Aquest text és la segona part de l’article publicat el passat dia 9, en què vam abordar dos tòpics: «El problema és la corrupció dels governs africans» i «Per què els pobles africans no lluiten per canviar les coses?». Ara abordarem dues objeccions igualment recurrents: «Els nostres sistemes socials estan col·lapsats» i «Disposem dels instruments necessaris?» per gestionar els processos migratoris i garantir una integració social i nacional coherent.

«Els nostres sistemes socials estan col·lapsats»

Cap societat disposa de recursos il·limitats. És legítim debatre sobre la capacitat d’acollida o sobre les polítiques públiques. Però també és legítim preguntar-se com es condicionen els fluxos migratoris, quines són les prioritats pressupostàries i qui té el poder de decidir-les i executar-les. 

Quan els governs incrementen any rere any la despesa militar fins a xifres històriques mentre afirmen que no hi ha prou recursos per a reforçar la sanitat, l’educació, l’habitatge, la dependència o els serveis socials, estem davant d’una decisió política, no d’una llei natural. Els pressupostos expressen prioritats. El debat no és només quants recursos tenim, sinó com decidim distribuir-los. 

Al mateix temps, una política migratòria responsable exigeix control públic sobre el model econòmic —ja que són les dinàmiques del capital les que condicionen bona part dels fluxos migratoris—, com també inversions importants en habitatge públic, sanitat, educació, aprenentatge de la llengua pròpia, serveis socials, inserció laboral i cohesió comunitària. Quan aquestes polítiques fallen, el problema no és exclusivament la immigració. És també conseqüència de dècades de «laissez faire» davant del capital, i, en el nostre cas, de l’espoli fiscal que patim, de l’infrafinançament de les administracions autonòmiques, de la desinversió pública als nostres territoris i d’un model polític centralista que ha situat altres prioritats per damunt de la cohesió social i del nostre dret a decidir.

«Però… disposem realment dels recursos necessaris?»

Quan es debat sobre immigració, sovint es dona per fet que els recursos disponibles són els que són. Però aquesta afirmació només és certa en aparença. També cal preguntar-se qui genera la demanda de mà d’obra immigrant, qui recapta els impostos, quin és el model impositiu, qui decideix com es distribueixen els recursos i quin és el cost que suporten els nostres territoris dins de l’actual model de finançament. La càrrega impositiva a l’Estat espanyol recau majoritàriament sobre les rendes del treball i el consum: l’IRPF i l’IVA representen conjuntament prop del 75% de tota la recaptació tributària.

A més, Catalunya, el País Valencià i les Illes comparteixen una mateixa realitat: són territoris que generen una part molt important de la riquesa de l’Estat i, tanmateix, pateixen dèficits fiscals, infrainversions i infrafinançaments estructurals que limiten la seua capacitat d’inversió. Any rere any, milers de milions d’euros generats als nostres països deixen de poder destinar-se a reforçar la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge públic, les polítiques lingüístiques o les polítiques d’acollida i integració.

Per això resulta profundament enganyós afirmar que el problema és exclusivament la immigració. Abans de preguntar-nos si disposem de prou recursos, cal preguntar-se quants recursos generem i quants podem decidir realment. Un poble sotmés a un espoli fiscal o a un infrafinançament estructural difícilment pot desenvolupar totes les polítiques públiques que necessita. 

Aquest debat no consisteix a oposar drets socials i immigració. Al contrari. Sense dret a decidir el model econòmic i, per tant, el model social, no n’hi ha prou mecanismes per a determinar els fluxos migratoris. Sense recursos suficients és impossible garantir uns serveis públics de qualitat tant per a la població que ja hi viu com per a les persones que arriben. La cohesió social també necessita sobirania econòmica. 

“Catalunya, el País Valencià i les Illes estem desbordats»

Aquesta és probablement la qüestió més delicada. 

És evident que l’arribada de centenars de milers de persones en pocs anys planteja reptes molt importants. Negar-ho només afavoreix els discursos simplistes. Però cal preguntar-se qui disposa realment de les eines per gestionar aquests processos. 

Alhora, convé qüestionar el biaix amb què acostumem a abordar aquest debat. Quan es parla migració descontrolada, de saturació dels serveis públics, de pressió sobre l’habitatge o de dificultats d’integració, gairebé sempre es posa el focus en la immigració procedent dels països empobrits.

En canvi, molt poques vegades s’analitza amb la mateixa intensitat l’impacte desestructurador i empobridor del model turístic massificat –que a la vegada demanda un flux de mà d’obra poc qualificada–, de l’arribada de centenars de milers de residents del nord d’Europa —molts d’ells jubilats o amb un elevat poder adquisitiu—, dels anomenats expats o del fet que Catalunya, el País Valencià i les Illes hagen acollit conjuntament prop de noranta mil persones refugiades procedents d’Ucraïna, una resposta humanitària que, afortunadament, ha generat molt menys rebuig social que altres moviments migratoris. 

La pressió sobre l’habitatge, els serveis públics, el territori, els recursos naturals o fins i tot sobre la continuïtat social del català-valencià no depén únicament de l’origen de les persones. També és conseqüència del model econòmic, urbanístic i demogràfic que s’ha impulsat durant dècades. 

Si només atribuïm aquests problemes a una part dels fluxos migratoris dels països empobrits, correm el risc de convertir la immigració en un boc expiatori mentre deixem fora del debat altres factors que tenen una incidència igual o superior. 

Catalunya, el País Valencià i les Illes no controlen les grans polítiques migratòries, les fronteres exteriors, la política d’asil, bona part de la legislació d’estrangeria ni tampoc els principals instruments econòmics, fiscals i financers que permetrien desplegar polítiques sobiranes sobre el model econòmic i d’integració molt més ambicioses. 

Les “nostres institucions” assumeixen bona part dels costos socials de la integració, però no decideixen ni les grans polítiques migratòries ni disposen dels recursos econòmics suficients per a planificar-les adequadament. És una responsabilitat sense sobirania política –i, per tant, econòmica– i sense els recursos necessaris. Aquesta contradicció acaba alimentant el malestar social i proporciona arguments fàcils als discursos xenòfobs, mentre els veritables dèficits estructurals continuen sense abordar-se. 

Això no significa renunciar a la responsabilitat pròpia. Significa reconéixer que una política d’integració coherent exigeix societats i institucions amb capacitat real de decidir el model econòmic i social, de planificar i de disposar dels recursos necessaris. 

«La qüestió de fons»

Totes aquestes objeccions contenen una part de veritat. Però esdevenen insuficients quan s’aïllen del seu context. 

Sí, hi ha corrupció; hi ha governs africans autoritaris; les migracions poden generar tensions; la integració nacional als Països Catalans presenta dificultats enormes. Però cap d’aquestes realitats explica, per si sola, per què milions de persones continuen abandonant els seus països, ni per què nosaltres afrontem aquest repte sense disposar de les principals eines polítiques, econòmiques i fiscals. 

Si només analitzem els efectes i ignorem les causes històriques, així com la nostra pròpia situació de dependència, acabarem proposant, en el millor dels casos, solucions parcials a problemes estructurals. 

El veritable repte consisteix a defensar simultàniament cinc principis inseparables: el dret de totes les persones a poder viure dignament al seu país d’origen; el dret de qui es veu obligat a migrar a ser tractat amb solidaritat, humanitat i respecte; el dret de les societats d’acollida a disposar dels recursos, les competències i la planificació necessaris per a gestionar aquests processos amb cohesió social i nacional; el dret dels nostres pobles a exercir plenament la seua sobirania política, econòmica i fiscal; i el compromís perquè la integració es desenvolupe des de la llengua, la cultura i el projecte nacional propis, i no des de la subordinació a les estructures d’un altre estat. 

Només així podrem superar la falsa alternativa entre fronteres obertes i fronteres tancades. La millor política migratòria no és la que aixeca més murs ni la que ignora els problemes. És la que actua sobre les causes profundes de les migracions, garanteix els drets humans, reforça la cohesió social i dota el país dels instruments polítics necessaris per a decidir democràticament el seu futur. 

Perquè, al capdavall, la qüestió no és només qui arriba, sinó qui decideix. I mentre els nostres pobles continuen sense sobirania política, econòmica i fiscal, qualsevol debat sobre immigració continuarà inevitablement incomplet.