Avui, la crua realitat ens mostra, als diaris del règim, que el cor de la gent és obligat a fer-se perceptible en la pugna entre Messi i Lamine Yamal.

Ara que l’Odissea torna a ser a l’ordre del dia amb una molt esbombada pel·lícula i una nova traducció al català, un episodi del poema d’Homer m’ha induït una fantasia –ja em sabreu perdonar– sobre els temps que ens ha tocat de viure.

Es tracta de l’escena en què la dida Euriclea reconeix Ulisses per la cicatriu a la cuixa que ella li va guarir de jove, quan va ser atacat per un senglar. En l’última versió de Carles Riba (desconec la versió de Pau Sabaté, recentment publicada), quan la dida –que, com tota esclava, comparteix sentiments i interessos amb els seus amos– fa el seu descobriment, deixa caure de sobte el peu d’Ulisses, “[que] pegà en el gibrell, i va fe’ un estrèpit el bronze/ i es tombà de costat, i l’aigua va anar-se’n per terra./ I ella tingué alegria i dolor; i els ulls se li ompliren/ de llàgrimes, i la veu, d’un broll tan clar, va estroncar-se-li […]/ Oh! Ulisses, ets tu! Fill meu, i jo no t’havia/ conegut! Fins que l’he palpat tot ell, el meu amo!”.

I jo he imaginat un no tan jove amo que, en tornar a Ítaca com un rodamon esparracat, fos capaç de reconèixer en el cor del seu vell poble no pas la cicatriu sinó la vella ferida que encara supura, des dels dies que la passió va vèncer la prudència, i ell, més jove, i la seva cort no van saber abatre el senglar que ens atacava. I he imaginat un vell poble, no menys dissortat, capaç de rebre amb compassió el no tan jove amo, i que, mogut pel record dels dies que es va sentir senyor del seu destí, dóna un cop de peu al gibrell i, amb la veu trencada entre clams d’alegria i crits de ràbia pel dolor antic, nega la terra i ofega invasors i impostors. 

Però res d’això no ha de passar, em diu la crua realitat, car el nostre ja no tan jove amo i la seva cort –a diferència de la faula homèrica, que servia per a fer oblidar als oïdors la realitat per unes hores– potser són els mateixos de sempre; i com passa als herois homèrics, la llegenda els ha petrificat, i han perdut el batec de la història perquè no saben evolucionar entre la confusa i contradictòria varietat dels fets; i ens voldrien subjugar tirànicament a la seva visió del món i que ens hi acomodéssim fins a sentir-nos part de la seva construcció. I pobre d’aquell qui no hi combregui: el sistema, amb tenaç circularitat, produeix els esclaus i serfs que, amb pretensions de veritat totalitària, volen usurpar el lloc als antics amos i endinsar-nos pel laberint de la irracionalitat. 

Ni tampoc ha de passar, em diu la crua realitat, que la totalitat de la gent –el moviment de la qual sovint és inconstantment perceptible–, en grups aïllats, o amb personatges singulars, actuï instintivament per canviar el rumb dels esdeveniments, moguda per la indomable, elemental espontaneïtat que és la marca d’aquest sofert poble. Com en les històries de l’Antic Testament, un dia vam creure en la verticalitat d’una voluntat favorable als nostres desitjos, però hem caigut, condemnats, en la descreença en nosaltres mateixos, deslliurats d’amos i jerarquies, esclaus de mentiders i xantatgistes, ben igualats per l’horitzontalitat. 

Avui la crua realitat ens mostra, als diaris del règim, que el cor de la gent és obligat a fer-se perceptible en la pugna entre Messi i Lamine Yamal. 

Si més no, Homer distreia el personal i la Bíblia garantia un ordre.