Josep Armengou i Feliu va néixer a Berga el 1910 i va morir a la mateixa ciutat ara fa cinquanta anys, el gener de 1976. Va treballar de manera infatigable en diversos fronts: com a pensador polític va escriure un dels assaigs més llegits, ja en la clandestinitat, per una generació d’activistes que treballaven per retornar Catalunya al lloc que es mereixia. L’obra es titula Justificació de Catalunya i se’n van fer diverses edicions. De la mateixa temàtica va escriure, també, Idees i pensaments i  l’opuscle El silenci de Catalunya. Com a historiador enamorat de la seva ciutat, va publicar un bon nombre d’estudis, el més conegut La Patum de Berga, obra de referència durant molts anys per a tots els interessats en aquesta celebració. El llegat més important, potser, en aquest sentit, és la monumental Crònica menuda de la Ciutat de Berga, un dietari dels fets d’interès esdevinguts a la vila entre 1948 i 1975, essencial per comprendre la vida dels anys de la postguerra a l’interior del país i el tarannà de la gent que hi vivia.

L’home de fe, preocupat per aconseguir una Església pròxima a la gent i als seus problemes, va defensar causes com l’elecció de bisbes catalans i no es va estalviar renys i polèmiques. La seva tasca de reflexió va donar fruits així mateix en les publicacions; ho il·lustren obres com Escrits de temps incerts, l’opuscle “La llibertat de consciència i encara més coses” i Homilies de mossèn Armengou, un aplec de sermons en què no s’estava de reivindicar la causa catalana. Com a músic, es va dedicar en cos i ànima a la plaça d’organista i Mestre de capella de la Parròquia berguedana, dirigint-ne l’Escolania. La seva dimensió no s’acaba aquí: va ser encara un escriptor d’una prosa viva i acolorida, que es va desplegar en les descripcions que feia en els articles, en el Petit diari de guerra i en la seva crònica, i també en els guions que va confegir per a un seguit de pel·lícules de Benet Boixader, testimonis impagables de tota una època.

Però permeteu-me que us parli també de Josep Armengou des d'una òptica més propera, com el nostre “senyeruncle”, tal com l’anomenàvem en família.

Miraré de fer-vos-en cinc cèntims. A vint-i-un anys, anava per sastre, però va voler ser capellà, en temps no gaire propicis per a l’Església, opció molt meditada. La música ja formava part de la seva vida: acompanyava el cinema mut amb altres companys, que constituïren després el trio Bergium. Més endavant, al seminari de Solsona, serà mestre de música i cant, i, un cop tornat a Berga, dirigirà l’Escolania, els cors de Clavé i col·laborarà amb l’Orfeó Berguedà. També serà organista titular de la Parròquia. Tal com ens deia, estava molt agraït a la seva mare que és qui va insistir a fer-li estudiar música.

També ens havia explicat que, quan va marxar per la guerra, la seva intenció era quedar-se a França, però que les circumstàncies van ser com van ser.

Abans de la seva segona etapa a Solsona, va ser capellà de Palà de Torroella, on va deixar molt bon record. La meva germana Pilar, de petita, havia pogut gaudir d’estades en aquella colònia. En aquesta faceta, us puc dir que a Berga, la missa de deu dels diumenges a Sant Joan agradava molt, l’església era plena de gom a gom, amb molt jovent vingut fins i tot de la comarca. Durava, amb sermó inclòs, vint-i-cinc minuts. Tot clar i concís, com era ell. Els seus sermons eren escoltats i apreciats (per això van ser recollits i publicats).

Era d’emocions contingudes, però es notava la seva estimació per la família, pels altres sacerdots de la comunitat, pels amics,  amb gran respecte per tothom. Així mateix, era una persona molt respectada. Va mantenir una llarga amistat amb companys de seminari, sobretot amb el bisbe Dr. Pont i Gol. 

Algun cop de geni també el tenia. A l’església, quan no estava d’acord amb algun fet, ell des del balcó de l’orgue ho manifestava amb un “patapam”, cop de tapa, carpeta o porta que tothom sentia. A ca l’àvia el recordo passadís amunt i avall amb el breviari a la mà... O escrivint o bé tocant el piano. Quan des de l’escala sentia el piano, ja no hi anava de visita per no destorbar-lo.

L’hora del carrer Major, al vespre, donant volts diàriament, amb els quatre o cinc amics de tertúlia, era sagrada. Va col·laborar amb l’escoltisme. Fou director espiritual al col·legi de les Germanes Dominiques. Feia classes de català. Donava suport a moviments independentistes i també del món obrer. Patumaire de plaça, estimava la Patum i també les altres festes berguedanes.

Recordo amb agraïment les sortides que fèiem amb l’Escolania cada fi de curs, on hi podíem participar les famílies. Eren excursions d’un dia, per conèixer Catalunya, en una època en què la majoria no anàvem mai de vacances, i recordo que ens emportàvem el dinar.

Berga li ha d’agrair també l’haver creat els Pastorets (infantils) d’en Belluguet i en Bieló, per ser interpretats pels nois de l’escolania i algunes nenes en els papers precisos , curulls de cançons populars, uns pastorets que s’han representat durant molt anys.

Un altre record més personal, de quan vaig començar a estudiar magisteri, és que em va passar les “Perspectives Escolars” (revista pedagògica de “Rosa Sensat”) que ell rebia, com  tantes altres publicacions a les quals estava subscrit.

Això són records meus, alguns objectius, altres més personals.

A Berga, aquest mes de juliol, es farà una exposició per recordar-lo i  una xerrada amb tot de gent que el va conèixer, alguns dels quals van formar part de l’homenatge que se li va dedicar ara fa cinquanta anys. Hi esteu tots convidats.