La notícia de la setmana és, sens dubte, la celebració de la Diada Nacional del País Valencià. Millor dit, la no celebració. La cosa no té el menor sentit. En primer lloc perquè allò que se celebra, l'efemèrides que dóna peu a la Diada, és un fet històric tan llunyà i tan “innocent” com l'entrada a València de Jaume I. Hom es pregunta on veu el govern la perillositat de Jaume I, per més centralista que sigui un Estat. I en segon lloc, si el que es tem és l'aldarull, tampoc no hi trobem sentit. Perquè, ¿no s'ha cansat de dir una i altra vegada que això del nacionalisme valencià no és gens viu, que el “poble sa” no hi participa, que és cosa de quatre “revoltosos”? Doncs, si és així, ¿com es pot témer que hi hagi cap aldarull?

Com dèiem en aquesta mateixa pàgina el número passat, hi ha gent que presumeix de saber a priori la voluntat del poble. El President del Govern, sense anar més lluny, en el seu recent discurs al “Consejo Nacional” digué explícitament que la majoria del poble estava al seu costat. Un govern tan “majoritàriament” recolzat, ¿per què empeny les prohibicions? ¿Què li pot fer que “quatre gats” opinin en contra?

¿No serà que el nacionalisme valencià ja no es pot amagar, ja no es pot dissimular i s'ha d'impedir a tota costa que les manifestacions més visibles es facin evidents?

Mentrestant, haurem de pagar un preu elevadíssim a la permanència en el poder d'unes estructures. Les recents mesures econòmiques poden ser eficaces. De fet, ¿com van poder engegar l'economia els guanyadors de la guerra civil? Molt fàcil: el poble hi havia de treballar 14 hores i havia de menjar pa de panís. I pobre de qui protestés. “En todas las casas tu retrato, y en todas las mesas boniato”, es digué aleshores.

Perquè hi ha una mesura econòmica que no falla mai: el sacrifici del poble, estrènyer-se el cinturó. És curiós que no se'ls hagi acudit que el sacrifici del poble és legítim, en circumstàncies adverses, quan aquest poble participa entusiàsticament en una política determinada; quan s'ha decidit emprendre un camí i tothom pensa que val la pena el sacrifici. Però quan les coses es decideixen en les tenebres d'un poder aliè als interessos populars, quan al poble se li dicta el que ha de fer —no fou un conseller del “Consejo del Reino” el que digué que el poble respondria si tingués algú que li dictés a l'orella?—, i això es fa per salvar una reforma que ningú no sap si aquest poble acceptarà, i per salvar unes estructures i uns homes que són on són per la força i no per la lliure decisió de la majoria, quan això passa podem dir que estrènyer-se el cinturó és una mesura dictatorial.

Com és dictatorial que el País Valencià no pugui tenir la seva diada perquè uns senyors, a 500 quilòmetres de distància, diguin que no.

Els reformistes hauran de preveure que ningú no els atorgui credibilitat. Perquè, ¿heu fet els comptes del que s'estalviarien si desapareguessin els milers i milers de persones que suquen de l'olla des de fa quaranta anys?