Necessitava el passaport perquè malgrat que, esmorteït per la censura, el ressò del maig del 1968 ens havia arribat, sabíem de la matança d’estudiants el 24 de juliol a la Plaça de les Tres Cultures de ciutat de Mèxic, havíem participat el març d’aquell mateix any a l’escissió per l’esquerra del PSAN del FNC, que representà el pas del vell separatisme d’Estat Català al modern independentisme forjat amb les aportacions dels moviments d’alliberament nacional, d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, les experiències i les teoritzacions de la lluita del poble vietnamita, primer contra els colonitzadors francesos i després contra els ianquis, amb la victòria del Vietnam del 1975, la Segona Declaració de l’Havana del febrer de 1962, els textos teòrics del psiquiatre martiniquès Frantz Fanon amb les seves aportacions a la teoria de l’anticolonialisme, les experiències de la revolució algeriana (1962). Alguns d’aquests plantejaments teòrics tenien punts de contacte amb les tesis que havien elaborat organitzacions polítiques catalanes dels anys trenta, que es reclamaven hereus d’un marxisme heterodox, com el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) o el Partit Català Proletari de Jaume Compte, (PCP), tots dos amb unes línies clares sobre l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació, és a dir, malgrat la dictadura força coses es movien.
Em sembla que fou a l’Enciclopèdia Catalana, on jo havia començat a col·laborar, que m’arribà la informació que el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC) celebraven del 26 al 31 d’agost del 1968 unes Diades de Cultura Catalana a Prada, en el programa s’esmentava el professorat entre d’altres hi havia: Pere Verdaguer, que mantingué una llarga fidelitat a la UCE, el professor occità Robert Lafont, Pere Ponsich, Lluís Serrahima, Francesc Vallverdú, en l’apartat d’espectacles trobem en Lluís Llach, la Dolors Laffite, l’equip organitzador estava format entre d’altres per Miquel Mayol, Andreu Balent, Joan Pere Pujol i Reinald Dedies.
Jo vaig creure que la Brigada Politico Social no havia de decidir si jo podia o no podia, anar a les Jornades Culturals de Prada, que de fet, aquesta era només una decissió meva. El problema a resoldre era com passar a l’altra banda de la frontera sense passaport, i com sovint s’havia fet a la nostra terra amb els contrabandistes vaig optar per passar la frontera a peu.
Jo sense cap mena d’experiència com a muntanyenc, em vaig plantar al Monestir de Núria, amb un mapa de l’editorial Alpina, amb la idea de travessar el Pirineu pel Nou Creus. Vaig aconseguir de carenar el Nou Creus i arribar als Estanys de Carançà, vaig trobar un muntanyenc de debò que es va plànyer de la meva gosadia i em va guiar per tot aquell muntanyam, fins deixar-me sa i estalvi a l’estació de Toès on vaig agafar el tren que em permeté d’arribar a Prada després d’unes onze hores de caminar i amb els peus força malmesos, resultat de la caminada.
A Prada hi vaig trobar la Roser Latorre, fidel assistent a la UCE com a professora de llengua catalana i amiga meva de l’Enciclopèdia Catalana, una persona sensible i de tracte exquisit el seu pare Domènec Latorre i Soler (1893-1939) fou afusellat pels feixistes espanyols el maig del 1939 per la seva militància independentista.
La Roser Latorre em confirmà que la meva inscripció a les Diades de Cultura Catalana amb el pseudònim de Pere Màrmol, era a la llista dels inscrits, suposo que subsconcientment vaig triar el pseudònim de màrmol per a definir la fermesa de la meva decisió.
Durant molts anys vaig ésser un assidu de la UCE de Prada, de forma continuada tots els anys setanta i la meitat dels vuitanta, fins i tot hi vaig impartir alguna classe i vaig participar en la presentació de llibres.
D’aquells anys em vénen a la memòria les classes d’història dels Països Catalans que impartia el patriota Fèlix Cucurull, que em descobriren la nostra història nacional i també el record dels amics.
Vaig seguir venint a Prada amb el meu fill l’Arnau i el petit de nou anys l’Oriol, vull que s’empelti dels aires del Canigó i de l’esperit de Prada.
Per a tota una generació d’independentistes la UCE de Prada ha estat un referent,un espai de debat en llibertat, esperem que segueixi realitzant aquesta funció per així contribuir a la construcció nacional dels Països Catalans.
Ara, quan veus interessades fan correr la brama que no hi ha diners per a seguir amb la seva tasca de difondre la cultura nacional, després de seixanta anys d’actuar com a catalitzador i laboratori d’idees, no podem permetre que quatre polítics de campanar aterrin l’edifici forjat amb la il·lusió i l’esforç del nostre poble. La UCE seguir fent la seva funció cultural al servei dels Païsoso Catalans.
Agustí Barrera. Grup d’Historiadors Jaume Compte