El 4 de novembre de 1926, la policia francesa detenia Francesc Macià i diversos militants independentistes a la vil·la Denise, a Prats de Molló, a la Catalunya Nord. La detenció frustrava els preparatius d'una incursió armada que pretenia travessar la frontera, proclamar la República Catalana i desencadenar una insurrecció contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera.
L'operació no va arribar a executar-se, però les seves conseqüències polítiques van superar àmpliament el fracàs militar. El procés judicial celebrat a París l'any següent va donar una projecció internacional inesperada a la causa catalana i va contribuir a convertir Francesc Macià en un referent popular de l'independentisme.
Cinquanta anys després, el novembre de 1976, Jordi Planes recuperava aquells esdeveniments en un extens article titulat «La conjuració catalana de Prats de Molló», publicat al número 474 del setmanari Canigó. El text reconstruïa els antecedents, la preparació i les conseqüències de la conspiració, en un moment en què, després de la mort de Franco, la reivindicació de les llibertats nacionals tornava a ocupar un lloc central en la mobilització política catalana.
Estat Català i la ruptura amb el catalanisme conservador
Els antecedents de la conspiració cal situar-los en l'evolució política de Francesc Macià, que havia abandonat la carrera militar després dels fets del Cu-Cut! de 1905 i s'havia allunyat progressivament del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista. El 1922, la fundació d'Estat Català va representar un pas important en l'organització d'un independentisme que ja no es conformava amb les reivindicacions autonomistes ni amb la política de pactes amb l'Estat espanyol.
L'organització va aplegar sectors de la joventut patriòtica disposats a impulsar una estratègia de confrontació per aconseguir la independència. El cop d'estat de Primo de Rivera, el setembre de 1923, i l'exili posterior de Macià a França van reforçar aquesta orientació.
Prats de Molló no va ser, per tant, una iniciativa improvisada ni exclusivament personal de Macià, sinó el resultat d'un procés d'organització política i de preparació d'una acció revolucionària impulsada des de l'exili, amb la participació de militants independentistes i la col·laboració de grups de l'interior.
Una insurrecció preparada des de l'exili
El projecte consistia a organitzar una incursió armada des de la Catalunya Nord, amb dues columnes que havien d'entrar per Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans i confluir a Olot. L'objectiu era establir un nucli de resistència, afavorir un aixecament popular i proclamar l'Estat Català.
Els preparatius van comptar amb la participació de militants catalans i voluntaris antifeixistes italians, alguns dels quals aportaven experiència militar adquirida durant la Primera Guerra Mundial. La conspiració també va comportar una intensa activitat internacional per obtenir suports polítics i econòmics. Macià va viatjar a Moscou, on va mantenir contactes amb dirigents soviètics, però no va aconseguir el finançament esperat.
Malgrat els esforços organitzatius, les dificultats logístiques, la manca d'experiència militar de bona part dels participants i la vigilància dels serveis de seguretat francesos van acabar frustrant l'operació.
La matinada del 4 de novembre de 1926, la policia francesa va envoltar la vil·la Denise i va detenir Macià, que va assumir la responsabilitat de la conspiració sense oposar resistència. Les columnes no van arribar a travessar la frontera.
El procés de París i la projecció internacional de l'independentisme
El fracàs militar va donar pas a una inesperada victòria política. Els principals conspiradors van ser traslladats a París, on van ser jutjats el 1927. Entre els encausats hi havia Josep Rovira, Martí Vilanova, Josep Bordas de la Cuesta, Roc Boronat, Ventura Gassol, Josep Carner-Ribalta i Ramon Fabregat.
El procés va despertar una notable expectació internacional. La defensa va comptar amb advocats francesos de prestigi i el judici es va convertir en una tribuna des de la qual els independentistes catalans van poder denunciar la dictadura espanyola i exposar les seves aspiracions nacionals davant l'opinió pública europea.
La fermesa de Macià i la dignitat amb què els encausats van defensar les seves conviccions van contribuir a donar a conèixer una reivindicació que fins aleshores havia tingut una projecció internacional limitada.
Però més enllà de la figura de Macià, el procés també va fer visible l'existència d'un moviment polític organitzat que havia assumit la independència com a objectiu i que estava disposat a actuar per aconseguir-la.
Del fracàs militar a l'arrelament popular de l'independentisme
Jordi Planes no amagava les limitacions de la conspiració. Considerava que la invasió difícilment hauria pogut resistir la resposta de les forces espanyoles, fins i tot si les columnes haguessin aconseguit travessar la frontera.
Tanmateix, destacava que les conseqüències polítiques havien estat molt diferents. Prats de Molló havia contribuït a donar una dimensió internacional a la qüestió catalana i a consolidar un independentisme que començava a superar els cercles minoritaris.
L'autor establia una distinció entre el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista, basat en la política de pactes, i l'estratègia d'Estat Català, que havia plantejat la necessitat d'una ruptura amb l'Estat espanyol.
En aquest sentit, la conspiració representava alguna cosa més que un intent d'enderrocar la dictadura. Expressava l'aparició d'una nova concepció de la lluita nacional, que vinculava la independència amb la mobilització popular i la voluntat de transformar l'ordre polític existent.
Quatre anys i mig després, Francesc Macià esdevindria el primer president de la Generalitat republicana restaurada. La popularitat adquirida arran de Prats de Molló i del procés de París havia contribuït decisivament a aquella trajectòria, tot i que el desenllaç institucional de 1931 no significaria la realització del projecte independentista que havia inspirat la conspiració.
La memòria de Prats de Molló, recuperada el 1976
La publicació de l'article de Jordi Planes el novembre de 1976 tenia un significat que anava més enllà de la commemoració històrica. En plena Transició, quan el futur polític de Catalunya continuava obert i les forces antifranquistes debatien els límits de la reforma política espanyola, recuperar Prats de Molló significava reivindicar una tradició de lluita nacional que havia plantejat la independència i la ruptura amb l'Estat molt abans de la Guerra Civil i del franquisme.
Planes acabava el seu article destacant que, mentre la Lliga Regionalista havia fracassat en la seva política, els homes de Prats de Molló havien continuat defensant un catalanisme progressista i compromès amb les aspiracions de les classes populars.
Aquella conclusió permetia recuperar una dimensió sovint relegada de la història del catalanisme: la d'un independentisme que no es limitava a reclamar el reconeixement nacional, sinó que aspirava a transformar les relacions de poder i a mobilitzar el poble català per aconseguir els seus objectius.
Cent anys després, els Fets de Prats de Molló continuen essent un episodi fonamental per comprendre l'evolució de l'independentisme contemporani. No tant per les possibilitats militars de l'operació, sinó per la voluntat política que expressava i per la capacitat d'una derrota de convertir-se en un factor de mobilització i de consciència nacional.
La recuperació d'aquella experiència, primer el 1976 i ara amb motiu del centenari, recorda que la història de l'independentisme català no es pot explicar únicament a partir de les institucions i dels seus dirigents, sinó també a través de les organitzacions, els militants i les iniciatives que, en circumstàncies adverses, van mantenir viva la perspectiva de la independència.
Referència documental: Jordi Planes, «La conjuració catalana de Prats de Molló», Canigó, núm. 474, 6 de novembre de 1976, pàg. 15-16.