No m'agrada Espanya, va dir Erasme de Rotterdam a Cisneros l'any 1517. Per altres motius, a mi tampoc no m'agrada. Se'n salven els molts espanyols que no van poder triar on néixer i van quedar atrapats en un Estat nació insofrible. Els comuners de Villalar, des del cadafal, van ser els primers a albirar l'essència de l'Espanya que s'estava forjant. El gran Cervantes va ridiculitzar per sempre aquella hidalguia castellana que només trobava ocupació en la guerra i en la caça. Per això odiaven tant la hidalguia universal dels bascos, que es dedicaven a qualsevol ofici i menyspreaven els treballs guerrers.

Una hidalguia que va espoliar mig món a punta d'espasa i sota el foc inquisitorial perquè a Espanya no s'hi pongués mai el sol, encara que la seva gent morís de fam i d'ignorància. Ho va dir Machado: «Castella miserable, ahir conqueridora, embolcallada amb els teus parracs, menysprees tot allò que ignores.» I Valle-Inclán va acabar de definir Espanya com una terra de «murriers, guindilles i fanfarrons..., la llegenda negra dels quals és la seva pròpia història».

No m'agrada la seva monarquia pútrida, ni els seus reis babaus, puters i cobejosos. I em fan fàstic els partits constitucionalistes que continuen protegint el rei dels delinqüents, sens dubte perquè tots són com ell. Almenys als bascos i a les basques ens queda l'orgull d'haver lluitat amb tots els mitjans per una alternativa republicana. «Borbó al paredó», es deia antigament.

No m'agrada la seva aristocràcia ni els seus grans terratinents, que delaten la falsa revolució liberal espanyola. Terres de senyorets i d'aprofitats que se saben intocables, tal com demostren els trenta-set anys que les anomenades esquerres han governat Andalusia i Extremadura, repartint subsidis en lloc de terra i augmentant el servilisme. Tampoc no m'agraden els seus banquers, que van destruir tot el sistema bancari basc, les històriques caixes, i que saben que poden posar la mà als fons comuns i endur-se'n milers de milions sense que ningú els posi cap impediment.

No m'agraden els seus governs, siguin de dretes o de les seves preteses esquerres. Que un ésser tan repugnant com Felipe González, el senyor X, sigui el referent de la «democràcia espanyola», ho diu tot d'aquesta. I, com a mostra que els bascos no som d'un altre país sinó d'una altra galàxia, només cal comparar els debats del Parlament espanyol amb els de Navarra o Euskadi. Algú s'imagina Pradales escridassant-se, insultant i dient «fill de fruita» a Otxandiano, o a l'inrevés? Algú s'imagina Mertxe Aizpurua acumulant joies a casa seva? Quant de temps duraria Otegi en el seu càrrec si deixés casa seva al nucli antic d'Elgoibar per anar a viure en un xalet de Neguri, tal com va fer a Madrid la principal promesa de l'esquerra alternativa espanyola?

No m'agrada cap dels poders de l'Estat. Em provoca repugnància la seva judicatura prevaricadora, tan ben retratada pel jutge Joaquín Navarro. Si un jutge com Garzón, amb centenars de torturats sota la seva responsabilitat, és avui el referent de la defensa dels drets humans, això indica que a Espanya posen les guineus a vigilar el galliner. I si el jutge que va contemplar impassible el cap deformat d'Unai Romano és avui ministre de l'Interior, n'hi ha prou per voler exiliar-se d'aquest país de botxins.

No m'agrada la seva Guàrdia Civil, digna successora de la Inquisició, quinta essència d'allò espanyol, perseguidora dels seus propis conciutadans des del mateix dia de la seva fundació. És un orgull que encara sigui més fàcil trobar-hi un japonès entre les seves files que no pas un basc, ni tan sols d'UPN. I és que, com deia Lorca, ells «tenen les calaveres de plom». Aquí, per sort, les tenim normals.

No m'agrada el seu exèrcit, ensinistrat durant segles per matar basconavarresos, catalans, mambisos, tagals i rifenys, i per ofegar en sang les esperances republicanes del seu propi poble. Em repugna fins i tot la cabra de la Legió i m'enorgulleix viure a Euskal Herria, el poble menys militarista d'Europa.

No m'agrada la seva Església hipòcrita, d'una obesitat morbosa de tant engolir béns públics, encara que avergonyeixi fins a la nàusea els veritables cristians. Els bisbes espanyols no tenen cap altre Déu que els diners. A la vista d'això, i de la quantitat de patrimoni basc i espanyol immatriculat per només 25 euros cada basílica, emparant-se en un decret, gairebé secret, d'un govern del PP que el mateix PP va retirar quan l'escàndol ja era insostenible. El PSOE va arribar al poder prometent resoldre aquest despropòsit, clarament inconstitucional, però va acabar deixant-ho córrer. El PSOE continua essent un dels pilars de l'Espanya Negra.

No m'agrada una Espanya els fills més lúcids de la qual, com José Bergamín, Eva Forest o Alfonso Sastre, van haver d'exiliar-se a Euskal Herria per viure i, potser, per no morir, terra espanyola al capdavall. Com ells, Cervantes, Valle-Inclán, Machado o Lorca sempre tindran un lloc a les nostres biblioteques, com també als nostres cors tots els espanyols afusellats per oposar-se a aquesta Espanya dels retors, tirans i toreros. És llavors quan un comprèn que Castelao tenia tota la raó quan deia que Espanya no seria mai ni laica, ni republicana, mentre no la trenquéssim. Ho vaig sentir una vegada en un míting del Sindicat d'Obrers del Camp Andalús en suport als independentismes basc i català: «Com més aviat siguem lliures, abans els alliberarem nosaltres.»

No m'agrada el seu «pa i circ» futboler, opiaci per a la societat més miserable intel·lectualment, ni les masses d'homínids cridant «Jo soc espanyol, espanyol, espanyol...», com abans cridaven «Visca les cadenes!». A aquestes masses, tant els és qui governi.

Per sort, sentir-se independentista ajuda a suportar el telenotícies de cada dia i l'oprobi del carnet del Regne d'Espanya que encara hem de portar a la butxaca. Jo no.