Durant dècades, bona part dels grans centres de producció ideològica d’Occident han presentat la política a través d’un únic eix: esquerra o dreta. La renúncia parcial o total al marxisme després de la Guerra Freda, la desaparició del bloc socialista europeu i la progressiva integració de bona part de la socialdemocràcia i de l’esquerra occidental en la gestió del capitalisme global van afavorir un marc de confrontació que, malgrat les seues diferències internes, deixava pràcticament intactes els fonaments del sistema.

Amb el temps, aquest esquema s’ha anat complementant —o substituint— per altres dicotomies aparentment més modernes: democràcia contra autoritarisme, globalisme contra patriotisme, europeisme contra euroescepticisme o progressisme contra conservadorisme. Totes contenen una part de veritat, però cap explica per si sola els grans conflictes que continuen determinant el nostre temps. Més aviat contribueixen a desplaçar el debat cap a terrenys que el sistema pot administrar, mentre invisibilitzen les contradiccions que realment qüestionen les relacions de poder.

Vivim una transició històrica. L’ordre internacional sorgit després de la Guerra Freda està esgotat. L’hegemonia dels Estats Units i de l’Occident col·lectiu és contestada per l’emergència de la Xina, amb un model que defineix com a socialisme amb característiques pròpies i que ha protagonitzat el procés de reducció de la pobresa més gran de la història contemporània; per la consolidació dels BRICS; per l’aparició de noves potències regionals i pel retorn d’Amèrica Llatina com un espai central de disputa geopolítica, on els Estats Units semblen decidits a preservar la seua hegemonia coste el que coste. El món ha deixat de ser unipolar per avançar, entre tensions i contradiccions, cap a una realitat multipolar.

Ara bé, la multipolaritat no és, per ella mateixa, una garantia de llibertat, democràcia i justícia social. Tampoc la democràcia liberal és sinònim de llibertat efectiva. Les grans potències continuen actuant segons els seus interessos mentre adapten el seu discurs als objectius de cada moment.

Els drets humans constitueixen una conquesta irrenunciable de la humanitat. Tanmateix, massa sovint són utilitzats com una arma llancívola contra els adversaris geopolítics, mentre es minimitzen o es justifiquen les vulneracions comeses pels aliats. Aquesta doble vara de mesurar es fa encara més evident quan observem el retrocés de drets i llibertats dins del mateix Occident o es nega la base material necessària per a exercir-los. Sense treball digne, habitatge, educació, sanitat o seguretat econòmica, els drets civils i polítics acaben convertint-se en drets formals exercits de manera profundament desigual.

Als Estats Units, els drets socials mai no han arribat plenament a les majories populars i avui assistim a nous retrocessos civils i polítics. A Europa, la deriva securitària, les limitacions al dret de protesta i a la llibertat d’expressió o el manteniment de normes com la Llei Mordassa evidencien que les democràcies liberals també restringeixen drets quan perceben que els interessos estructurals dels estats i dels grans poders econòmics poden veure’s qüestionats.

També el debat entre globalisme i nacionalisme estatal resulta insuficient. El projecte representat pels sectors econòmics que impulsen Donald Trump no és una alternativa a la globalització. És una globalització selectiva. Defensa la lliure circulació dels capitals i la supremacia de les grans corporacions nord-americanes, però reserva a l’Estat la gestió de les fronteres, dels fluxos migratoris, del comerç i de la tecnologia en funció dels interessos d’aquestes mateixes elits. Es tracta d’un nacionalisme oligàrquic d’ambició imperial que actualitza la doctrina Monroe per reforçar el control sobre el continent americà, contenir l’ascens de la Xina, limitar la influència dels BRICS i preservar la subordinació geopolítica dels seus aliats.

La Unió Europea tampoc no ha resolt les seues contradiccions. Necessita —a vegades proclama— més autonomia estratègica respecte dels Estats Units, però continua assumint el mateix marc ideològic, econòmic i geopolític. Manté una dependència tecnològica, financera i militar que limita la seua capacitat d’actuació, mentre la resposta a la crisi industrial s’orienta cap a la remilitarització, la reconversió productiva vinculada a la indústria de defensa i l’alineament amb les prioritats estratègiques de l’OTAN davant Rússia i la Xina. Vol més autonomia, però sense qüestionar el paradigma que ha construït la seua dependència.

En aquest context, la socialdemocràcia i el socialliberalisme europeus han deixat de representar una alternativa sistèmica per convertir-se, en gran manera, en gestors del mateix model econòmic. Les guerres culturals ocupen així el centre del debat públic mentre desapareixen de l’agenda les qüestions que realment poden alterar les relacions de poder: la distribució de la riquesa, la propietat dels sectors estratègics, la sobirania econòmica, la democràcia productiva o la lluita de classes.

Aquesta és probablement una de les claus del moment actual. El sistema admet contradiccions que pot administrar, però tendeix a neutralitzar aquelles que qüestionen els seus fonaments: la redistribució real del poder econòmic, la sobirania dels pobles i els projectes polítics que vinculen emancipació nacional i transformació social.

Aquest esquema també ajuda a entendre la nostra realitat. Durant massa temps, la contradicció entre dependència i sobirania ha estat negada, subordinada a l’eix esquerra-dreta o reduïda a una qüestió identitària. Tanmateix, el que realment estava en joc era la capacitat dels nostres pobles per decidir sobre les condicions materials del seu futur.

Durant dècades, Catalunya va viure sobre dos grans eixos polítics. D’una banda, el clàssic esquerra-dreta. De l’altra, una contradicció molt més profunda: l’acceptació del marc constitucional de 1978 o la construcció d’un projecte de sobirania nacional. El conflicte no era únicament identitari. Quan l’independentisme va començar a plantejar un procés constituent propi, amb voluntat de decidir també el model econòmic, social i democràtic, va deixar de ser una simple qüestió territorial per convertir-se en una contradicció estructural que el règim no podia assumir i que la mateixa Unió Europea no estava disposada a avalar.

Les Illes Balears han seguit un recorregut diferent, però comparteixen una mateixa estructura de dependència. L’especialització turística, la pressió immobiliària, la subordinació als grans capitals i la fragilitat del model productiu condicionen profundament la capacitat de decisió de les institucions pròpies. També allí, la defensa de la llengua, del territori o dels serveis públics difícilment podrà consolidar-se si no forma part d’un projecte més ampli de sobirania democràtica.

Al País Valencià, el recorregut ha estat diferent. El valencianisme polític va arribar a incorporar, encara que sovint de manera implícita, la reivindicació del dret a decidir i de més autogovern com a expressions d’una sobirania democràtica. Tanmateix, una part significativa d’aquest espai ha anat desplaçant el seu centre de gravetat cap a un sobiranisme cada vegada més compatible amb el règim autonòmic, fins a convertir-se, en molts casos, en una forma de regionalisme espanyol revestit d’una identitat valenciana més intensa.

La reivindicació nacional ha quedat així reduïda sovint al terreny del reconeixement simbòlic, mentre la dependència econòmica, financera, institucional i política es manté pràcticament intacta. El debat sobre el finançament, les infraestructures, la llengua, l’habitatge, el model productiu, la gestió del territori o la reconstrucció post-DANA apareix fragmentat, com si es tractara de problemes independents, quan en realitat formen part d’una mateixa relació de dependència.

És ací on el concepte de colonialitat adquireix tota la seua força explicativa. No es tracta únicament d’una dependència imposada des de fora. És també la interiorització dels marcs conceptuals del poder. Quan una societat acaba assumint com a propis els interessos de qui la domina, la dependència deixa de necessitar una imposició permanent perquè es reprodueix des de dins mateix.

No és casual que, una vegada i una altra, els interessos del País Valencià siguen subordinats a la necessitat de preservar l’estabilitat política de l’Estat. Habitualment se’ns assigna el paper de territori imprescindible perquè les esquerres espanyoles puguen governar sense qüestionar els fonaments del règim, mentre les reivindicacions valencianes queden ajornades sine die o subordinades a prioritats definides des de Madrid.

Per això, el principal conflicte polític valencià no és entre esquerra i dreta espanyola. Ni entre valencianisme i anticatalanisme. La contradicció fonamental és entre la continuïtat d’un model de dependència o la construcció d’una sobirania democràtica capaç de posar les institucions, l’economia i els recursos al servei de les majories socials. Sense aquesta capacitat de decidir, difícilment podrem garantir la supervivència de la llengua, la cohesió social, un desenvolupament territorial equilibrat o un model econòmic pensat des dels interessos del mateix país.

Aquesta és una gran qüestió del nostre temps. No es tracta d’escollir entre Washington, Brussel·les, Moscou o Pequín, ni entre globalisme i nacionalisme autoritari. Tampoc de decidir quina de les dues grans cultures polítiques espanyoles administra millor un model que comparteix els seus límits fonamentals.

El veritable repte consisteix a construir un sobiranisme autocentrat, democràtic i popular que articule independència política, democràcia econòmica, justícia social, transició ecològica, defensa de la llengua i la cultura, desenvolupament del món rural i cooperació entre pobles lliures. La sobirania deixa així de ser una quimera ètnica per convertir-se en una potent eina democràtica al servei de les majories socials.

Sense justícia social, la sobirania pot acabar reduïda a una simple substitució d’elits. Però sense sobirania, la justícia social queda inevitablement condicionada pels centres de decisió polítics, econòmics i financers que operen des de fora del país. Les dues dimensions són inseparables.

Al capdavall, el primer acte de sobirania consisteix a deixar de pensar el nostre futur dins dels marcs conceptuals construïts pels altres. Perquè qui aconsegueix imposar el marc del debat condiciona també les preguntes que ens fem i, usualment, les respostes que considerem possibles.

En definitiva, més que preguntar-nos qui ha de governar, ha arribat el moment de recuperar la qüestió fonamental de tota democràcia: qui té realment el poder de decidir i al servei de qui s’exerceix aquest poder? Aquesta és la frontera que separa els projectes destinats a administrar l’ordre existent dels que aspiren, de debò, a transformar-lo.