CINQUANTA ANYS
Joan Blanch i Joan Nicolau, exiliats a Brussel·les, testimonis de l’aventura
Avui s’acompleixen cinquanta anys dels «fets de Prats de Molló». Són una pàgina d’història catalana que el pas dels anys ha anat desdibuixant de la memòria col·lectiva i que aquest cinquantenari fa retornar al camp de l’actualitat.
Francesc Macià, des del seu exili francès, protagonitzà el 4 de novembre del 1926 amb tres-cents homes d’Estat Català una temptativa fallida d’incursió armada en territori català, a través dels Pirineus. L’objectiu era proclamar una República catalana autònoma. La gendarmeria francesa desbaratà aquesta operació militar abans de començar. Per bé que avortada, l’impacte moral de la temptativa de Macià marcà l’evolució dels anys posteriors, que l’havien de dur a la presidència d’aquell govern autònom incansablement recercat.
Han mort molts d’aquells tres-cents homes que protagonitzaren fa cinquanta anys els «fets de Prats de Molló», però no tots. El poeta Ventura Gassol —que continua exiliat a Saint Martin-le-Beau— hi participà (tenia llavors trenta-tres anys), així com el periodista Jaume Miravitlles (als seus vint anys...).
Tres anys per a preparar l’operació
Hem retrobat a Brussel·les dos altres components, entre els més joves, d’aquella expedició: Joan Blanch i Joan Nicolau. Tots dos tenien vint-i-un anys quan van participar en els fets. Viuen a Brussel·les, exiliats, des del final de la guerra civil. Tres anys per a preparar l’operació.
—En instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera el 1923 —ens diuen— molts catalans s’exiliaren i Macià entre ells. Des del primer moment d’exili a França començà a aplegar els desertors catalans de l’exèrcit que la repressió empenyia a refugiar-se en aquest país. Preparà minuciosament, entre 1923 i 1926, l’operació de Prats de Molló. Havíem de penetrar pel Coll d’Ares convenientment armats, endinsar-nos per Camprodon i Olot fins a Figueres. Si arribàvem a Figueres estàvem salvats. Allà, hi teníem molts simpatitzants i possibilitat de disposar de més armes. De tres-cents que érem, a Figueres hauríem estat un miler. A partir d’aquell moment comptàvem amb l’aixecament del poble per a secundar-nos. Havíem tingut contactes amb l’organització sindical anarquista CNT perquè decretés la vaga general en el moment escaient. Però la CNT prou feina tenia a esquivar la repressió de Primo de Rivera i per aquest cantó el compromís no era massa segur. L’aixecament del poble hauria provocat una situació d’insubmissió respecte al poder central i propiciat la instauració d’un govern català. Reflexionant-hi anys després, els companys que hi vàrem participar vam arribar a la conclusió que materialment el projecte era força visionari però en aquells moments tots estàvem convençuts que arribaríem a l’objectiu.
—Les coses succeïren molt diferentment de com estaven projectades, oi?
— I tant! Tres columnes de voluntaris sortirien de París el 30 d’octubre de 1926 per tren. Altres militants d’Estat Català s’hi anaven afegint durant l’itinerari entre París i Perpinyà. Oficialment, anàvem d’excursió... Per tal de salvar les aparences portàvem motxilles i material d’acampada ben a la vista. La qüestió és que un cop arribats a Perpinyà la gendarmeria ens va agafar a tots només baixar del tren. L’operació havia fracassat. Hores després agafaren Francesc Macià i l’estat major que es trobaven a la Vil·la Denise de Prats de Molló, on també teníem una part de l’arsenal.
—¿Una preparació tan llarga per a uns resultats tan curts? ¿No vau pecar una mica d’ingenus de cara a la policia francesa?
—Potser sí. El cas és que havíem estat mesos abans fent exercicis d’entrenament militar en un terreny de Canet Plage sense amagar-nos-en gaire. Un grup de cinquanta homes havien fet durant alguns dies exercicis de llançament de granades, ens entrenàvem a cavar trinxeres estratègicament, apreníem coneixements tàctics, etc. Un altre grup s’entrenava al camp de tir de Perpinyà amb els fusells Lebel que havíem adquirit. Per un altre cantó, a l’oficina central d’Estat Català a Bois-de-Colombes (París), hi havia constantment un moviment de gent que no passava desapercebut. Tot això provocà les sospites de la policia francesa. Ens convocaren a la prefectura per preguntar-nos a què responia tot aquell desfici. Constituïren un dossier sobre les nostres activitats i ens prohibiren els exercicis d’entrenament. A partir d’aquell moment ens vigilaven de prop i això provocà la detenció de tothom el dia que iniciàrem l’operació. Potser sí que vam ser una mica massa ingenus de cara a la policia francesa. Pensàvem que les autoritats franceses ens deixarien fer.
Empresonats i jutjats a París
—Un dels gendarmes que em va agafar —es diu Joan Blanch— era casualment el mateix que m'havia ja «recollit» quan, fugint d'Espanya, vaig refugiar-me a França passant per Puigcerdà i travessant el riu. En arribar tot moll i esgotat a l'altra vora, em va dur a la caserna de gendarmeria. Allí em vaig poder escalfar, i hi vaig menjar i dormir. Però la segona vegada les coses no anaren pas tan bé. Aquest mateix gendarme restà ben astorat en veure'm per segon cop. Em preguntà: «I tu, què hi fas aquí?» He vingut d'excursió... «Però no s'ho va pas empassar. Ens conduïren tots plegats a la Prefectura de Perpinyà i després ens tancaren a la presó parisenca de La Santé. Recordo perfectament que estàvem tots junts amb Macià a la planta baixa de la galeria número 5. No érem considerats ni presos polítics ni comuns. Ens deien els «conjurats catalans». Fórem jutjats el 20 de gener del 1927 a la dotzena Cambra Correccional del Tribunal Civil del Sena (París). Condemnaren Macià i el grup considerat dirigent a dos mesos de presó i cent francs francesos de multa. Els altres membres de l'expedició foren condemnats a un mes i cinquanta francs. Ens acusaven d'haver emprat el territori francès com a base d'atac a un altre país amb el qual França mantenia relacions i haver, per tant, intentat perjudicar aquestes relacions. La sentència fou relativament tolerant i, com que ja havíem complert de sobres els dos mesos de presó entre el moment de la detenció i el procés, ens deixaren anar. La sentència comportava l'expulsió del territori francès i ens n'anàrem uns cent cinquanta cap a Bèlgica, amb Macià al davant.
El procés de París contra «els conjurats catalans del coronel Macià» és detalladament relatat al llibre La Catalogne Rebelle, publicat per Estat Català l'any 1927 a França. Segons el requisitori presentat pel president del tribunal i reproduït en aquest llibre, els gendarmes trobaren, a Vil.la Denise de Prats de Molló, en detenir Macià i el seu estat major: 81 fusells Mauser i Lebel, 6 mosquetons francesos, 2 carrabines Winchester, 1 fusell metrallador i una metralladora de marca alemanya, 2 revòlvers Parabellum, 36 sabres-baioneta i 1.800 cartutxos. Dies després foren descoberts dos arsenals semblants més al Mas de l'Orri de Sant Llorenç de Cerdans i un altre enfonsat a l'estany de la Palma (Perpinyà).
Durant tota la instrucció del procés i durant el procés mateix, Macià —que tenia en aquells moments seixanta-set anys— intentà demostrar les motivacions ideològiques que havien inspirat la temptativa de Prats de Molló. Deia, en el segon interrogatori del jutge d'instrucció: «Volem una república catalana independent en un concert de pobles lliures, un Estat democràtic, pacífic i republicà, al costat d'aquesta França que estimem i per la qual dotze mil catalans són morts a Verdun (Primera Guerra Mundial). (...) La paradoxa per a nosaltres més entristidora és per tant veure'ns presoners d'aquesta França que és la nostra germana espiritual i per a la qual voldríem esdevenir una mena de Bèlgica pirinenca que pogués protegir-la un dia contra les intrigues i les amenaces del feixisme espanyol».
I afegia unes consideracions que la mentalitat d'avui matisaria probablement una mica més: «Les característiques racials dels catalans són tan fortes que dos segles de dominació espanyola no han pogut eliminar-les. Optimista i treballador, el català té un caràcter completament oposat al castellà, que és generalment més indolent, d'esperit estret i dominador, d'humor tràgic fins i tot en les seves joies i festes, com han afirmat il·lustres historiadors espanyols».
L’exili a Brussel·les
—Entre el gener del 1928, en què fórem expulsats de França, i la proclamació de la II República espanyola el 1931, Macià residí a Brussel·les, exiliat amb tots nosaltres, ens diu Joan Nicolau. S’allotjava a l’hotel Terminus de la Place Rogier, que encara existeix.
—Com us va anar, als cent cinquanta «conjurats catalans», l’estada a Brussel·les?
—De primer, força malament. No teníem feina ni diners. Anàvem fent com podíem però la passivitat era l’exili aquí, ens desmoralitzava i una part de nosaltres optà per tornar a Catalunya com fos per tal de prosseguir l’activitat militant d’Estat Català. Aquí érem ben tractats per les autoritats car érem els protegits del rei Albert I de Bèlgica. Això fou gràcies a un català anomenat Jaume Mir, que havia estat espia o agent d’informació dels aliats a Brussel·les, durant la Primera Guerra Mundial. Mantenia relacions d’amistat amb el rei Albert I i demanà que ens permetés de residir a Brussel·les.
Recordem moltes anècdotes d’aquell temps. No teníem gaire cosa a fer i disposàvem de moltes hores de lleure. Amb la idea de guanyar alguns cèntims anàvem pels cafès cantant en cor unes composicions del company d’exili Xavier Tarragó. Aquestes cançons permetien de sostenir econòmicament una miqueta molts companys. Érem un xic «verdes», les cantàvem parodiant una òpera i ens divertíem com uns ximplets.
—Què en deia Macià, de les vostres «activitats»?
—Intentàvem que no se n’assabentés. Però una vegada la cosa ens sortí malament, ens va cridar i ens clavà una bronca de por. No volia que aquesta mena d’activitats poguessin perjudicar la imatge dels exiliats d’Estat Català, de cara a les autoritats del país. Resulta que els recursos econòmics eren molt minsos i passàvem un xic de gana. Una vegada vam trobar un sistema una mica especial de procurar-nos alimentació. Vam anar, durant la nit, a uns estanys de Brussel·les, i els vam agafar un dels ànecs que s’hi passejaven i l’endemà ens el vam cruspir. L’animal va resultar particularment dur, devia ser molt vell i recordo encara un dels companys, que ara ja és mort, exclamant-se: «Abans d’agafar un ànec, la vegada que ve demaneu-li el carnet d’identitat per veure l’edat que té...». Vam fer un arròs amb ànec i, per a comprar l’arròs, un de nosaltres va haver-se d’empenyar la gavardina... Però la qüestió és que l’endemà d’aquest tiberi comprèrem el diari i vèiem: «Ha desaparegut dels estanys d’Ixelles l’ànec imperial regalat pel rei Faruk a Albert I». Macià s’assabentà de la nostra malifeta i ens va clavar aquell escàndol que dèiem.
Macià a Moscou i Amèrica
—A què es dedicà principalment Macià durant l’exili de Brussel·les?
—No deixà ni un sol moment de preparar noves accions i planificar el futur. Féu un parell de viatges, a Moscou i a Amèrica, per tal de trobar ajut econòmic i material a la nostra causa. El 1928 anà a la Unió Soviètica. Fou rebut amb honors militars i tot, però no obtingué els resultats que desitjava. El seu introductor i intèrpret era Andreu Nin, que residia llavors a Moscou com a delegat de la Internacional Sindical Roja i secretari particular de Trotsky. Macià demanà ajut en armament. Els soviètics li preguntaren de quants homes disposava i contestà: «Deu mil, organitzats i desarmats». A canvi de l’ajut en armament, Moscou desitjava poder enviar una comissió d’inspecció del ministeri de la Guerra per a controlar els 10.000 homes que Macià afirmava tenir a França i Catalunya. L’«Avi» s’hi negà; volia un ajut amb plena confiança, sense condicions ni ingerències. Havia pres la iniciativa d’anar a Moscou en veure que la Rússia Soviètica havia donat certes llibertats polítiques a les seves nacionalitats, fet que el portà a creure que ajudarien també d’altres nacionalitats com la nostra. Però el viatge no donà resultats concrets.
L’any següent anà a l’Amèrica del Sud per posar-se en contacte amb els nuclis de catalans que hi residien i obtenir-ne ajut econòmic. Aquest segon viatge tampoc no donà resultats gaire brillants i, si ho recordo bé, a l’Argentina, les autoritats ni l’autoritzaren a baixar del vaixell. Tornà a Brussel·les, les dos mesos després. Dos anys després, el 1931, era nomenat president de la Generalitat i moria aquell dia de Nadal del 1933.