Aquest Onze de Setembre recuperem un document de fa 45 anys que conserva una notable força política i testimonial: el discurs que Blanca Serra va pronunciar al Fossar de les Moreres l’11 de setembre de 1981, en un moment en què l’independentisme situava la defensa de la llengua com un dels fronts centrals de la lluita nacional.
El text parteix d’una afirmació que travessa tota la intervenció: la llengua catalana és una i el seu àmbit nacional són els Països Catalans. Serra denunciava els intents de fragmentar-la entre el Principat, el País Valencià, les Illes i Catalunya Nord i advertia que aquesta divisió afeblia la possibilitat de recuperar-ne plenament l’ús social.
«Hem passat d’una llengua prohibida a tres llengües —diguem-ne— tolerades quan tots sabem que som un sol poble i una sola llengua», afirmava davant els assistents al Fossar.
Una part important del discurs estava dedicada a la crítica del bilingüisme institucional que començava a configurar-se durant els primers anys del règim autonòmic. Per a Serra, passar de la prohibició del català al reconeixement formal del dret a utilitzar-lo no significava encara la seva normalització. Precisament distingia entre el simple dret a parlar català i la necessitat que la llengua recuperés una presència plena en tots els àmbits socials.
L'escola ocupava també un lloc central. Serra defensava «una escola pública, gratuïta, en català, amb formes i continguts catalans» i vinculava la recuperació lingüística no únicament a l'ensenyament o als mitjans de comunicació, sinó també a les formes quotidianes de relacionar-se, treballar i viure en català.
El discurs abordava igualment una qüestió especialment present en els debats polítics d'aquells anys: la incorporació de la població immigrada a la llengua catalana. Serra rebutjava que immigració i llengua fossin presentades com a realitats enfrontades i defensava l'accés dels sectors de la classe treballadora immigrada al català com una part de la seva incorporació plena al país.
La intervenció culminava vinculant directament el futur de la llengua amb el futur polític dels Països Catalans. Per a Blanca Serra, la recuperació lingüística no podia quedar reduïda a mesures administratives, sinó que necessitava organització, mobilització i una política nacional que abracés el conjunt del territori.
Quaranta-cinc anys després, quan l'ús social del català torna a ocupar el centre de nombroses mobilitzacions i debats, recuperem aquest discurs no com una peça de nostàlgia, sinó com un document de la història de la lluita per la llengua i del pensament de Blanca Serra.
Discurs de Blanca Serra al Fossar de les Moreres — 11 de setembre de 1981
Presentadora de l'acte: "Els independentistes estem lluitant contra les agressions que l’imperialisme lingüístic espanyol —i també el francès— està acumulant contra la nostra llengua, la llengua pròpia dels Països Catalans. Estem segurs que tota política purament bilingüista que no deixi clars quins són els drets i els deures nacionals dels catalans en matèria de llengua, ens aboca a l’arraconament i a la desaparició gradual del català. Per això estem per l’actuació d’una plataforma global i permanent de Defensa de la Llengua als Països Catalans que estengui la seva acció a tota la nació i a tots els àmbits d’ús.
Us parlarà parlarà Blanca Serra, representant del Moviment d’Ensenyants":
"Atenció, atenció, es crida In-de-pen-dèn-ci-a. A veure si se sent bé: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, els catalans ho diem així i no en espanyol.
Parlarem d’un moviment de lluita que sembla que reculli moltes flors i violes i després resulta que no és veritat, ens estem referint al moviment de lluita en defensa de la llengua.
Companyes i companys independentistes,
Immediatament després que les tropes espanyoles i franceses entressin a sang i a foc al cor de Barcelona, aquí on avui som, immediatament després del 1707 al País Valencià, del 1714 al Principat i del 1715 a les Illes, els delegats dels nostres botxins ens definien i es queixaven de nosaltres, els catalans, amb les següents paraules: “Son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón y solamente hablan su lengua nativa” (aplaudiments). Y solamente hablan su lengua nativa (aplaudiments), això ho deien els nostres botxins. (aplaudiments).
Passió per la nostra pàtria, ús exclusiu de la nostra llengua, era allò que ens definia i el que més ràbia despertava i desperta en els nostres opressors; des d’aquell rabiós “y solamente hablan su lengua nativa” fins a les manifestacions dels blaveros valencians inventant-se un “valenciano” inexistent i fins a les desvergonyides manifestacions del cap del Partit Socialista Andalús o dels funcionaris espanyolistes reclamant l’arraconament del català, no han cessat les agressions contra la nostra llengua; és la història de la nostra opressió com a poble, és també la història de la nostra resistència i de la nostra lluita. (crits de “Visca Terra Lliure”)
Avui, dos-cents setanta-quatre anys després, les agressions i la resistència continuen; existeix, en efecte, un programa d’agressions molt fort contra la nostra llengua la importància del qual no podem menysprear. En aquest programa entra separar el català que parlem els valencians, del que parlem a les Illes i del que parlem al Principat, i si és possible d’afegir més llenya al foc fins i tot del que parlem a Catalunya-Nord. Tota una teranyina de pactes i d’interessos polítics entre els partits botiflers tracta d’amagar i esborrar la fonamental unitat lingüística dels Països Catalans. No únicament per part dels blaveros més recalcitrants sinó amb la complicitat del PSOE i del PC i les seves sucursals i dels parlaments regionals. (aplaudiments i crits d’“Independència”). La histèria agressiva ha arribat a tal punt que defensar científicament la llengua catalana s’ha convertit en anticonstitucional; la Constitució espanyola i els Estatuts de Benicàssim i de Sau constitueixen una autèntica declaració de guerra contra la unitat de la nostra llengua; hem passat d’una llengua prohibida a tres llengües —diguem-ne— tolerades quan tots sabem que som un sol poble i una sola llengua. (aplaudiments) Som una Nació, una sola llengua! (aplaudiments).
Amb aquest programa de divisió de la llengua vivim també sotmesos a una política bilingüista. Els decrets de bilingüisme tenen per principal objectiu barrar el pas a un procés efectiu d’immediata i plena catalanització del país, confinant el català al ghetto de l’escola amb el mateix tractament de qualsevol idioma estranger, i posant-nos tota mena d’entrebancs a l’únic tipus d’escola que podem admetre els catalans: una escola pública, gratuïta, en català, amb formes i continguts catalans. (aplaudiments) Que el poder espanyol i el poder francès tinguin l’objectiu d’imposar el bilingüisme i de negar el lligam indefugible entre la llengua i la catalanitat no ens ha d’estranyar, però és que el gruix de les forces polítiques parlamentàries al País Valencià, al Principat i a les Illes, des del PSOE fins a Convergència i Unió són còmplices i aplicadors d’aquesta política (aplaudiments) i fan allò que denuncià el poeta: “envilits pel ventre, per l’afalac al ventre, per la por, s’ajup sota el teu fam foll oblit de la raó que té”.
Han triat, doncs, la gran vergonya mansa dels lladrucs, han triat ser els continuadors d’aquells botiflers que el 1714 es van posar al servei de la política espanyolitzadora de Felip V, tot això en el moment en què la llengua i la cultura dels catalans, la llengua de tot un poble, es troba més que mai amenaçada de mort, en perill de convertir-se en un objecte purament de luxe; tot això en el moment en què és més urgent que mai de tenir una política valenta per tal de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana, per assegurar-li un tractament prioritari, vulguin o no, i per a restituir-la en la seva inalienable condició de llengua nacional, no únicament la pròpia de Catalunya com diu l’Estatut, sinó la pròpia dels Països Catalans. (aplaudiments). No contents amb això s’està produint una altra de les més greus agressions, la descarada manipulació de què són objecte tots els sectors immigrats, l’ofensiva anticatalana dividint aquests sectors i que pretén organitzar-los sobretot amb base al rebuig a la llengua. Estem convençuts que el momentani silenci de la gent dels “dos mil trescientos millones” és això, momentani, i sobretot sembla que s’ha produït per una lliçó que va rebre un dels seus firmants, però estem convençuts, repeteixo, que aquesta política terrorista continuarà (crits de “Visca Terra Lliure!”).
Per això és més important que mai barrar el pas als sectors que sota la capa de la defensa de la immigració treballadora, presentada com un bloc sense diferències de classe, estan defensant únicament i exclusivament els privilegis dels funcionaris espanyols que són una autèntica força d’ocupació al nostre país, i per això creiem que és perfectament correcte de cridar: “Fora funcionaris espanyols!” (Fora! aplaudiments). I és més important que mai que sense por ni amagar el cap sota l’ala, sense falsos paternalismes, deixem ben clar que per a nosaltres, com per a tot patriota, és una exigència fonamental el coneixement i l’ús de la nostra llengua nacional i que creiem que, tard o d’hora, tots els habitants d’aquest país ens haurem de decidir, no tindrem altre remei, ens haurem de decidir sobre si som catalans amb tots els drets i totes les conseqüències o si volen ser espanyols, i aleshores ja saben el que han de fer. (aplaudiments).
Per tot això, doncs, des d’aquí i avui volem denunciar que la política bilingüista i de trossejament de la llengua catalana encobreix un projecte de genocidi i té com a únic objectiu el bandejament de la nostra llengua, per això hem de cridar: “Català sí, bilingüisme no; català sí, espanyol no!” (crits de català sí, bilingüisme no!, aplaudiments). I també volem denunciar que la llei sobre l’ús del català que està elaborant el Parlament del Principat no és una llei de normalització del català; es tracta tan sols (i us recomanem que llegiu ben bé els papers que ja han sortit i quan en surtin més), que es tracta purament i exclusivament d’una llei de despenalització del català, una llei que diu “sí senyors, vostès com a espanyols tenen el deure i el dret de parlar l’espanyol” (el deure, fixeu-vos-hi bé), però quan parlen del català diuen “vostès tenen el dret de parlar català”, no parlen de deure, fixeu-vos-hi bé perquè això és molt important perquè aquí rau la diferència.
Denunciem des d’aquí la manipulació de què és objecte la classe obrera immigrada i les discriminacions i els entrebancs que es posen per a la plena incorporació de tots aquests sectors a la llengua nacional. Tota aquesta política que aquí denunciem tracta d’evitar allò que és inqüestionable, que la llengua catalana forma part inseparable de la definició de catalanitat i que l’actitud envers la llengua és capital per a definir que és nacional català tota persona que havent nascut al país o vivint-hi, o estant-ne fora per obligació de treball o d’exili, es reconegui com a tal i manifesti la voluntat expressa d’aprendre i d’usar la llengua del país. La recuperació de la llengua, per nosaltres, no va lligada únicament a conquerir una ràdio i una televisió catalanes, amb tot l’important que és això; per a nosaltres recuperar la llengua és recuperar també i, sobretot, unes formes de viure com a catalans, de treballar i de relacionar-nos col·lectivament entre nosaltres. La nostra línia de lluita és avui, per tant, la següent: una pràctica de llengua conseqüent i rigorosa, la recuperació total de la l’ús parlat i escrit de la llengua, i per tant la guerra a mort als plantejaments bilingüistes, la lluita contra el trossejament de la nostra llengua, la denúncia de la manipulació de la immigració treballadora. Tot això requereix un treball organitzat del conjunt del nostre poble. Des d’aquí fem una crida per una resistència organitzada en defensa de la nostra llengua. Necessitem un moviment de defensa de la llengua de clara orientació independentista. Hem de ser conscients que la llengua catalana avançarà en funció de l’avanç polític general i que no ens és possible separar el futur de la llengua del futur d’una ruptura revolucionària amb l’estat opressor i, en definitiva, de l’avanç cap a uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. I torno a repetir: Català sí, espanyol no; català sí, francès no; català sí, bilingüisme no! (crits de “català sí, espanyol no”, aplaudiments).