Ara que el cinema tornarà a posar de moda el món clàssic, es pot fer servir l’analogia del cavall de Troia per parlar de l’edifici que la policia espanyola ocupa al número 43 de la Via Laietana, on té despatx el màxim responsable del cos de seguretat a Catalunya.

És una evidència que els partits polítics espanyols donen un valor simbòlic i estratègic de primer ordre a la presència d’un enclavament policial tan important a només cinc minuts de la plaça de Sant Jaume, cor polític de Barcelona i Catalunya. En la lògica espanyola, marxar d’aquí, tal com des de fa anys i en repetides vegades se’ls ha demanat, és tan inversemblant com ho hauria estat, en el seu cas, que la gent d’Odisseu hagués decidit no assaltar Troia després d’haver aconseguit infiltrar el cavall a l’interior de les muralles enemigues.

I un cop feta la conquesta, Espanya no fa ni una passa enrere, tampoc cap passa en fals. També és una evidència que si al PSOE li passés pel cap retirar els policies de la Via Laietana i cedir l’edifici per a la creació d’un espai d’ interpretació de la tortura, seria com obrir les pròpies muralles a un cavall de Troia carregat de crítica, la que farien la dreta i l’extrema dreta espanyoles, que sempre han fet de Via Laietana un bastió irrenunciable.

Cap partit espanyol renunciarà a aquest símbol de l’Estat a Catalunya; per això no ha d’estranyar a ningú que el procés per declarar aquesta comissaria policial espai de memòria culminés ahir amb una simple publicació al BOE d’una resolució de caire estrictament simbòlic.

La declaració publicada al BOE “no altera l’ús actual”, és a dir que la policia hi seguirà tenint presència, fet que consideren “intolerable” les organitzacions que fa anys que treballen per aconseguir que Via Laietana 43 es pugui dedicar de manera exclusiva a espai de memòria.

Hi ha més coses intolerables. Per exemple, el fet que la resolució del BOE digui que des de la democràcia la policia s’ha comportat sempre a Via Laietana respectant drets i llibertats. En llegir ahir això, des del cel, la Blanca Serra encara riu, o potser plora.