Aquests últims mesos, les terres del Nord van viure diferents episodis que haurien hagut de reactivar la seua memòria col·lectiva.

Primer, l’amenaça de tancament del màster d’estudis catalans, just després que l’Institut Franco Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà hagi celebrat els seus quaranta anys d’existència. Després, la supressió de la regidoria de la Catalanitat de l’Ajuntament de Perpinyà, regidoria creada des dels anys 1950 i que havia portat als anys 1990 tota la difusió de la llengua catalana a l’espai públic de la capital nord-catalana.

Tercer, el canvi de nom del Departament del Pirineu Oriental, que havia sigut un desig del 90% dels nord-catalans el 1970, però que el 2026 només es va enfrontar a la indiferència d’una gran part de la població i s’ha hagut d’acontentar d’una tímida comunicació per part de la institució local.

Quart, la supressió de la participació financera de la Vila de Perpinyà a l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, guanyada fa només set anys, després de manifestacions geganteres i de reivindicacions militants d’ençà dels anys 2000. Cinc: dues exposicions de pintors, imprescindibles de la cultura catalana i del catalanisme, en Joan Miró i en Gumersind Gomila, respectivament al museu d’art de Perpinyà i al municipi de Canet. En Miró havia deixat el 1976 unes peces al museu de Ceret per simbolitzar el seu retorn a Catalunya, i en Gomila, d’origen menorquí, va ser redactor i fundador de la revista catalanista Nostra Terra, participant en els Jocs Florals, deixeble al taller Sant Vicenç i autor, entre altres, del poema La sorra calenta. Si la llengua catalana és totalment absent de l’exposició del Miró (organitzada gràcies a un agermanament entre el govern de les Illes i la Vila de Perpinyà), en Gomila és presentat com un autor de poemes “en espanyol”, “la Sorra Caliente”.

Què ha passat en aquest país perquè les institucions i els actors culturals esdevinguin tan desarrelats respecte a la pròpia història del territori? Com és possible que en només cinquanta anys s’hagi perdut no només la reivindicació, sinó també la memòria de la lluita? La resposta és senzilla, i resideix en la mecànica pròpia del país. La Catalunya del Nord, vell país, els més de 65 anys representaran d’aquí a una generació més de la meitat de la població, i es tornarà doncs un país de vells. Els nostres vells, nogensmenys, són importats de fora: el territori importa jubilats forasters, que no venen a viure a la Catalunya del Nord, sinó a hi morir. Entre tot això, les institucions, que haurien i havien de conservar la capsa memorial del país, no han fet la tasca de transmetre, que sigui als nouvinguts com als nounascuts.

Avui dia, al nord, no existeix cap producte de consum memorial adaptat, a banda d’algunes iniciatives militants i sovint aïllades de la seua pròpia societat. Cosa que ens porta a l’últim punt: no existeix avui dia a la Catalunya del Nord cap ecosistema creatiu, de reflexió i de pensament, que pugui produir continguts per tal de tornar a encendre una memòria col·lectiva, i doncs fer societat. Ara, rau als menys de 65 anys la tasca de produir, pensar i construir la memòria del País. La Marguerite Duras deia: “Estic a favor de tancar totes les universitats, facultats i escoles per tornar a començar-ho tot.” Que es vulgui o no, és, potser, el que esperen els nord-catalans.