La conferència «Tres presidents pels Països Catalans», celebrada aquest dijous a Prada de Conflent en el marc de la 58a Universitat Catalana d’Estiu, ha deixat un diagnòstic compartit i difícil d’esquivar: la dependència de l’Estat espanyol empobreix els Països Catalans, debilita la llengua i impedeix afrontar els principals reptes socials, econòmics i ambientals.

Els expresidents Cristòfol Soler, Josep Lluís Albinyana i Quim Torra, alliberats avui de les disciplines dels partits, han coincidit que l’autonomia no ofereix les eines necessàries per governar el país. Davant l’espoli fiscal, la turistificació, l’emergència lingüística, la degradació dels serveis públics i la fugida de talent, les polítiques autonòmiques només poden posar pedaços. Sense sobirania política i econòmica, no hi ha capacitat real de decisió.

Torra ha situat aquesta manca de poder en el centre del debat. Catalunya, ha advertit, viu en un «col·lapse permanent» perquè no disposa ni de les competències ni dels recursos necessaris per respondre a qüestions com el canvi climàtic, la immigració o el deteriorament dels serveis públics. Ha qüestionat que els partits independentistes actuïn com a «crossa» de l’Estat del qual es volen separar i ha defensat que la independència només podrà arribar per una decisió unilateral.

L’expresident català també ha reclamat una renovació dels lideratges independentistes. Ha admès que els qui no van ser capaços de culminar el procés no són necessàriament els més adequats per encapçalar-ne una nova etapa. El relleu, però, no pot consistir únicament en un canvi de noms: cal escoltar «l’immens talent» existent en la societat i recuperar una estratègia creïble de ruptura.

Albinyana ha descrit el País Valencià com un territori atrapat «entre el desconcert i la ruïna» per un sistema de caràcter colonial. Madrid actua, segons l’expresident valencià, com una «turboaspiradora» que concentra poder i recursos mentre condemna la perifèria a l’empobriment. També ha assenyalat l’anticatalanisme com una arma que ha subordinat el País Valencià a l’agenda espanyola i l’ha allunyat del pensament nacional formulat per Joan Fuster.

La persecució del català no és, per a Albinyana, una qüestió separada de l’economia. Destruir la llengua significa afeblir la identitat, la cohesió i la capacitat del país de bastir un model productiu propi. L’espoli econòmic i la substitució lingüística formen part d’una mateixa política de dependència.

Des de les Illes, Soler ha denunciat un model turístic desbocat i uns governs incapaços de fer complir les seves pròpies lleis en matèria d’habitatge, turisme i protecció territorial. Ha recordat que el pressupost autonòmic, d’uns 7.000 milions d’euros, equival aproximadament als recursos que marxen cap a Madrid i no tornen. «L’estat espanyol ens té collats, som colònies seves», ha resumit.

Soler també ha alertat de la nova ofensiva contra el català a l’escola impulsada pel govern de Marga Prohens, que ha comparat amb el «quadrienni negre» de José Ramón Bauzá. Les dades, però, desmenteixen el relat institucional: una majoria molt àmplia de les famílies continua escollint el català com a primera llengua educativa, especialment a Mallorca i Menorca.

L’emergència lingüística ha estat un dels grans fils conductors del debat. Torra ha recordat que, després del franquisme, els catalanoparlants encara eren majoria i que avui representen aproximadament un terç de la població de Catalunya. Davant unes institucions sotmeses a la Constitució espanyola, ha defensat que la societat assumeixi la responsabilitat de mantenir el català en tots els àmbits.

Els tres expresidents han coincidit que l’Estat espanyol no té voluntat ni capacitat d’evolucionar cap al reconeixement de les nacions que manté subordinades. «Espanya té una impossibilitat conceptual d’evolució», ha sentenciat Albinyana. No es tracta, doncs, d’esperar un nou encaix, un finançament menys injust o una autonomia una mica més amable. Tres-cents anys de dominació demostren els límits d’aquesta esperança.

La conclusió de Prada és inequívoca: els problemes dels Països Catalans no són només una suma de males gestions territorials, sinó conseqüències d’una mateixa dependència política. La llengua, l’economia, el territori i els serveis públics no es podran defensar plenament mentre les decisions fonamentals es prenguin a Madrid. L’alternativa no és administrar millor la subordinació, sinó recuperar la iniciativa, reconstruir una estratègia de ruptura i convertir la sobirania dels Països Catalans en una necessitat col·lectiva