L’article sobre Sabta (Ceuta) ha rebut nombroses mostres de suport, que agraïsc sincerament. Però també ha despertat crítiques i preguntes que mereixen una resposta pausada. Celebre que siga així, perquè un dels objectius del text era precisament obrir un debat que massa sovint es planteja des de simplificacions.
Les objeccions més repetides n’han estat quatre. Per facilitar-ne la lectura he decidit dividir aquesta resposta en dos articles. En aquest primer abordarem dues qüestions fonamentals: fins a quin punt la corrupció explica la pobresa africana i si realment els pobles africans no han lluitat per canviar la seua realitat. En el segon analitzarem els límits dels nostres sistemes d’acollida, les competències reals de Catalunya, el País Valencià i les Illes i les alternatives polítiques que tenim al davant.
“El problema és la corrupció dels governs africans“
És cert que la corrupció existeix en molts estats africans i que representa un greu obstacle per al seu desenvolupament. Negar-ho seria absurd. Però presentar-la com la causa principal de la pobresa africana és invertir l’ordre dels factors. En nombrosos casos, les elits corruptes no han aparegut espontàniament. Moltes van ser creades, formades i afavorides durant el període colonial per les mateixes potències europees, que necessitaven administradors i dirigents locals lleials per exercir el control polític, econòmic i cultural dels territoris ocupats i garantir l’explotació dels seus recursos. Després de les independències, una part important d’aquestes elits va continuar mantenint estretes relacions amb les antigues metròpolis i amb les grans potències occidentals, assegurant la continuïtat de molts dels mecanismes d’espoli sota noves formes.
Com assenyalava Kwame Nkrumah en la seua obra Neocolonialism: The Last Stage of Imperialism, la independència política és insuficient quan les decisions econòmiques, financeres i estratègiques continuen condicionades des de l’exterior. Per la seua banda, Ngũgĩ wa Thiong’o recorda a Descolonitzar la ment que la dominació colonial no fou només militar o econòmica, sinó també cultural, mitjançant la formació d’unes elits educades per reproduir els valors, les estructures de poder i els interessos del colonitzador. El neocolonialisme i la colonialitat no funcionen malgrat la corrupció; massa sovint funcionen gràcies a ella.
La denominada “Françafrique” n’és un dels exemples més coneguts: governs sostinguts políticament, econòmicament i fins i tot militarment mentre garantien els interessos francesos. Durant dècades, moltes de les antigues colònies franceses de l’Àfrica occidental i central continuaren integrades en el sistema del franc CFA, una moneda vinculada primer al franc francés i després a l’euro, sota la garantia del Tresor francés. Aquest sistema obligava els bancs centrals africans a dipositar una part molt important de les seues reserves de divises —durant molts anys el 65% i, posteriorment, el 50%— en un compte d’operacions al Tresor francés, un mecanisme que nombrosos economistes i dirigents africans han considerat una expressió del neocolonialisme. Tot i que aquesta obligació va començar a desmantellar-se amb les reformes iniciades el 2019, constitueix un exemple molt il·lustratiu de fins a quin punt les independències polítiques no sempre anaren acompanyades d’una plena sobirania econòmica i monetària. Però aquest no és un fenomen exclusiu de França. Els Estats Units, el Regne Unit, Bèlgica o altres potències occidentals també han mantingut i mantenen relacions privilegiades amb règims que consideraven útils per preservar els seus interessos geopolítics i econòmics.
Alhora, convé fugir d’una visió moralista que contrapose una Àfrica corrupta a un Occident virtuós. La corrupció també forma part de les nostres societats: casos de finançament il·legal de partits, grans escàndols de corrupció institucional, evasió fiscal, paradisos fiscals, portes giratòries o suborns de grans empreses formen part de la història recent d’Europa i dels Estats Units. En el cas de l’Estat espanyol, juristes com Joaquim Bosch han advertit reiteradament sobre l’existència d’una extensa xarxa de milers de càrrecs de confiança i de lliure designació al conjunt de les administracions públiques, un sistema que pot afavorir la discrecionalitat i la dependència política. Al mateix temps, diversos analistes han assenyalat que els mecanismes de control i rendició de comptes continuen mostrant debilitats derivades, en part, d’una transició que no va comportar una renovació profunda de les estructures de l’Estat heretades del franquisme. La diferència amb molts països africans no és l’absència de corrupció, sinó que les democràcies liberals europees disposen, en general, de més recursos institucionals, judicials i periodístics per investigar-la, limitar-ne alguns efectes i exigir responsabilitats, encara que sovint de manera tardana i molt insuficient.
La qüestió fonamental, per tant, no és si hi ha corrupció —n’hi ha arreu—, sinó quines estructures econòmiques i polítiques la fan possible i qui se’n beneficia.
“Per què els pobles africans no lluiten per canviar les coses?“
Aquesta crítica parteix d’un desconeixement profund de la història africana. Poques regions del món han hagut de lliurar tantes lluites d’alliberament nacional com l’Àfrica, des de la resistència a la colonització fins als processos d’independència del segle XX. Algèria va pagar la seua independència amb centenars de milers de morts. Abans, la República del Rif, liderada per Abd el-Krim, protagonitzà una de les resistències anticolonials més importants del segle. La resposta dels exèrcits espanyol i francés fou d’una extrema duresa. L’Estat espanyol passà a la història per haver estat el primer a emprar de manera sistemàtica armes químiques, especialment gas mostassa, contra població civil, deixant unes seqüeles sanitàries que encara avui són objecte de denúncia. Angola i Moçambic van sostenir llargues guerres contra el colonialisme portugués. Sud-àfrica va combatre durant dècades el règim de l’apartheid. El Congo va veure com Patrice Lumumba era assassinat poc després de la independència. Guinea-Bissau, Zimbabwe, Namíbia, Kenya… la llista és molt més llarga.
La independència, però, no significa necessàriament la llibertat efectiva. Quan dirigents africans intentaren controlar els recursos naturals, impulsar models econòmics autònoms o reduir la dependència exterior, massa sovint es trobaren davant una forta oposició occidental. Hi hagué assassinats polítics, cops d’estat, guerres subsidiàries, intervencions militars, bloquejos econòmics o suport exterior a règims autoritaris. Els assassinats de Patrice Lumumba al Congo i de Thomas Sankara a Burkina Faso, les múltiples intervencions durant la Guerra Freda o la intervenció militar de l’OTAN a Líbia el 2011, que culminà amb la caiguda i mort de Muammar al-Gaddafi i la desintegració de l’Estat libi, il·lustren fins a quin punt les grans potències condicionen l’evolució política del continent quan consideren que els seus interessos estratègics estan en joc. Cal recordar que, abans d’aquella intervenció, Líbia ocupava els primers llocs d’Àfrica en desenvolupament humà i disposava d’alguns dels indicadors socials més avançats del continent, una realitat que sovint queda eclipsada pel debat interessat sobre el caràcter autoritari del règim.
Els pobles africans no han deixat mai de lluitar. El problema és que aquestes lluites s’han desenvolupat en un context internacional profundament condicionat per la persistència de l’imperialisme. Després del colonialisme clàssic, les grans potències han continuat intervenint políticament, econòmicament i militarment per preservar el control dels recursos naturals, dels mercats i dels espais geoestratègics, impedint massa sovint que les independències polítiques es traduïren en una autèntica sobirania dels pobles africans.
La història contemporània d’Àfrica no s’entén sense el colonialisme, el neocolonialisme i les múltiples formes que adopta avui l’imperialisme. Reduir les migracions a la corrupció o a una suposada passivitat dels pobles africans és ignorar segles de dominació, d’espoli i també de resistència.
Les persones que avui arriben a les nostres fronteres no fugen d’un continent condemnat per la seua història, sinó d’un ordre internacional que continua reproduint, sota noves formes, moltes de les desigualtats creades durant la colonització.
En el pròxim article abordarem dues qüestions igualment controvertides: estan realment col·lapsats els nostres sistemes socials? I disposen Catalunya, el País Valencià i les Illes de les eines necessàries per gestionar democràticament la immigració i la integració?