El prologuista de l’obra, l’historiador Fermí Rubiralta, aclareix que l’estudi de Serra i de Benítez entorn del PSAN Provisional no s’adscriu a una anàlisi estasiològica estricta, és a dir, l’assaig no és un treball que prioritza la ‘verticalitat’ d’una organització, la concreció de les seves estructures internes de direcció i intermèdies. La revolució pendent, per contra, explicita un enfocament horitzontal contextualitzat amb documents teòrics elaborats per l’organització, informacions i editorials de la premsa del partit (Lluita) i notícies de caire general extretes de la revista Canigó. Es tracta, per tant, d’una estructura argumentativa basada en la situació d’un nou partit en construcció en la dinàmica de la història social i política dels Països Catalans.

L’estudi analitza l’evolució del PSAN-P, escissió del PSAN (oficial), en el marc de la lluita independentista entre la darrera etapa de lluita antifranquista i el procés polític que duu a l’emblanquiment de l’estat espanyol postfranquista. En aquest sentit, l’assaig estudia la formació d’una estratègia per la ruptura respecte de l’aparell del règim franquista i la formulació d’una tàctica d’implantació en una conjuntura política caracteritzada per l’acceleració dels esdeveniments, els quals impulsaren el debat de l’estratègia a seguir a partir del tardofranquisme. Cal tenir present, i és un factor gens menor a tenir en compte, que l’obra remet a un temps cultural, polític i humà, on la voluntat de coneixement, de compromís, de debat i de lliurament en la lluita era tot u.

En efecte, i com també apunta Rubiralta, el període d’existència del PSAN-P coincideix prou amb el període definit com a ‘transició’ postfranquista (1974-1979). Foren cinc anys d’esperança rupturista, closa en fals quan les organitzacions que aspiraven a una majoria social (del PSUC a CDC tot passant pel procés d’unitat socialista que acabaria confluint en el PSC-PSOE) optaren per la via reformista de l’estat espanyol, és a dir s’implicaren en l’opció que contemplava la continuïtat d’institucions fonamentals provinents del franquisme: cos jurídic, cossos repressius (policia i guàrdia civil), l’aleshores anomenat servei d’espionatge i de documentació (SECED) i l’estructura de poder econòmic generada per unes nissagues familiars amb vinculació política amb el règim francomonàrquic. La revolució passiva (una ‘revolució’ des de la cúpula de l’estat’ com a garant de la transformació institucional, cosa que implica la desmobilització de la base popular i l’assumpció del consens del bloc dominant) fou el resultat del pacte reformista entre el sector oberturista del règim franquista i les formacions polítiques d’aquell moment d’abast estatal –en essència PCE i PSOE, nous parts d’al·luvió ad hoc (UCD) i formacions liberals i democristianes.

La idea dels provisionals era centralitzar fronts de lluita sectorial –cultural, obrer, estudiants, barris, sindical– com a factors definidors del moviment d’alliberament nacional-popular. La lluita institucional esdevenia una condició necessària però no suficient: seria la dinàmica desenvolupada pels fronts en diversos àmbits d’incidència els que condicionaven el treballs en les plataformes del moment a fi d’anar bastint un poder popular. Si tenim en compte aquesta dinàmica, una aportació política substancial del PSAN-P fou establir una metodologia de treball teoricopràctic a fi d’establir una reciprocitat entre la lluita ideològica i el desenvolupament dels sectors en lluita. El protagonisme no raïa en la lluita superestructural aïllada del treball polític de base.

La ‘unitat de mètode’ entre teoria i praxi duia a desenvolupar el treball d’anàlisi teòrica que anés cobrint mancances d’objectius dels progressius fronts de lluita organitzats. Constitueixen exemples d’aquest treball teòric (analitzats didàcticament al primer apèndix de l’obra) documents de debat elaborats entorn de l’alternativa-ruptura democràtica, el ‘fenomen’ nacional, una primera història dels Països Catalans, la proposta d’un sindicat naciona i de classe. Cal, però, subratllar la síntesi d’orientació política Què és el psan-p? I el balanç d’una primera etapa de treball de construcció del poder popular català, La Lluita per la Independència. Es tracta, com diuen els autors, de treballs de racionalització del caràcter polític que prenia la lluita de les classes populars en un context d’opressió nacional: no separació de la lluita sindical de la lluita política).

És així que el volum il·lustra la intervenció del PSAN-P al si de l’Assemblea de Catalunya fins que aquesta plataforma comença a decantar-se cap a la desmobilització i la dissolució (curs 1976-1977) o valora qualitativament plataformes de lluita intel·lectual i de mobilització per la ruptura: el bloc politicocultural del II Congrés de Cultura Catalana i La Marxa per la Llibertat.

Tot plegat es tractava de la pugna per un horitzó d’alliberament antitètic a l’oficialista. Aquest marginà la mobilització de la base organitzada entre els anys cinquanta i setanta per a prioritzar els acords de les direccions orgàniques. És en un ambient polític de debat entre reformisme o revolució (independentista) que els autors del llibre detallen el procés de debat ideològic i polític d’una formació transicional que culminà en una nova organització cinc anys després (1979): Independentistes dels Països Catalans (IPC). Aquest partit projectà en gran part, però en noves condicions de treball orgànic, la lluita popular revolucionària dissenyada pel PSAN-P. La monografia, doncs, projecta encertadament tot el cicle constituent del nou partit a fi de comprendre’n la necessitat en un context polític més “clarificat” i amb nous objectius (conseqüències de l’aprovació de la constitució espanyola, debat estatutari en clau autonomista i definició del que IPC definia com a ‘bloc sucursalista’).

Metodològicament l’estudi permet de contrastar la lluita antifranquista com a punt d’arribada (com a una etapa closa el 1975) i la lluita antifranquista com a punt de partença, com a articulació d’un moviment d’alliberament nacional, fonament d’un procés de ruptura democràtica. La ruptura concebia el fet nacional com a contradicció principal revolucionària. Era una concepció antitètica respecte de la lluita antifranquista i postfranquista pensada des de la identitat d’estat, nació i estratègia política. Es tracta, però, d’un debat encara existent (com s’esdevingué en l’ocasió del referèndum d’octubre de 2017): transformació d’un estat o articulació nacional de la lluita independentista.

D’altra banda, de la consideració del marc nacional com a marc de lluita sorgí la necessitat de coordinació internacional dels provisionals amb organitzacions afins. La trinacional gallega (UPG), basca (ETA) i catalana (PSAN-P) fou un assoliment important pel que feia a l’intercanvi d’informació i d’orientacions davant el futur polític a l’estat espanyol. En aquest sentit, la signatura de la Carta de Brest per part de l’organització del Principat fou un assoliment fonamental a l’hora d’internacionalitzar l’alliberament nacional del poble treballador català.

La interacció entre el marc exterior i interior permeté de globalitzar la lluita independentista i possibilità d’analitzar estructuralment contextos que des del pactisme reformista dels partits constituents no eren, és clar, contemplats, o eren desfigurats. Així, el llibre analitza, en el context postlectoral de les eleccions estatals del 15 de juny de 1977, el retorn de la Generalitat presidida per Tarradellas. Cal, doncs, llegir amb atenció el capítol dedicat a les ‘operacions d’estat’ per a comprendre, per exemple, la tergiversació del llenguatge: com un govern a l’exili buidat de contingut polític, filtrat prèviament per l’estat, fou venut com un acte de ruptura i no com allò que era, una ‘peça’ clau de maquillatge institucional d’un estat-presó de pobles i nacions. La vinguda de Tarradellas com a metàfora de la limitació estructural anunciada de la descentralització autonòmica.

El text mostra la necessitat d’analitzar les contradiccions nacionals i de classe no pas amb referents que duguin a la satel·lització intel·lectual i política. Es tractava d’elaborar, com destaca Rubiralta, una anàlisi autònoma arrelada a les condicions del país. D’on la necessitat de formació de la militància de la qual tracten els autors i que incidia en el coneixement de la història i de la societat nacional (un terme que fou difós en la conceptualització del PSAN-P i d’IPC). I ho feia no pas des del culturalisme, sinó des de la crítica de la interacció dels interessos oligopòlics amb l’ocupació de l’estat espanyol i francès vers els Països Catalans. Aquest model d’anàlisi global, superadora del reduccionisme, fou una aportació ideològica essencial del partit. És per aquest motiu que la revolució pendent contextualitza la tasca política del PSAN-P a la Catalunya Nord.

Comptat i debatut, Blanca Serra i Carles Benítez aporten amb el treball publicat els elements fonamentals que expliquen la trajectòria d’un partit que anava establint dialècticament (contrastant entre treball de base i treball ideològic) la seva pròpia transformació. L’obra ensenya que cal posar l’èmfasi no en la dimensió ideal d’un partit, sinó en la pràctica concreta, que és la que condiciona el desenvolupament d’un programa de treball que ha ser implementat en espais de lluita. La fundació d’una organització de propaganda armada com Terra Lliure se situava en aquest context.

La monografia d’ambdós autors és una contribució nuclear que ha d’ajudar a comprendre l’esforç militant d’un grup d’integrants que anaren dissenyant una reflexió historicopolítica que esdevingué la base d’una línia estratègica. No fou un esforç debades. Aquest nucli humà de lluita, amb diferents centres concèntrics d’influència, explica un cicle fonamental en la llarga marxa constituent d’un moviment català d’alliberament nacional, la culminació del qual fou el referèndum d’autodeterminació d’octubre de 2017. Amb tot, per a poder-ne ponderar la configuració haurien de ser els mateixos militants els que poguessin concretar les aportacions essencials del partit segons la seva història viscuda.1 L’estudi publicat demanaria potser una ‘segona part’, un apartat dedicat a biografies de militants de l’organització, atès que tot partit té en el ‘factor humà’ un element condicionant que convé no oblidar.2

La revolució pendent aporta una metodologia de treball (relació entre anàlisi de conjuntura integrada en una visió comparada de conjunt, elaboració teòrica i praxi) que avui esdevé ben útil per a poder passar del replegament a la recomposició i centralitat del bloc independentista. Una centralitat condicionada per l’espanyolització estratègica, possibilitada per la gestió autonòmica i explicada per l’aliança formada per l’expansionisme nacionalista espanyol i les corporacions econòmiques (i afins) de pressió.

Notes
1. Segons el testimoniatge del militant Agusti Barrera Puigví (Mataró, 1941), l’aportació política del PSANp va ser: “L’aportació d’en Carles Castellanos al concepte de colonialisme interior.– La seva valuosa aportació a la construcció de l’independentisme revolucionari, que el 1979 es presentà com un cos polític sòlid com a resultat de les seves contribucions polítiques i teòriques, tal i com va dir en Joan Rocamora (1967-2024), afegí el llevat a la farina.–La carta de Brest (1974) que internacionalitza la situació de les nacions sense Estat, privades de l’exercici del dret a l’autodeterminació. –L’esforç fet per la militància del PSANp en la construcció d’un sindicat nacional i de classe que defensés els interessos del poble treballador català. Els COLL (1976), en aquest sentit vull retre un homenatge a l’amic Aureli Solsona, de Sant Andreu i motor del projecte.–La importància dels Comitès de Solidaritat dels Patriotes Catalans (1979), plataforma d’ajut als militants, acusats, empresonats, jutjats, o exiliats, que rebutjaren l’etiqueta de terrorista.”

2. Barrera també destaca “com afectà la meva vida la militància” en el partit: “una certa deixadesa de la família, els fills. Massa reunions a les nits. Aprendre a controlar la por a la detenció i la tortura. Persistir en la militància, malgrat el cansament. Recordar que EC el 1922, defensava el mateix que nosaltres el 1974. Defensar la Terra. Seguir treballant en les tasques polítiques encomanades, més enllà del cansament físic/ mental. Incrementar la teva capacitat de sacrifici i resistència.