’Organització Juvenil Socialista (OJS) en poc temps ha aconseguit mobilitzar grups de joves i guanyar presència en espais com la lluita per l’habitatge o el moviment estudiantil. En diverses àrees urbanes dels Països Catalans, l’agitació independentista ha estat parcialment desplaçada per aquest nou fenomen. Seria un error, però, confondre la vitalitat amb l’encert estratègic.

U

Amb el cicle definit per la desaparició d’ETA i les noves apostes tàctiques de l’esquerra abertzale, l’any 2019 Ikasle Abertzaleak —el sindicat estudiantil abertzale— va caure a mans d’un grup d’estudiants que plantejava una redefinició estratègica. En l’assemblea nacional d’aquell any, les ponències guanyadores van propugnar la creació d’un Estat socialista basc però, paradoxalment, renunciaven a la lluita per la independència. Amb aquesta pirueta argumental es posava la primera pedra d’una estratègia orientada a liquidar el projecte sobiranista.

Aquesta contradicció de fons —un Estat basc sense lluita per la independència— defineix encara avui l’espai polític conegut com a Moviment Socialista (MS). Durant els primers anys, la sigla més visible d’aquest entramat fou la Gazte Koordinadora Sozialista, fins que a partir del 2023 es donà pas a l’Euskal Herriko Kontseilu Sozialista (EHKS), que és qui avui té més presència en l’agitació i les campanyes al carrer a Euskal Herria.

No és la primera escissió dels abertzales, però sí que és una de les poques que ha aconseguit generar un espai polític substantiu, amb capacitat real de mobilitzar milers de persones. Al País Basc, de moment, aquest espai és exclusivament juvenil i no té pretensió electoral. Com he indicat, propugna la creació d’un Estat socialista basc, però amb un afegit permanent, i revelador: «i també fora d’aquí». Aquesta al·lusió assenyala el marc polític realment operatiu: l’Estat espanyol. És, per tant, una crida a subordinar les lluites polítiques d’emancipació als ritmes espanyols.

Significativament, a partir de l’experiència basca, d’altres ens similars —fèrriament coordinats a través del denominat Moviment Socialista— han anat apareixent arreu de l’Estat espanyol, particularment als Països Catalans. L’OJS n’és l’expressió més visible a casa nostra. Això és rellevant perquè defineix no tan sols l’origen, sinó tota la lògica política de l’organització: es tracta d’un moviment construït constatant la insuficiència de les esquerres nacionals —l’abertzale i la independentista catalana— però que opta per substituir-les per un discurs que nega la qüestió nacional com la principal de les contradiccions a les nostres societats.

Tant abans com després del 2017 havíem observat com, entre els sectors de l’esquerra independentista propers a Endavant, s’havien estès formulacions que utilitzaven el marc nacional de forma banal. Es parlava dels Països Catalans de manera pràcticament fetixista —com si es tractés d’un territori reconegut per mig món i que no calgués independitzar— on ja només calia implantar-hi el socialisme, el feminisme o qualsevol altre programa polític. Per a aquestes tendències, l’independentisme era un moviment que operava en un territori diferent al de l’Estat, sí; però sense posar l’èmfasi en el fet que aquest territori encara havia d’assolir la independència política. Ara podem entendre millor aquelles formulacions: eren la síntesi de les tensions internes. S’accedia a parlar dels Països Catalans a canvi de desplaçar la independència nacional com a motor de lluita. Aquestes tensions acabaren evidenciant-se amb l’escissió produïda dins d’Arran el 2022, de la qual, afortunadament, els elements anti independentistes en van acabar sortint cap al Moviment Socialista. Avui, les OJS que operen als Països Catalans (separades, al Principat, a les Illes i al País Valencià) han abandonat per complet la referència al marc nacional.

Un cop s’ha tancat el cercle, podem valorar com l’espanyolisme ha operat de forma ben eficaç. Primer va diluir l’independentisme des de dins, després ha acabat proposant una alternativa no independentista.

Dos

L’MS s’ha especialitzat en tipus concrets d’activisme: l’agitació, la propaganda i la formació teòrica entre el jovent. Sobretot organitza mobilitzacions, practica l’entrisme i polaritza espais ja organitzats: sindicats d’habitatge i col·lectius estudiantils. Tot això ho fa cuidant amb deteniment l’estètica comunicativa. Aquesta estratègia està orientada, en la seva pròpia formulació, a «crear un estat d’ànim» i a «oferir victòries en lluites concretes que permetin fer pujar la moral i treure de la resignació tant els sectors organitzats de la classe treballadora com els seus sectors més despolititzats».

Aquest objectiu és comprensible en la mesura que respon d’una preocupació real: la desmoralització i la desmobilització que han seguit al Procés, i la incapacitat de la CUP i d’altres partits de l’esquerra per construir una resposta pròpia a l’ofensiva reaccionària dels darrers anys. Tanmateix, el MS no explica com es passa d’aquestes «victòries en lluites concretes» a una transformació real de les relacions de poder. El maximalisme retòric —«l’única sortida a la barbàrie capitalista és la revolució socialista»— no omple el buit estratègic. Crec que quan no hi ha pont entre l’agitació i la transformació, l’agitació es converteix en espectacle. Un espectacle que, de moment, resulta realment atractiu per al jovent que vol mobilitzar-se al nostre país.

No cal dir que l’MS no proposa cap programa de govern. Aquesta no és una apreciació menor: és la pedra de toc que distingeix una organització que treballa per transformar la societat d’una que es limita a testimoniar la seva pròpia coherència ideològica. Potser un programa de govern concret per demà passat no és, necessàriament, un defecte en una organització jove, que es defineix com a revolucionària; però sí que ho és no tenir una estratègia explícita de com construir poder real.

Més encara: el MS tampoc articula ni vol articular aliances polítiques substantives. No planteja com integrar sectors de la «classe treballadora organitzada» que es mouen en d’altres coordenades polítiques, ni com dialogar amb el moviment feminista, ni com relacionar-se amb les forces institucionals de l’esquerra sense caure en el rebuig total. De fet, els propis documents del MS reconeixen, amb certa ingenuïtat, que «aquesta iniciativa tàctica (…) paradoxalment podria córrer el risc de complir la funció d’agitació de carrer per les propostes frontpopulistes, que sens dubte tractaran d’apropiar-se i treure rèdit de les mobilitzacions». És a dir, els pensaires de l’MS són conscients que la seva actitud aïllacionista pot acabar fent un favor a l’esquerra institucional. I malgrat aquesta consciència, no en treuen cap conclusió.

Tres

Una certa actitud política recorre el nostre país. És també present en alguns sectors de l’esquerra independentista. És aquella actitud per la qual es vol matar els pares i es nega la transmissió generacional; la que descobreix mediterranis a cada pas. Perquè les crisis actuals de l’esquerra, segons aquesta interpretació, són responsabilitat de les generacions de lluitadors que ens han precedit. L’MS beu d’aquest pòsit i sovint planteja la seva proposta com una ruptura en clau generacional. Creiem que aquesta tendència està influenciada per la teoria del «poder adult» que es posà de moda fa uns quinze anys (i que llastimosament la pròpia esquerra independentista va fomentar). Valgui això d’ensenyança sobre les modes passatgeres, i antimaterialistes, en la pràctica política…

Quatre

Avui, un altre dels trets més característics de l’MS és la forma que pren el discurs. Es tracta d’una retòrica tan densa i carregada de terminologia marxista clàssica que resulta inexcrutable. En aquest sentit, l’MS s’adreça exclusivament a un suposat «proletariat», com si la societat postindustrial del segle XXI no fos molt més diversa (en contrast, el concepte de la Unitat Popular és un constructe molt més adaptable a les societats capitalistes occidentals, perquè interpel·la el conjunt dels sectors populars).

El «barroquisme discursiu» —la tendència a explicar situacions concretes amb un nivell d’abstracció teòrica que les allunya de l’experiència viscuda— fa que el MS sovint sigui percebut com una organització sectària, difícil d’entendre i encara més difícil d’integrar en les dinàmiques de lluita compartida. Quan l’Aldo Reverte, del Sindicat de Llogateres, va respondre a un article del MS sobre l’habitatge, va reclamar encertadament que «aixecar certes consignes polítiques no es confongui amb una tàctica d’assetjament a altres expressions del moviment».

Cinc

Com he apuntat, l’MS i la seva nòmina d’organismes al Principat —la revista Horitzó Socialista, l’OJS— neixen d’una ruptura amb l’esquerra independentista. Per ells, la qüestió nacional és presentada no com un eix estratègic, sinó com una «limitació» a superar. Des del primer moment han declarat la voluntat de trencar amb «les limitacions que suposen el nacionalisme i l’interclassisme». Avui, situen «la lluita entre dues classes irreconciliables —el proletariat i la burgesia— com a motor de la història», i en aquest marc, la nació queda subordinada o directament evacuada del programa.

La proposta de l’MS sobre l’autodeterminació resulta, a la pràctica, ambigua fins a la incoherència. Defensen que «l’autodeterminació ha de ser entesa com el dret a la separació política i ha de ser defensada pels treballadors independentment de l’adscripció nacional, en estreta relació amb la necessària organització a escala internacional». Al mateix temps subratllen la necessitat d’«enfrontar els caràcters opressors dels estats» i de «confrontar l’escala de poder de la UE i l’OTAN». El resultat és una posició que mai respon a la pregunta clau: estan a favor de la independència dels Països Catalans o de Catalunya? La imprecisió recorda els posicionaments d’ICV en el passat, i és tan reveladora com en aquell cas.

Per a l’esquerra independentista, no hi ha condicions possibles per al socialisme dins les fronteres dels estats espanyol i francès tal com estan constituïts. Eludir aquesta constatació no és radicalitat: és escamotejar el problema.

Sis

L’aparició del MS ha tingut efectes tangibles en l’activisme. El més directe és la captació de jovent que anteriorment hauria pogut integrar-se a La Forja, a Arran, al SEPC etc. El desencís del Procés —la sensació de derrota, de traïció— ha creat un terreny abonat per a propostes que prometen «fer les coses d’una altra manera». Sabem que aquest, avui, suposa un valor en si mateix en el discurs polític juvenil. El MS ha sabut aprofitar aquesta circumstància, de la mateixa manera que ho estan fent opcions del nacionalisme identitari català.

Si des de la dècada de 1980 l’independentisme havia estat capdavanter en l’activisme juvenil, aquest lideratge avui fa aigües. La crisi de l’esquerra independentista, i especialment la de les organitzacions d’enquadrament juvenil, és un fet que no podem obviar. Avui, l’espai és ocupat per opcions que posen en valor la renovació generacional per se.

La presència del MS en l’escaquer català genera, al meu entendre, encara d’altres disfuncions. Una de subtil és l’acomplexament. La gesticulació permanent d’alguns agents de l’independentisme d’esquerres per presentar-se com més comunistes que ningú no respon d’una lectura correcta del moment i segurament tampoc de la pròpia agenda, sinó de l’estrès al qual els sotmet el MS des de fora.

Una darrera disfunció sembla molt més calculada per part de l’MS. Es tracta de la crítica dura, permanent, i pràcticament unidireccional, que el MS fa envers els governs municipals de la CUP. En aquest sentit destaca la feina de desgast que l’OJS ha endegat contra el govern de Guanyem Girona encapçalat per Lluc Salellas, al·legant la situació de l’habitatge a la ciutat. La crítica es dirigeix contra Guanyem, evitant de fer-la contra el model de ciutat heredat, contra els altres socis de govern etc. L’OJS fa responsable a Guanyem de desnonaments, precarietat etc. Evidentment, ho fa sense advertir que l’habitatge és una problemàtica global i que aquell Ajuntament, de fet, treballa amb molta intensitat per aturar els desnonaments i, en cas de donar-se, per atenuar el xoc que suposa per a les famílies.

Set

Sorgit com una escissió de l’independentisme d’esquerres, l’MS és avui un agent juvenil refrectari a la proposta independentista. Hi ha qui, de fet, l’ha descrit com un actor que en la pràctica treballa per desnacionalitzar les lluites socials. L’ús del castellà en l’activisme per part de l’OJS – sobretot detectat al País Valencià – donaria la raó a aquestes veus.

Com a escissió, i per consolidar la seva marca, avui les crítiques les formula especialment contra la CUP, fent gal·la d’impaciència i d’inexpertesa política. Tanmateix, aquesta mateixa actitud –sumada a una estètica combativa– ha sabut atraure fornades de joves que volen fer política des de l’esquerra.

El sectarisme polític i el discurs encarcarat per a l’autoconsum són les altres marques d’identitat de l’MS. Si majoritàriament això ha generat rebuig en l’activisime social consolidat (i segurament els frena el creixement al nostre país), en canvi estressa l’esquerra independentista, que no vol ser titllada de menys revolucionària que ningú. Aquesta és una actitud bastant estèril, i que emplacem als nostres companys de viatge a revisar.