El març de 1976, només quatre mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, la revista  publicava una extensa entrevista amb Josep M. Batista i Roca, un dels principals referents del catalanisme del segle XX. Després de gairebé trenta-set anys d'exili, el pedagog, historiador i activista nacional havia pogut tornar a Catalunya i aprofitava aquell moment d'incertesa política per exposar la seva visió sobre el futur del país.

Les seves paraules tenen avui un valor especial perquè no provenien d'un observador extern. Batista i Roca havia dedicat bona part de la seva vida a preservar la continuïtat política i cultural de Catalunya des de l'exili. Durant dècades havia representat la causa catalana davant organismes internacionals i havia mantingut viva la legitimitat de les institucions catalanes mentre el franquisme intentava esborrar-les.

«Val més reservar les energies per a Catalunya»

Una de les idees centrals de l'entrevista és la crítica als intents històrics de transformar l'Estat espanyol des de dins. Batista i Roca recorda els casos del general Prim, dels dirigents catalans de la Primera República i de Francesc Cambó com a exemples dels límits d'aquesta estratègia.

La conclusió és contundent: «Val més reservar les energies per a Catalunya.». Segons ell, el poble català havia de concentrar totes les seves forces en els objectius propis, tal com feia el nacionalisme basc. «Els catalans, tal com fan els bascos, hauríem de concentrar les nostres forces en allò que exclusivament ens pertoca a nosaltres: obtenir la llibertat de les Terres Catalanes.»

També advertia que la democràcia només tenia sentit si servia per restituir els drets nacionals dels pobles. «Els bascos la reclamen per al seu país. Nosaltres, per a quin país la reclamem?»

La Generalitat no havia desaparegut

L'entrevista incorpora un plantejament jurídic especialment interessant. Batista i Roca sosté que Catalunya no havia de negociar un nou Estatut d'autonomia. Defensava que l'Estatut de 1932 continuava essent plenament legítim perquè el decret franquista de 1938 que el va abolir era nul en derivar d'una ocupació militar. Aquesta interpretació el portava a afirmar que la Generalitat no havia deixat mai d'existir.

El president Josep Tarradellas i les institucions mantingudes a l'exili representaven, segons ell, la continuïtat legal de l'autogovern català.

Una Europa de les nacions

Batista i Roca també anticipava una idea molt avançada per al seu temps: una Europa federal construïda a partir dels pobles i les nacions.

Defensava que Catalunya havia de tenir representació pròpia al Parlament Europeu i també en una futura cambra de les regions europees. Alhora situava Catalunya com una peça clau de l'arc mediterrani, que considerava un dels principals motors econòmics del continent.

Un document d'un moment decisiu

Quan aquesta entrevista va aparèixer encara no s'havien legalitzat els partits polítics, Josep Tarradellas continuava exiliat a Saint-Martin-le-Beau, la Generalitat no havia estat restaurada i la Constitució espanyola encara era lluny.

Llegida mig segle després, l'entrevista permet recuperar les reflexions d'un dels principals dirigents del catalanisme de l'exili abans que es definís el model polític sorgit de la Transició. Les seves paraules mostren una concepció de la continuïtat institucional, de la llibertat nacional i del paper de Catalunya a Europa que constitueix un valuós testimoni del debat polític d'aquells anys.

Qui era Josep M. Batista i Roca?

Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895 – 1978) fou historiador, etnòleg, pedagog i una de les figures més influents del catalanisme del segle XX. El 1927 impulsà el moviment escolta català i el 1930 fundà Palestra, una organització dedicada a la formació física, cultural i patriòtica de la joventut, presidida per Pompeu Fabra.

Després de la Guerra Civil s'exilià a Anglaterra, on exercí de professor a la Universitat de Cambridge. Des de Londres desenvolupà una intensa activitat internacional en defensa dels drets nacionals de Catalunya com a dirigent del Consell Nacional de Catalunya, del PEN Club Català i de la Unió Federal de les Nacionalitats Europees. Durant gairebé quatre dècades esdevingué una de les principals veus del catalanisme a l'exterior.

Va morir el 1978, als 82 anys, poc després d'haver vist restaurada la Generalitat de Catalunya, però abans de poder conèixer el desenvolupament del nou autogovern sorgit de la Constitució espanyola.