones per construir-hi el seu projecte de vida. Una nació no pot entendre’s al marge de les condicions materials en què viu la seua població.

La nació també és una construcció imaginada

Benedict Anderson va explicar que les nacions són «comunitats imaginades». Això no significa que siguen falses, sinó que existeixen perquè milions de persones arriben a imaginar-se com a membres d’una mateixa comunitat encara que no es coneguen personalment.

La nació esdevé així una realitat social quan és compartida, comunicada i socialitzada. Cada generació redefineix, conscientment o inconscientment, què significa pertànyer a una comunitat. Les llengües evolucionen, les cultures es transformen, les formes de relació social canvien i també ho fa la percepció que una societat té d’ella mateixa.

Per això és problemàtic convertir la identitat nacional en un inventari de característiques que cal posseir per a ser considerat membre legítim del poble. Allò que una nació és no pot separar-se del que les seues generacions són capaces de construir.

L’obsessió per comptar-nos

És en aquest punt on apareix una paradoxa: l’obsessió per saber qui és català, valencià o mallorquí pot acabar convertint-se en la millor manera de no arribar a ser-ho mai.

Cada vegada que intentem establir mecànicament els límits de la catalanitat o de la valencianitat apareixen noves preguntes: és català qui ha nascut ací? Qui té mare o pare catalans? Qui parla català? Qui el transmet als seus fills? Qui ha arribat fa vint anys, o fa dos? I qui vol ser valencià i participa activament en la vida del país encara que no tinga els mateixos orígens?

Quan aquestes preguntes es responen des d’una concepció essencialista, el cercle es fa inevitablement més menut. Com més aprofundim en la suposada puresa d’origen, més persones deixem fora. Si la nació necessita que cada vegada hi haja menys persones que puguen ser considerades part d’ella, probablement no estem construint una nació, sinó una reserva ètnica. I una reserva ètnica no és un projecte polític viable.

El problema no són les persones nouvingudes

Això no significa negar els problemes derivats dels processos migratoris. Precisament perquè volem una societat cohesionada, hem d’abordar-los amb serietat: els fluxos econòmics que determinen els fluxos de persones —no hem d’oblidar que, en les societats capitalistes, l’Estat és «un moment» o una de les «formes» en què s’expressa el capital—, les condicions laborals, l’habitatge, la segregació urbana, el racisme, l’accés als serveis públics, l’aprenentatge de la llengua, els drets polítics i la participació social.

Però cal canviar la perspectiva. El problema no són tant les persones que arriben com el model de societat amb què les rebem. Si una societat situa milers de persones en barris segregats, feines precàries, habitatges inaccessibles i serveis públics insuficients, no podem després culpar-les de la descohesió produïda per aquest model. Els serveis públics no col·lapsen per l’augment d’usuaris, sinó perquè els recursos es destinen a interessos aliens a la majoria.

Si volem que les persones nouvingudes facen seu el país, hem de construir un país que puga ser sentit com a propi. Això exigeix drets, igualtat, oportunitats, escola pública, habitatge, treball digne, serveis públics i participació. I exigeix també una política lingüística capaç de convertir el català-valencià en una llengua realment compartida, no en una frontera social. En definitiva, exigeix capacitat per decidir sobre tots els aspectes de la nostra societat: exigeix independència i plena sobirania.

Recuperar allò que hem perdut

Aquesta perspectiva és especialment important en les zones on el català- valencià ha perdut presència. Al País Valencià, a Catalunya o a les Balears hi ha comarques i barris sencers on la llengua pròpia ha retrocedit enormement. La resposta no pot consistir a dir a les persones que hi viuen que no formen part del poble perquè no han heretat la llengua. Això seria políticament absurd i socialment suïcida.

Cal treballar braç a braç per recuperar aquests espais: escola en valencià, mitjans de comunicació, presència de la llengua als carrers, comerç de proximitat, vida associativa i cultura popular, incorporant les persones que ja hi viuen. No volem recuperar barris o comarques expulsant-ne ningú; volem que la llengua i el model social tornen a ser una eina de cohesió i de futur per a tothom.

Una llengua no sobreviu perquè un grup puga demostrar que és més autènticament català o valencià que un altre. Sobreviu quan és present a l’escola, als mitjans i les xarxes, a la cultura, a l’administració, al treball, al comerç i a la vida quotidiana, i quan les persones que arriben tenen motius reals per a aprendre-la i utilitzar-la.

Per això la defensa del català-valencià ha d’anar unida a una política econòmica, educativa, cultural i comunicativa que la faça viable. I, per tant, necessita un Estat propi i una administració pròpia amb plenes capacitats.

Construir una majoria

Aquesta qüestió és especialment important per al projecte independentista. Si volem construir una República Catalana o Valenciana, no podem preguntar-nos permanentment qui és prou català o valencià per a formar-ne part. Hem de formular una pregunta molt més útil políticament: com aconseguim que una majoria de la societat vulga construir-la?

La resposta passa per un projecte de país capaç d’interessar i mobilitzar una majoria social: una República que garantisca drets, pose els recursos del país al servei de la ciutadania, pose fi a l’espoli fiscal, aposte per una economia industrial, productiva i innovadora, situe la ciència i la investigació al centre, tinga una educació pública, de qualitat i en català-valencià, una sanitat pública forta i serveis socials dignes, limite una turistificació que expulsa veïnat i degrada els barris, garantisca habitatge i protegisca el territori.

Aquesta és la manera de construir una majoria: no dient a la gent que ha d’adaptar-se a una identitat immutable, sinó oferint-li un projecte de futur del qual vulga formar part.

No volem conservar un país que no ha existit mai

No volem conservar una nació definida per una suposada essència immaculada. Volem participar en la seua permanent reconstrucció dialèctica.

Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears no són realitats acabades que simplement hàgem de preservar. Són realitats històriques en construcció, resultat de processos, conflictes, aportacions, resistències i transformacions econòmiques, culturals i socials, però també de la voluntat de les persones que en cada moment han decidit formar-ne part.

Aquesta reconstrucció no és lineal: naix de les tensions entre allò que heretem i allò que volem construir, entre continuïtat i canvi, entre memòria i futur. La identitat només pot continuar existint si és capaç de transformar- se.

Serà allò que siguem capaces de construir

La nostra nació no serà allò que intentem conservar artificialment dins d’un cercle cada vegada més reduït. Serà allò que siguem capaces de construir: la llengua que siguem capaces de transmetre i fer socialment necessària, la cultura que renovem, la societat que organitzem, l’economia que transformem, els drets que garantim i la democràcia que exercim. També serà la voluntat compartida de les persones que decidisquen formar-ne part i participar activament en aquesta construcció.

Per això no hem de tenir por del canvi, sinó de perdre la capacitat de dirigir-lo; no hem de tenir por de les persones que arriben, sinó de construir una societat que les mantinga al marge; no hem de tenir por de la diversitat d’origen, sinó de la desigualtat social.

No hauríem de dedicar les nostres energies a demostrar qui és més català o més valencià, sinó a aconseguir que cada vegada més persones vulguen ser- ho, viure-ho i construir-ho.

La gran tasca que tenim davant no és conservar una nació imaginada en el passat, sinó convertir aquesta imaginació compartida en una realitat política i social de futur: una nació viva, plural i en permanent reconstrucció, capaç de transmetre allò que ha rebut sense deixar de transformar-ho i d’incorporar les persones que decideixen participar del seu futur.

Perquè, al capdavall, una nació no és una peça de museu: és una obra col·lectiva que cada generació rep, transforma i torna a construir.