Ha sigut del tot decebedora la tasca duta a terme respecte a Catalunya pel ministre Ernest Urtasun.
Tan bon punt vàreu ser designat ministre, ens vàrem posar en contacte per plantejar-vos que afrontéssiu completar la resolució de la restitució dels arxius i documentació catalans que, després de quaranta-set anys de l'aprovació de l'Estatut i vint-i-un de la llei dels papers, encara restaven pendents. Era una ocasió de completar la feina no feta fins ara, en l'entorn commemoratiu dels cinquanta anys de la mort de Franco i perquè la llei de memòria de l'Estat reconeixia com a víctimes la llengua i cultura catalanes i el Govern de la Generalitat.
Primerament vàrem plantejar completar la restitució dels papers de Salamanca que encara queden pendents per restituir: la documentació de Justícia, la d'ordre públic, la maçoneria catalana, els quaranta-set ajuntaments catalans i la documentació de diversos departaments de la Generalitat que consten com a documents d'organismos rojos, prova evident de la requisa feta per l'exèrcit ocupant el 1939.
Després de reunions i bones paraules, no s'ha fet ni un pas. Les excuses són absurdes i ofensives. Van en el sentit que el 1937 l'ordre públic va ser revertit a l'Estat quan, com diu un informe pericial del mateix Ministeri del 2007, en va assumir la direcció temporal d'acord amb l'article 9 de l'Estatut, i que una sentència de l'AN va confirmar aquesta interpretació respecte al trasllat de documentació d'ordre públic i justícia que hi havia en la primera tramesa de les caixes de l'escena dels carretons. No ha servit de res lliurar-vos el buidatge dels centenars de disposicions del DOGC publicades del 1937 al gener del 1939 sobre la gestió de l'ordre públic, que inclou: el nomenament, règim sancionador, pagament dels policies i guàrdies civils de la Generalitat, construcció i manteniment d'instal·lacions, parc mòbil i fins i tot la banda de música. No heu fet ni un pas, a diferència de l'actuació decidida que va tenir la ministra González-Sinde, que va donar la principal empenta de la documentació transferida.
No ha servit de res que la llei de memòria declarés víctimes del franquisme la Generalitat i el govern basc i, per tant, creditores del dret de restitució dels arxius requisats com a botí de guerra el 1939. La memòria no són proclames buides sinó actes de reconeixement que comporten restitució, i no ho heu fet. De fet, la qüestió és ben senzilla. Respondre a la pregunta: on serien aquests documents si el franquisme no els hagués requisat? Doncs s'han de retornar a Catalunya.
Ministre, tampoc heu fet cap pas per normalitzar la transferència de documentació prevista a l'Estatut, pel qual la Generalitat té competència exclusiva en la gestió el patrimoni documental català. L'únic que heu fet és començar les obres de la biblioteca provincial, que la denominen Biblioteca de l'Estat, cosa que suposa refermar una política de centralització en contra de les competències de la Generalitat, que han establert un sistema de biblioteques amb la Biblioteca Nacional i les biblioteques populars locals. És una mostra clara que no respecteu les competències de cultura exclusives de la Generalitat en patrimoni, com heu fet en la política de restauració d'edificis a Catalunya, quan no us correspon. El que ha de fer l'Estat és augmentar el finançament de la Generalitat i no aprofitar que l'escanyeu financerament per intervenir fent veure que l'Estat s'ocupa de Catalunya. En tot cas, hauríeu d'haver restaurat l'edifici de la duana nova del pla de Palau, que es troba de fa anys en un estat lamentable i que és propietat de l'Estat, i no ho heu fet.
En aquest sentit, us hem de recordar el que va dir en una classe de dret Josep M. Bricall: que l'autonomia política no era un joc de nines russes, com l'Estat vol imposar, sinó uns conjunts en part coincidents que es reparteixen certes competències de l'Estat que s'han de respectar. De fet, heu seguit una política destinada a imposar l'Estat en tots els organismes de la Generalitat per diluir la competència exclusiva, amb una acció propagandística donant a desdir premios nacionales a personalitats catalanes, per tal de fer veure una inexistent normalitat, utilitzant el raspall —que irònicament deia Josep Tarradellas— que passen els catalans a Madrid per tenir-nos contents i alegrets. Tant dir que l'Estat respecta i ampliarà les competències de l'autogovern, i no heu fet res en aquest sentit.
Tampoc heu complert el deure estatutari que té l'Estat de posar a disposició de la Generalitat tota la documentació dels organismes territorials de la "província" de Barcelona, que li correspon com a competència. No ho heu fet amb l'excusa que no s'ha construït l'Archivo Provincial. Una altra manera de menystenir les competències exclusives en arxius i el sistema d'arxius establert a Catalunya amb l'ANC i els arxius comarcals.
Ni tan sols s'ha lliurat a la Generalitat l'Arxiu de l'antic Govern civil de Barcelona, cosa que a les altres "províncies" sí que s'ha fet, i a més es manté tancat al públic, quan és de gran interès per estudiar la repressió política i contra la llengua catalana mantinguda per la policia i els organismes de l'Estat.
No s'ha complert el que estableix l'Estatut respecte a l'Arxiu de la Corona d'Aragó: no s'ha lliurat l'Arxiu històric de la Generalitat, ni tampoc la resta de documentació que hi ha, en bona part, a conseqüència dels efectes de l'ocupació franquista i la supressió de la Generalitat. Entre aquesta documentació hi ha la reial audiència i documentació d'altra mena, com la de les delegacions del Ministeri de Cultura o d'Hisenda. Especialment, la salvada per la Generalitat de la destrucció del 1936 que no ens varen retornar els franquistes a la fi de la guerra. Entre aquesta hem de destacar els arxius notarials, que correspon que estiguin dipositats als respectius arxius comarcals, o el document monacal de la desamortització i l'Arxiu del priorat de Sant Joan que Agustí Duran i Sanpere va salvar de la destrucció quan se l'enduien a cremar en un camió. Restituir-los l'any passat, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort i de la mort del dictador, hauria estat un senyal per demostrar la voluntat de fer memòria i justícia.
De fet, la restitució d'aquest fons és un deure que té l'Estat de reparació i reconeixement envers la Generalitat en relació amb la tasca de salvament del patrimoni que es va dur a terme en el moment de la revolució. La Generalitat restituïda el 1977 ha de ser reparada com a víctima reconeguda per la llei de memòria de l'Estat, i no ho heu fet.
Tampoc heu fet cap acte de defensa del patrimoni en tot el procés de Sixena i, en concret, no heu fet l'informe de l'Instituto del Patrimonio Cultural de España, cosa que va fer a cor què vols el Ministeri en altres casos, com la Dama d'Elx o el Gernika. En el cas de Catalunya, heu mantingut una posició pretesament neutra, ignorant a més la tasca de salvament del patrimoni per part de la Generalitat el 1939, no només de les pintures de Sixena, sinó de moltes altres obres d'Aragó, per part de Gudiol, l'equip d'Apel·les Fenosa amb Sum i Benigani i a Lleida amb Lamolla i Crous, obres que, gràcies a aquesta feina, ara es poden veure en museus aragonesos.
Tampoc heu contestat a la petició de les entitats de memòria de declarar bé d'interès cultural pel seu valor històric la comissaria de Via Laietana, que correspon al Ministeri de Cultura en ser propietat de l'Estat.
En darrer lloc, he de recordar que se'ns va suggerir de fer un informe sobre la possibilitat de dissoldre la fundació Francisco Franco, us el vàrem enviar i ens vàreu demanar que el presentéssim formalment. Ho vàrem fer pel conducte formal i ens el varen retornar demanant que el presentéssim "en español". Naturalment no ho vàrem fer, sobretot per estar relacionat amb Franco, que havia proscrit la nostra llengua, i tenint en compte que la llei de la memòria democràtica espanyola declarava víctimes els parlants de la llengua catalana. Tota una declaració de realitat.
Ser ministre no vol dir només fer actes de lluïment, que a més han anat en la direcció de refermar un paper centralista del Ministeri, sinó respectar les competències estatutàries i resoldre els problemes que encara tenim de fa quaranta-set anys, després de ser aprovat l'Estatut, i que no heu afrontat ni resolt.
Donar medalles o comprar la finca de la Ricarda, que ja havia estat declarada bé cultural d'interès nacional per la Generalitat, no justifica la vostra tasca com a ministre envers Catalunya. Ha estat un temps perdut.