El 20 de novembre del 1980, Salvador Durán –vint-i-cinc anys–, cap comarcal de l’organització feixista Fuerza Joven al Maresme, acompanyat per Cristóbal García, menor d’edat, va matar Juana Caso –vint-i-cinc anys– i José Muñoz –setze anys– a un bosc de Cabrera de Mar, i va malferir Antonio Camacho –quinze anys–, que va poder escapar-se i deixar testimoni dels fets. Una data significativa: 20N, l’aniversari de la mort del dictador i del dirigent falangista José Antonio Primo de Rivera.
Damià del Clot, advocat i ex-batlle de Vilassar de Mar, i Albert Calls, periodista, han investigat les circumstàncies del crim i publiquen Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme (Pòrtic, 2026). Hi han deixat constància, fruit d’una investigació rigorosa, del seu caràcter polític que posa en evidència la trama feixista a la comarca del Maresme. Gens casual si tenim en compte que, mentre escric aquesta ressenya, ha saltat l’escàndol de la convocatòria d’un acte d’ultradreta a Santa Susanna, en una finca privada de la mateixa comarca.
Un crim polític, com van insistir el fiscal i el jutge instructor –a qui els autors entrevisten–, en el judici en què va ser condemnat Durán, contra el que es va desprendre de la sentència, que minimitzava aquest fet. Una lògica –la del tribunal condemnatori– que es deu al caràcter marginal de les tres vícitimes. Si no fos que els autors de l’acte criminal els apliquessin la seva pròpia llei, vigent durant la dictadura, de «vagos y maleantes». Ho tenia clar –entre d’altres testimonis recollits– Robert Manrique, de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), entitat que els inclou en la seva llarga llista de crims de caràcter polític, «com a exemples de víctimes del terrorisme que no eren reconegudes com a tals» –diuen els autors, que no van poder consultar el sumari del judici a causa de la llei franquista de secrets ofícials.
Els autors aprofundeixen en la relació de Durán amb la caserna de la guàrdia civil d’Argentona, on va estar tot el dia després del crim. I fan palès el dubte sobre l’origen de les armes utilitzades: bé d’algun agent de la caserna, bé d’un arsenal que podia haver estat ocult a Can Vinyamata, una finca propietat de Hans Breuer, un nazi fugit d’Alemanya que s’havia acollit a la protecció de les autoritats franquistes. I remarquen que el crim va tenir lloc l’any 1980, dos anys abans del cop d’estat del 23F del 1981.
«En el context –diuen– d’una Transició poc pacífica i molt violenta». «Tenint en compte el context i els fets –afegeixen–, Salvador Durán encaixava amb el perfil d’un «esquadrista» al més pur estil de la violència de carrer desplegada pels Camises Negres de Mussolini o els pistolers de la Falange durant els anys trenta del segle XX. Era un fervent seguidor de la doctrina de la dialèctica dels puños i les pistoles».
Entre els diversos interrogants per als quals els autors no tenen resposta –i hi aventuren conjectures diverses– n’hi ha un de clau: on és ara Durán? És viu? Va sobreviure a l’atemptat que va patir quan un altre reclús, a la presó de Lleida, el va agredir amb un instrument punxant l’11 de març del 1986? Ingressat llavors a l’UVI de l’Hospital Provincial de Lleida, els autors en perden la pista. I els lectors amb ells.
A destacar, encara, les referències de Damià del Clot i Albert Calls a diverses fonts periodístiques, entre les quals una de prou significativa: el setmanari El Maresme. La qual cosa, una vegada més, avala el paper transcendental que té la premsa comarcal en aquell període. Com ho és el fet que Durán fos un lector reconegut del diari colpista El Alcázar.