La convocatòria d’eleccions espanyoles anticipades ens obliga a plantejar-nos la pregunta sobre què fer des de l’independentisme el 29 de novembre, i a més l’hem de respondre de forma ràpida.

Fa una setmana era difícil determinar si Pedro Sánchez tindria una nova ocurrència per allargar la legislatura o trobaria el momentum per anar a eleccions en un terreny més còmode per al seu govern que la crisi de Ceuta sobre la taula. Doncs bé, com a bon estratega, ha aconseguit girar els temes de debat, i la jugada amb els decrets d’habitatge li ha permès tenir un marc molt més còmode per a ell, amb què pot desviar i repartir les culpes als altres el fet de no haver fet res per atacar la crisi d’habitatge d’arrel en els darrers 8 anys. 

Com era d’esperar, ja en el missatge de convocatòria de les eleccions, el president dels espanyols ha marcat la dicotomia en què ell és mou de manera excel·lent. O democràcia o retrocés, o sobirania o intervencions estrangeres. I intentar tornar a aixecar tornar a aixecar el fantasma de l’extrema dreta i posicionar-se ell com el salvador (o com a mínim el mal menor). 

Ara mateix, la conclusió lògica és clara, no hi ha cap candidatura que representi la voluntat dels independentistes d’esquerres. Això ens deixa a mercè dels invents de Gabriel Rufián i orfes d’una opció política que ens representi, cosa que fa que molta gent fins i tot es plantegi votar Sumar (reconvertit en Front Ampli) o el mateix PSOE, o una ERC que ha perdut els propòsits i el nord.

En l’últim article de Carles Castellanos publicat a La Veu (Esquerra-dreta i ruptura independentista), destaca molt clarament la proposta del Front d’Esquerres  “com un simple engany perquè no va més enllà d’un trist estratagema parlamentari que no modificarà substancialment les formes de dominació […] i, pel que fa a la lluita d’alliberament nacional afegeix a les formes d’explotació econòmica tot un bagatge de propaganda i pressió ideològica que té com a objectiu l’empobriment accelerat de la població i la destrucció de la nació catalana (d’una manera més eficaç encara que la que portaria a terme un domini de la Dreta que, per les seves formes d’actuació més directament vinculades amb el franquisme històric, podrien desvetllar reaccions més enèrgiques i conscients de part del poble català).” I afegeixo: aquí també s’hi engloba l’estratègia d’ERC, amb Gabriel Rufián al capdavant. 

I conclou la columna defensant que “l’estratègia ha de ser, per tant, de confrontació; i sense parar; i, com hem apuntat, amb tots els instruments al nostre abast i amb l’objectiu d’erosionar el poder del règim monàrquic despòtic i parasitari [..]. I la tàctica concreta ha de ser complementària a l’acció més directa d’erosió.”

Cal, doncs, ser presents en tots els escenaris. No podem deixar que votants independentistes caiguin al parany que orquestren les esquerres estatals o que es quedin a casa. Necessitem una candidatura obertament independentista, que superi i/o integri els partits actuals i que tingui un programa polític clar, sense caure a fer política cosmètica a l’Estat.

 Anem a pams, analitzem algunes experiències passades, valorant els seus èxits i desgràcies per imaginar com articular aquesta citada candidatura de ruptura:

No és nou que des de l’independentisme/nacionalisme d’esquerres s’hagi apostat per tenir representació a Madrid. A voltes per projectar el nostre missatge, d’altres per aconseguir certes millores per al país o ambdues coses.

Trobem primer dues experiències. El BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) integrat pel PSAN i BCT i liderat per Xirinacs, que es va presentar a les eleccions del Congrés dels Diputats de l’any 1979 amb un programa clarament de ruptura i socialista. I també Nacionalistes d’Esquerra, amb una participació convulsa de diferents organitzacions, entre elles el PSAN, que també va concórrer a les eleccions generals del 1982 amb un programa clarament autocentrat i rupturista.

Anem, però, a exemples més recents. El 2019 es va conformar el Front Republicà, potenciat per Poble Lliure i integrat també per Som Alternativa i Pirates de Catalunya. Vist amb perspectiva, gràcies als resultats que va obtenir (més de 100.000 vots), això va arrossegar la CUP a presentar-se a la repetició electoral del mateix any, i obtenir 2 diputats per Barcelona.

En aquell moment, el context era clar. Veníem del referèndum i la situació dels presos i exiliats estava a l’ordre del dia. Un cop la CUP assoleix representació, però, és complicat llançar i explicar què s’està fent al Congrés, es queda eclipsat i costa distingir-se dels altres partits anomenats independentistes.També, de la dinàmica política estatal i debats que sovint no responen o no són funcionals a la dinàmica nacional pròpia. 

És per això que es va acabar arribant a una campanya de les eleccions generals del 2023 en què la CUP es va veure arrossegada pel marc de replegament i concentració de vot per evitar que governés l’extrema dreta, en què el lema “Plantem cara” i altres lemes gens autocentrats, no van ajudar a plantejar una alternativa obertament rupturista independentista,  fet que va ajudar que molts possibles votants optessin per altres opcions.

Tornant a la tesi de Castellanos per teixir una estratègia de confrontació, cal valorar si des de l’independentisme d’esquerres és necessari treballar per articular una candidatura amb un programa clar que pugui mobilitzar el votant rupturista i sacsejar el tauler polític a Catalunya i per extensió als Països Catalans.

Donant per fet que donar suport al Front d’Esquerres dins el marc espanyol de Rufián no és la nostra línia d’acció, i que tampoc resulta útil demanar el vot nul o l’abstenció, cal plantejar quins escenaris podem sospesar. 

Una aposta seria plantejar una candidatura àmplia clarament independentista de ruptura, que pogués integrar partits independentistes i personalitats o militants que vegin que el seu espai no els representa.

Seria essencial partir d’un programa de mínims, per enviar un missatge clar i contundent a tots els sectors que volguéssim agrupar i els possibles votants.

• Opció de deixar els escons buits o, com a mínim, no assistir-hi si el debat no afecta els Països Catalans. Un dels possibles errors és caure en el parlamentarisme i en el dia a dia, quedar absorbit per dinàmiques internes i no poder llençar el missatge polític i de propaganda que ens interessa. El nostre marc és el dels PPCC.
• Confrontar amb el Front d’Esquerres. Assenyalar qui ajuda a emblanquir el règim i el PSOE. Cal recordar que el PSOE és qui més ha governat i orquestrat l’actual status quo a l’Estat espanyol. És el partit que interessa als poders reals, pot vendre’s d’esquerres i permet que el sotogoverno treballi. Mentrestant, té domesticat tot el que hi ha a la seva esquerra. Cal assenyalar també el servilisme i els tics lerrouxistes de certs polítics catalans. Això també ens ajuda en clau catalana, ja que deixem d’emblanquir el PSC.
• En cas de ser clau per a la governabilitat i/o per a la construcció de certes majories: no seure a negociar si no es reconeix el dret a l’autodeterminació del poble català i es posa data per un referèndum. A més, es poden demanar gestos com el reconeixement de les seleccions catalanes, retron de competències o nacionalitzacions d’empreses.
• Marc dels Països Catalans. Evidentment, aquesta candidatura hauria de ressonar a tots els Països Catalans i intentar integrar forces polítiques i personalitats d’arreu de la nació. Igualment, relacionat amb el tercer punt, només investir un president que realment reverteixi la situació de greuge i espoli, de forma inmediata, que patim com a nació. 

 Per concloure: el moment històric és greu i decisiu. No podem obviar el risc que governi l’extrema dreta a l’Estat, però tampoc quin paper hem de jugar com a catalans.
Les experiències històriques, també durant la Segona República, ens permeten veure que quan ens hem unit i subordinat al marc espanyol la nació s’ha vist arrossegada i els nostres interessos relegats en segon pla. Les amenaces i retrets hi seran, per part d’aquells que utilitzen el fantasma de l’extrema dreta com a modus vivendi. Ens acusaran d’insensats, insolidaris i oportunistes. Però hem de tenir clar que la nostra causa d’alliberament no és secundària a les altres, que tenim mecanismes, forces i raons per poder articular-nos; per confrontar i no dissoldre’s dins el marc polític espanyol. Cal arremangar-nos i preparar-nos per oferir una alternativa autocentrada real als catalans que promogui la confrontació amb Espanya.

 Marcel Busquets