Ací, al País Valencià, que som modestos, sempre hem gastat alguna cosa de segona mà: l’abric de l’avi, un jersei d’un cosí, una camisa, els pantalons d’un germà… Jo, com que era el major dels germans, sempre he anat davant i m’han tocat poques coses de segona mà. Els valencians, però, tenim una certa experiència amb aquestes coses. No sé si perquè ens hem acostumat a pensar que sempre hi ha algú que té més dret que nosaltres a les coses noves o perquè, simplement, quan arriba l’hora de repartir, ja no ens sorprèn que a nosaltres ens toque allò que un altre ha deixat d’utilitzar. Ara resulta que ens enviaran quaranta-un trens Civia que han estat rodant per Madrid i que tenen entre catorze i vint-i-tres anys. Són els que han deixat de necessitar allí i ara ens venen bé ací. Bé, això diuen. Jo no sé si els trens tenen pàtria, però sembla que també tenen una mena de jubilació territorial.

I ací és on em ve al cap una paraula que els valencians hauríem de tindre més present: “molls”. El 1626, quan els valencians protestaren perquè les Corts es convocaven a Montsó, fora del Regne, el comte-duc d’Olivares donà una explicació que encara fa una mica de vergonya: “Tenemos a los valencianos por más muelles”. Més tous. Més fàcils de doblegar. Joan Fuster recuperaria després aquella història per parlar de la nostra proverbial “blanesa”. I el més curiós és que no era només l’opinió dels de fora: el dietarista valencià Joan Porcar ja parlava dels “molls i folls de valencians”. Quatre segles després, de vegades, fa la impressió que continuem fent mèrits perquè no ens retiren el títol.

La pregunta que Àgueda Micó va fer al parlament de l’altiplà és molt senzilla: “Els valencians hem d’acceptar els trens de fa vint-i-tres anys que ja no vol Madrid?”. Jo encara en faria un parell més, de preguntes: si són tan bons, per què no continuen rodant per Madrid? I si Madrid necessita trens nous perquè els seus són insuficients, per què nosaltres hem d’entendre com una modernització allò que allí és una substitució? Renfe diu que són trens amb més capacitat i que permetran millorar el servei. Pot ser. Però una cosa és aprofitar material que encara funciona i una altra és presentar com una renovació per a València allò que acaba d’eixir de Madrid. Els trens poden estar perfectament i nosaltres podem continuar sent els de sempre.

I el que em resulta encara més difícil d’entendre és el silenci dels socialistes valencians. El PSPV, que cada vegada costa més distingir del PSOE, no sembla trobar-hi cap inconvenient. Més aviat al contrari: defensa la decisió i demana que no s’exagere. I jo em pregunte: per a què volem valencians socialistes a Madrid si, quan arriba una decisió que afecta directament els valencians, no sabem ni qui són? Per a què els volem allí si no diuen res? Si ara, amb 41 trens de segona mà, tampoc tenen res a dir, què han d’anar a fer a Madrid? A votar? Potser és això el que volia dir Olivares quan parlava dels “molls”. Que els valencians no protestem mai i sempre estem disposats a entendre que amb les molles ho tenim bé i, fins i tot, les agraïm. Després de tants anys de Rodalia arribant tard —jo, quan la gastava més, me’n vaig passar a l’stop—, cancel·lant serveis i deixant-nos en l’estació amb cara d’idiota, potser encara celebrarem que el tren només tinga vint anys. No sé si els trens de segona mà són un greuge, una decisió tècnica, una broma o, ja que som “molls”, una manera de tocar-nos el tendre. El que sé és que no és el mateix renovar la flota que portar-nos trens de segona mà d’un altre lloc. Mon pare sempre em deia que m’ho comprarà tot nou de trinca, que vell ja es faria. Si Madrid estrena i València hereta, i els nostres representants callen (no tots, però sí: els del PSPV, de la mateixa manera que callarien els del PP, si estigueren en el govern de Madrid) potser el problema no són només els trens. Segurament el problema és que, quatre-cents anys desprès d’Olivares, encara ens prenen per “molls”.