Des de fa uns anys observo un desconeixement profund en la gent jove respecte a la raó de ser de les festes. Què se celebra? Des de quan? Per què les continuem fent? Posem per cas les celebracions dels dos grans solsticis, Nadal i Sant Joan.

Com pot ser que Nadal s’hagi convertit en una competició (i sovint un maldecap) per a veure qui pot fer el regal més gran, més sorprenent? Qui pot acumular més coses? I que la nit de Sant Joan quedi reduïda al molest costum dels petards? Què diu d’una comunitat un desarrelament tan profund dels orígens i una desconnexió tan severa de la raó de ser de les festes? És una nova manera d’incultura, de barbarisme?

Potser també de manca de civisme. Quan ni tan sols en alerta roja per perill d’incendis i després d’haver estat avisats pels ajuntaments sobre la prohibició de pirotècnia, la canalla passi la nit i part de la matinada en una contínua exhibició de petards de diverses potències? I les seves famílies? No fan ús de la potestat de fer-los creure? I tot això sense cap repercussió posterior, és clar.

El tipus de festa que funciona és la de tot s’hi val: embrutar el terra, deixar-lo ple de vidres trencats, pixar-se a les portes de les cases, cridar sense esme a la nit sense pensar que la gent gran o malalta necessita descans i que no ho pot fer mentre duri la gresca, a les vuit del matí següent. Quan els organitzadors i els ajuntaments que donen el permís i col·laboren en l’organització no exerceixen cap classe de control sobre el comportament cívic de la gent que hi participa, els veïns poden sentir-se impotents davant d’uns esdeveniments que sovint els sobrepassen, any rere any. I quan això passa, deixa de ser festa per a ser només un abús dels uns sobre els altres.