No és tant com els habitants de la Catalunya del Nord siguin més atrets que la resta dels ciutadans de França per l’oferta política de l’extrema dreta nacionalista. Si no que, al contrari, Rassemblement National, va sàviament apostar sobre el mercat electoral nord-català per guanyar les eleccions locals, i per enfortir la seua presència al territori.

El maig del 2020, Louis Aliot, vicepresident del Rassemblement National, i antic company íntim de la Marine Lepen, guanyava la Llotja de Mar, seu de l’ajuntament de Perpinyà. A les eleccions del maig del 2026, l’Aliot fortificà el seu seient de batlle en guanyar a la primera volta de les eleccions, i quatre dels municipis més importants de la plana rossellonesa passaven al mateix moment sota la bandera blava del RN. Aquestes victòries van ser aconseguides al termini de més de trenta anys d’esforços del partit nacionalista a les terres catalanes, que va saber jugar entre els complexos identitaris i les crispacions socials, i entre l’explosió dels antics partits i la reconstitució d’una xarxa política clientelista i de notables.

El 1985, quan sorgeix el partit d’extrema dreta al panorama polític francès, en Pierre Sergent, antic resistent i antic soldat de la Guerra d’Algèria, és mandat pel Front National per anar a arrelar i desenvolupar el partit nacionalista al departament del Pirineu Oriental. La Catalunya del Nord representa llavors, pel Front National, un espai per conquerir. A partir del 1984, la tasca d’atur al territori no baixarà a sota del 14% de la població activa, alimentada per l’activitat agrícola en deperdició i l’auge d’una economia turística, immobiliària i rendista, que debilita el mercat del treball i la implantació de joves o de llocs de feina qualificats. També, el territori nord-català, i particularment la plana del Rosselló, acull d’ençà dels anys 1960 unes poblacions que el partit coneix bé: repatriats de la Guerra d’Algèria -entre els Harkis, algerians que van servir França durant la Guerra, i els Pieds-Noirs, antics colons europeus-, diverses comunitats magrebines, espanyoles i portugueses, i finalment francesos del nord, fugint l’atur, la jubilació o el fred i buscant una vida millor a sota del sol català. El proselitisme del Sergent és ràpidament fructífer, ja que a les eleccions del 1986, és elegit diputat del departament i s’arrela profundament. Però no guanyarà mai Perpinyà, pel fet que mor el 1992, a la revetlla de les eleccions municipals. Serà el fill del batlle històric de la ciutat, en Joan-Pau Alduy, de centredreta, que prendrà la direcció de la capital nord-catalana durant més de vint anys, mentre que el Consell Departamental passarà a mans socialistes, a partir del 1998.

S’haurà d’esperar el 2002 perquè la Marine Lepen, succeïdora al seu pare al cap del partit nacionalista, demani al Louis Aliot de tornar a invertir al territori nord-català. Elecció municipal rere elecció departamental, l’Aliot guanyarà a poc a poc els vots locals amb un discurs nacional adaptat al context local, i aprofitant de la seua mediatització al nivell estatal. Car si només aconsegueix el 12% i el 9% dels vots a les eleccions municipals del 2008 i del 2009, a partir del 2014, supera el 34% dels vots, fins a guanyar amb 35% a l’elecció municipal del 2020, i el 50% a les del 2026.

Aquest èxit s’explica primer per una estratègia de suavització del discurs extrem, estratègia portada nacionalment pel partit nacionalista aquests últims vint anys, i que va aconseguir així a guanyar-se una plaça privilegiada als mitjans de comunicació a París. El discurs més consensual del Front National, que va canviar d’identitat entre les eleccions del 2014 i del 2020 per convertir-se en Rassemblement National, va guanyar relleu entre les classes mitjanes baixes, preocupades per un veritablement desclassament econòmic, i les altes, terroritzades pel mateix fenomen. El partit va esdevenir també un referent pel jovent amb l’enfortiment de la seua presència a les xarxes social per difondre el seu discurs populista.

L’Aliot va saber també tornar a estructurar els antics sistemes clientelars dels precedents batlles: primer, es va presentar com un suport dels bons immigrats, dels qui treballen, discurs que va seduir particularment una part de la comunitat magrebina i portuguesa. Va portar també un discurs en defensa de la identitat nacional, que va seduir tant la comunitat Pied-Noire com els nouvinguts francesos, instal·lats al territori, i que es malfien, per una part, dels anomenats Cagibou (Catalan-Gitan-Bougnoule)[1], terme despectiu emprat per la gent nascuda fora de la Catalunya del Nord per nomenar els indígenes històrics del departament. Per fi, davant de les poques polítiques portades pels socialistes i la dreta tradicional a favor de la llengua catalana, l’Aliot es va presentar primer com l’únic candidat al territori que volia protegir la identitat regional i la llengua catalanes, abans d’impulsar les primeres mesures en contra de la seua presència a les aules i a l’espai públic.

Finalment, políticament, el RN a la Catalunya del Nord va arreplegar en primer, al voltant dels seus candidats, els rebutjats locals dels partits en plaça, cares noves de la política local, socis d’entitats i d’associacions, fills de notables, o alguns decebuts dels batlles precedents. Aquests primers equips, molt sovint inexperimentats en la gestió municipal, van ser reemplaçats al llarg de les campanyes i del primer mandat per veterans dels batlles precedents, socialistes o de la dreta tradicional, i que van canviar d’etiqueta i de carta electoral per agrupar-se al voltant del guanyador, l’Aliot. Així, després d’haver promès la fi dels sistemes cacics i clientelars dels antics partits, el RN va continuar amb la mateixa estructura, aprofitant de la dilució de la dreta històrica més suau.

La debilitació dels camps polítics es va veure sobretot en els vots de certs espais de la plana rossellonesa: les ciutats-dormitoris i els afores pavillonaris de la classe mitjana, així com en certs barris dels nuclis antics empobrits. En aquests espais, que acullen espacialment els nouvinguts del territori, i on la tasca de participació és la més dèbil, el RN va aconseguir seduir l’electorat gràcies a la seua presència contínua a la televisió i a les xarxes numèriques, mentre que l’oferta política tradicional no aconseguia generar un diàleg amb els habitants d’aquests espais.

Taxa d’atur alta, empobriment, abstenció electoral, teixit social destruït, inseguretat i delinqüència quotidiana: aquest és el còctel de victòria del RN. Malgrat tot, el partit nacionalista no es va acontentar parlar de seguretat o de neteja pública. El partit populista va normalitzar un contra relat històric, tant sobre el passat del territori, com per negar les dades de delinqüència i d’empobriment, que exploten d’ençà de la seua elecció al municipi.

També, la crisi sobiranista del 2017, al sud, va poder desacomplexar els discursos en contra de la llengua i de la cultura catalanes al nord. Presentant-se com el guardià de la unitat nacional, i inspirat pel blaverisme valencià, el RN i els seus candidats van maniobrar hàbilment per promoure una identitat territorial ultra localista, tradicional i folklòrica, tot denunciant al mateix moment una ingerència del sud, i el perill separatista vingut de Barcelona. Aquests arguments van ser mobilitzats a l’hora de canviar el lema de la ciutat de Perpinyà, de treure les Senyeres i el bilingüisme de l’espai públic, de tallar les subvencions a les associacions i de denunciar alguns elegits de l’oposició.

Aquest joc entre dues mateixes identitats permet al RN de fer descuidar el discurs portat al nivell nacional pel partit contra les llengües regionals, de trobar un consens amb els oponents a la promoció de la identitat catalana al territori, tot i justificar a la gran majoria de la població, més aviat a favor del desenvolupament del català al territori, el compromís del RN amb les identitats “regionals franceses”. Catalan d’accord, mais français d’abord formulen així l’Aliot i els membres del seu equip.

Però els nous batlles dels altres municipis de la perifèria de Perpinyà, que van passar sota etiqueta RN el maig passat, porten polítiques més aviat diferents de cara a la llengua i a la identitat catalanes. Així, si a Rivesaltes i a Canoes els nous elegits van comunicar sobre la seua voluntat de defensar i promoure la cultura catalana -en llengua francesa-, a Elna, el nou equip municipal ja ha començat a reduir la presència del català a l’espai públic i a suprimir les subvencions a les associacions.

El dèbil compromís dels altres partits, de dreta o el socialista, per la defensa i la promoció de la llengua, va participar a marginalitzar els polítics que defensaven el català. Aquests van acabar per ser estereotipats i etiquetats de catalanista -una paraulota, al nord-. Nogensmenys, aquest tema, particularment, comença a polaritzar una part important de la societat, encara molt fidel al fet lingüístic i cultural català, i es pot pressuposar que a les pròximes eleccions departamentals i regionals del 2028, la identitat catalana tingui un paper important a l’oferta política i als discursos dels candidats. Entre oposició virulenta i desinterès passiu, reflexos compartits per tot l’espectre polític francès, la llengua pot tornar a ser un debat de societat i decidir dels resultats finals de les eleccions locals. Es podrà comprovar, en aquest moment, del joc d’equilibrista del RN, i dels límits de la temptació nacionalista francesa a la Catalunya del Nord.