Estan desmantellant els serveis als ciutadans i ho fan d’una manera que ja no guarda les formes. Pitjor que això. Han aconseguit que les persones que protesten semblin marcians. Han creat un relat diari a les nostres vides en el qual qualsevol persona que lluita pels seus drets sembla estranya, que la seva diferència, és gairebé detestable. Es veu que està de moda ser un mesell, llepar la bota de l’amo i assenyalar qui no ho faci. Avui, un gruix de les classes populars defensa la privatització dels serveis, per exemple, l’americanització de la salut, mentre observen embogits una bimba a la qual donen cops de peu uns nens milionaris.

És un fet empíric. Comprovable a gairebé qualsevol feina. La crítica que pugui existir en el fòrum intern dels vestuaris dels treballadors s’esfuma com si res, quan tornen a la sala de màquines sota l’ull del capatàs. Els sindicats majoritaris es mouen, mínimament, per demanar engrunes molt petites. Els treballadors no troben aliats en els companys per aturar les màquines i forçar una vida digna. Només alguns mestres resisteixen i algunes petites comunitats de companyes aïllades en alguns sectors molt concrets.

La roda de l’economia salvatge va empastifant la ciutat del seu urbanisme inhabitable, el camp queda abandonat a la lliure disposició de les grans corporacions. Els lloguers cada cop són més cars, les feines cada cop més precàries. S’aplica el descontrol de les fronteres per afavorir l’explotació dels qui més anhelen entrar a la roda de la producció i del consum. La dreta conservadora, que en privat fa anar la mà d’obra, proclama, en públic, que aquí no els vol. L’esquerra, que sembla poca esquerra, creu que no cal regular l’explotació i que la solidaritat i la humanitat resideixen en el silenci.

Quan l’amo diu que tanca la planta de producció d’una localitat, surten al carrer tots aquells treballadors que aniran al carrer. No hi ha mobilització fora dels afectats i les famílies. No hi ha capacitat de contenir el cop abans que arribi. No hi ha forces sindicals veritablement guerreres.

Si protestes, si lluites, ets extraterrestre. Els mateixos companys que demà perdran la feina, que perdran els serveis públics, avui et fan bromes: àcrata, roig, catalufo. Com si tu fossis una mena de boig de la ciutat per assenyalar que els estan robant el futur a la cara en diversos fronts.

Celebrem una victòria forana que conté implícita la nostra derrota. S’està perdent la consciència de pertinença: la de classe, la de poble sotmès. Panem et circenses.