Un thriller polític sobre els mesos decisius de 1976
Voladura 76 és un documental dirigit per Marisa Lafuente Esteso i produït per Catorce Comunicación en associació amb RTVE que reconstrueix els mesos que van del nomenament d'Adolfo Suárez com a president del govern espanyol, el juliol de 1976, fins a l'aprovació per les Corts franquistes de la Llei per a la Reforma Política, el 18 de novembre d'aquell mateix any.
El documental, d'una hora i mitja de durada, es va estrenar el 15 de novembre de 2025 a La 1 i RTVE Play, dins del cicle 50 años del gran cambio, amb què la televisió pública espanyola commemorava els cinquanta anys de la mort de Franco i l'inici de la Transició. Actualment es pot veure íntegrament i gratuïtament a RTVE Play.
La pel·lícula adopta el format d'un thriller polític i combina imatges d'arxiu, documents fins aleshores inèdits, recreacions cinematogràfiques i testimonis de persones que van participar o van conèixer directament aquella operació. Entre aquestes veus hi ha el tinent general Andrés Cassinello, cap del SECED; José Manuel Otero Novas, aleshores subsecretari tècnic de Presidència; l'exprocuradora Belén Landaburu; Diego López Garrido, aleshores lletrat de les Corts, i l'exagent dels serveis d'intel·ligència Jorge Gómez.
El fil conductor és una operació que durant dècades havia quedat en un segon pla del relat oficial de la Transició: la intervenció dels serveis secrets perquè les mateixes Corts franquistes aprovessin la llei que havia de permetre substituir el sistema polític sorgit de la dictadura.
RTVE presenta aquella maniobra com l'operació secreta que va permetre «dinamitar el règim franquista des del seu interior i de forma controlada». Però és precisament aquesta expressió —«de forma controlada»— la que permet una lectura del documental que va més enllà de la interpretació que en fa la mateixa televisió pública.
«De la llei a la llei»
Entre el juliol i el novembre de 1976, l'estat espanyol va executar una complexa operació política per transformar una part de l'arquitectura institucional franquista utilitzant les mateixes lleis, institucions i aparells de la dictadura.
La fórmula havia estat sintetitzada per Torcuato Fernández-Miranda: anar «de la llei a la llei a través de la llei». No es tractava de trencar jurídicament amb el franquisme, sinó d'utilitzar les seves pròpies Lleis Fonamentals perquè les Corts sorgides de la dictadura aprovessin el mecanisme que havia de permetre construir el nou règim polític.
Voladura 76 presenta l'operació com el «harakiri» de les Corts franquistes. Però la mateixa reconstrucció que ofereix el documental mostra que aquell suposat suïcidi polític va estar lluny de ser espontani.
Els serveis secrets entren en escena
Adolfo Suárez necessitava que dos terços dels procuradors de les Corts franquistes aprovessin la Llei per a la Reforma Política. És aquí on Voladura 76 situa un dels aspectes menys coneguts de l'operació: la intervenció directa del Servei Central de Documentació (SECED), antecedent dels actuals serveis d'intel·ligència espanyols.
El seu responsable, el general Andrés Cassinello, va mobilitzar els serveis d'informació per aconseguir els vots necessaris. El documental mostra l'existència de dossiers amb informació sensible sobre personalitats del règim i reconstrueix pressions, negociacions i maniobres destinades a modificar el vot dels procuradors en cortes. L'operació va rebre el nom de «Vendimia». Els procuradors van ser classificats entre aquells susceptibles de canviar de posició i els irreductiblement contraris a la reforma.
Amb alguns d'aquests darrers es va arribar encara més lluny. Diversos procuradors van ser enviats fora de l'estat espanyol coincidint amb els dies de la votació mitjançant un viatge organitzat a l'Amèrica Central. L'objectiu era que no poguessin sumar els seus vots al bloc contrari a la reforma.
Una reforma des de les estructures del règim
La paradoxa que posa de manifest el documental és que els protagonistes de l'operació procedien de les mateixes estructures franquistes.
Suárez havia estat secretari general del Movimiento; Fernández-Miranda havia ocupat algunes de les més altes responsabilitats del règim; Rodolfo Martín Villa era ministre de Governació, i el SECED era el servei d'intel·ligència creat durant la dictadura.
No van ser unes estructures externes al franquisme les que van dirigir inicialment el canvi institucional. Van ser els mateixos aparells de l'Estat els que van gestionar el pas d'un sistema a l'altre.
La reforma havia de permetre obrir el sistema polític, convocar eleccions i incorporar progressivament l'oposició, però evitant una ruptura institucional que deixés sense continuïtat la legalitat anterior.
Paral·lelament, mentre Suárez tranquil·litzava els comandaments militars sobre una eventual legalització del Partit Comunista d'Espanya, homes del seu entorn mantenien contactes amb Santiago Carrillo a París.
La reforma necessitava actuar així en dues direccions: convèncer o neutralitzar els sectors franquistes contraris al canvi i, alhora, conduir una part substancial de l'oposició cap a l'acceptació del nou marc polític.
425 vots per obrir una nova legalitat
Després de tres dies de debat, el 18 de novembre de 1976, les mateixes Corts constituïdes sota el franquisme van aprovar la Llei per a la Reforma Política.
El resultat va ser contundent: 425 vots favorables, 59 contraris i 13 abstencions, amb 34 procuradors absents.
La llei seria posteriorment sotmesa a referèndum el 15 de desembre i entraria en vigor el gener de 1977. S'obria així el camí cap a les eleccions del 15 de juny d'aquell mateix any.
En pocs mesos s'havia passat de les Lleis Fonamentals del règim franquista a la legalitat que permetria bastir un nou sistema polític, sense que s'hagués produït la ruptura democràtica reclamada per una part de l'antifranquisme.
L'altra cara de 1976
Voladura 76 concentra la mirada en els despatxos del poder, però aquell 1976 no es pot entendre únicament a través de Suárez, Fernández-Miranda, Cassinello o els procuradors franquistes.
Era també l'any de les grans mobilitzacions obreres i populars, de la lluita per l'amnistia, de l'Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les reivindicacions nacionals i d'una intensa conflictivitat política i social. El març d'aquell mateix any, cinc treballadors havien mort per l'actuació policial a Vitòria.
Una part de l'antifranquisme no reclamava una reforma de les institucions de la dictadura, sinó una ruptura democràtica que obrís un procés constituent i qüestionés la continuïtat dels aparells de l'Estat franquista.
Aquesta possibilitat acabaria derrotada políticament.
De la Reforma Política a la Constitució
La Llei per a la Reforma Política no va ser el punt d'arribada. Va establir la nova legalitat que permetria continuar conduint el procés: les eleccions de juny de 1977, els Pactes de la Moncloa de l'octubre d'aquell mateix any i, finalment, la Constitució espanyola de 1978.
La Transició avançava així sense una ruptura jurídica amb el règim anterior. La mateixa legalitat franquista havia proporcionat el mecanisme per substituir les seves institucions polítiques, mentre una part substancial dels aparells de l'Estat mantenia la seva continuïtat.
El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 introduiria un nou punt d'inflexió. El fracàs de l'intent colpista reforçaria la monarquia i seria seguit per una etapa de contenció de les aspiracions autonòmiques, expressada en els acords entre la UCD i el PSOE i posteriorment en la LOAPA, destinada a harmonitzar el desenvolupament autonòmic.
D'aquesta manera, l'operació iniciada el 1976 adquiria una perspectiva més àmplia: de les Lleis Fonamentals a la Reforma Política; de la Reforma als Pactes de la Moncloa i a la Constitució; i, després del 23-F, cap a la consolidació de la monarquia parlamentària i de l'Estat de les autonomies.
No es va produir la ruptura amb l'Estat franquista que reclamaven els sectors rupturistes de l'antifranquisme. Es va transformar la seva legalitat per construir-ne una de nova, preservant continuïtats fonamentals de l'estatespanyol.
Això és el que, cinquanta anys després, fa especialment interessant Voladura 76: darrere del relat del «harakiri» de les Corts franquistes, el documental permet observar els mecanismes d'una operació d'Estat destinada a dirigir i controlar la seva pròpia transformació política.