De la Prefectura de la Via Laietana no en puc parlar personalment com a víctima.
En els anys 60 sabia del terror que generava entre els antifranquistes el sol fet d’anomenar aquesta prefectura de policia, amb els noms associats dels germans Creix, el Nuñez, el Navales i tants d’altres famosos o anònims que, per a mi llavors, estudiant de dret, intervenien en la detenció dels dirigents obrers de Cornellà i del Baix Llobregat d’aquells anys
Per això no oblidaré mai el viatge que vaig fer en un jeep de la Guàrdia Civil el dia 29 d’abril de 1970. Després de ser detingut amb un company i de signar una declaració a la caserna de la Guàrdia Civil de Cornellà, vàrem ser conduits a Barcelona entrant Diagonal avall. No enteníem perquè no ens portaven al Jutjat de Primera instància de l’Hospitalet, el competent territorialment a nivell judicial. En aquesta confusió i especulant sobre la destinació final d’aquella conducció militar s’hi va afegir l’ensurt de veure com el jeep deixava la Diagonal per tombar dreta/avall pel carrer Pau Claris, que aquells anys era la Via Laietana. Començàvem a creure que ens portaven a la Prefectura de la Via Laietana on, sense cap explicació policial ni legal, ens traurien com sigui la informació que no havien aconseguit a la caserna de la Guàrdia Civil.
Quin va ser l’alleujament quan vàrem veure que a l’arribar al dret de Via Laietana 43 el vehicle no afluixava la velocitat i seguia recte avall en direcció al port. Ens alliberàvem del pitjor, és a dir, de portar-nos a aquest edifici. La mirada que ens vàrem creuar amb l’altre company detingut ho deia tot. Estàvem salvats!. Al final el viatge acabà al peu de la Rambla, a l’edifici del Jutjats Militars, on férem la primera declaració judicial, ens enviaren a la Model, després la llibertat provisional i la cessió de la competència judicial al TOP que ens va condemnar l’any següent.
Durant el franquisme i en el postfranquisme la majoria de maltractaments i tortures que patien els detinguts per la policia no eren denunciats, no sols judicialment, sinó ni tan sols políticament. Per aquest motiu va tenir tanta repercussió social aquella manifestació de capellans de maig de 1966 quan van sortir del Palau Episcopal per anar en manifestació fins a la Via Laietana i denunciar els maltractaments i tortures que havien aplicat a l’estudiant Quim Boix, i van ser dissolts, apallissats i alguns detinguts.
Les actuacions policials durant el franquisme varen ser una pràctica callada que s’aplicava sense cap garantia policial ni judicial, no només a detinguts antifranquistes, sinó en general i en primer lloc als exclosos de la societat, als quals se’ls aplicava sovint l’anomenada “Ley de Vagos y Maleantes” que, malgrat ser anomenada en masculí, era aplicada d’una manera especial i en segon lloc a la dona ni que fos, senzillament, perquè no tenia un comportament públic conforme a la moralitat masclista del nacionalcatolicisme imperant a l’època.
En el postfranquisme, després de viure personalment la realitat d’aquesta pràctica i convençut de la veritat de les tortures i maltractaments, el primer que demanava com advocat quan entrava a la presó a visitar per primer cop un pres que havia passat per una comissaria o caserna era un manuscrit del pres explicant quin havia estat el tracte en el pas per la comissaria o a la caserna corresponent. El meu convenciment personal sobre la realitat de les tortures quedava confirmat pels molts manuscrits que recollia on comprovava les coincidències dels diferents relats dels torturats i torturades en el lloc i en el temps: posicions doloroses mantingudes durant hores, el “quiròfan”, la “banyera”, la “bossa”,.
Em va costar quatre anys aconseguir obrir diligències judicials derivades de les denúncies per maltractaments i tortures dels detinguts per la Brigada Regional d’Informació de Barcelona, en motiu del que era la tercera intervenció policial de l’anomenat Cas Batista i Roca. Sabia de la dificultat que tenia d’aportar proves de fets succeïts feia més de quatre anys abans. Tot i així es va aconseguir un dictamen psiquiàtric en el que es concloïa que els relats de tortures i maltractaments dels denunciants eren coherents amb les seqüeles que presentaven: períodes d’insomni, d’ansietat, trencament de la dinàmica cortical, atacs de pànic... Es va aconseguir fer declarar com acusats a cinc policies que prèviament havien estat reconeguts pels detinguts, els quals però van negar les acusacions i l’expedient judicial es va arxivar al·legant falta de proves.
Deixeu-me però explicar d’aquest cas que el policia que actuava com a cap de l’operació policial era un jove anomenat Fernando Sainz Merino, que havia ingressar l’any 1974 la Brigada Regional d’Informació de Barcelona i que, pocs anys després de l’arxiu judicial de les denúncies dels torturats, va ser ascendit pels seus mèrits a Cap de Policia i traslladat a Guipúscoa, en el període de 1992 al 1999. En aquesta època van augmentar les denúncies per tortures de la policia i de la guàrdia civil, registrant-se fins a 214 casos a Guipúscoa, el que representava sols en aquella província el 47% dels casos denunciats a tot Euskadi. Va ser ell qui va estar desacreditant la treva anunciada per ETA després del Pacte de Lizarra dels partits polítics bascos, emparant-se en la versió oficial de que no era realment una treva, sinó una trampa. Va ser Fernando Sainz Merino, conegut entre els seus companys policies amb el sobrenom de “l’Inhumà” el que va infiltrar una policia en el “Comando Donostia” i aconseguir la detenció de dos dels seus membres.
Com sabeu, aquest fet va ser objecte l’any 2024 de la pel·lícula “Infiltrada”, premiada “ex equo” l’any 2025 en els Premis Goya, en reconeixement a l’extraordinària actuació policial que, no cal dir obviava tot el seguit de denúncies per maltractaments contra aquest policia, tant a Barcelona com a Euskadi.. Amb l’aval i el prestigi previ d’haver estat condecorat anys abans amb dues creus al mèrit policial amb distintiu roig pel seu gran i eficaç treball en condicions adverses contra l’organització ETA i amb el reconeixement mediàtics derivat dels premis Goya , Fernando Sainz Merino va reconèixer públicament ser “l’inhumà”. Aquest cas ens indica un pas més en la trajectòria dels maltractaments i tortures policials com a pràctica callada, silenciada judicialment i blanquejada mediàticament.
He de reconèixer que els més de 200 expedients judicials de caràcter polític en els que he intervingut personalment com advocat mai he aconseguit una sentència judicial condemnatòria per tortures o maltractaments. Sempre m’he trobat amb la dificultat de trobar proves concloents a criteri judicial, com amb la resistència o oposició d’alguns jutges a obrir diligències policials quan corresponia, o bé la il·legalitat declarada i reconeguda judicialment de no obrir expedients per denúncies com va ser en el cas dels detinguts en l’operació Garzón de 1992.
Es per aquest motiu que, davant d’una pràctica policial callada, silenciada judicialment i blanquejada mediàticament, té més sentit que mai reivindicar que aquest edifici del que va ser la Prefectura Superior de Policia de Barcelona sigui un testimoni material dels abusos, maltractaments i tortures que es van aplicar quan convenia institucionalment al poder polític, social i econòmic, sobretot en tractar-se de persones de classe baixa, especialment si es tractava de dones i, encara més especialment si es tractava de persones reconegudes per la seva lluita contra el sistema polític establert. Unes pràctiques que no poden ser oblidades, ni justificades, ni aplaudides, ni banalitzades, ni amnistiades perquè es situen en el cor de la més alta indignitat humana, social i política i constitueixen un atemptat sistèmic contra el dret de gents. Aquestes concentracions davant aquest edifici son el testimoni de la nostra esperança, fonamentada, persistent, digne i rebel.
Ja veieu, al final acabo amb el ressò davant d’aquest edifici de les paraules de l’estimada Maria Mercè Marçal quan escrivia: “A l’atzar agraeixo tres dons. Haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
Moltes gràcies per ser-hi!