La Fundació Reeixida, els Ajuntaments de Colera i Llançà, el Memorial Democràtic i el Museu Memorial de l’Exili han pogut començar a fer visible les primeres senyalitzacions de les rutes de la llibertat, que han sigut inaugurades aquest cap de setmana a Colera, Molinàs, i Llançà.

El dissabte 2 de maig a Colera:

Una vuitantena de persones van ser presents a la inauguració que es va produir ahir puntualment davant de l’Ajuntament de Colera aquest dissabte a les 11h del migdia, on l’alcalde Lluís Bosch, el regidor Josep Surribas, en director del Memorial Democràtic Jordi Font, en Ramon Codina com a familiar de l’homenatjat a la primera placa de les rutes de la llibertat Jaume Martínez, i Oriol Falguera com a president de Reeixida van intervenir a l’acte.

Breus parlaments de les autoritats municipals, clara posició de col·laboració del Memorial Democràtic amb el Consell Comarcal, Ajuntaments i Reeixida per a continuar situant aquests recorreguts de memòria, explicació del projecte de Reeixida deixant clar que aquestes senyalitzacions només són el principi i per acabar el sentit parlament de Ramon Codina comparant a Martínez Vendrell (el cap de la secció militar encarregada dels passos de frontera des del seu inici l’any 1939) amb el president nord-americà Eisenhower i el britànic Winston Churchill per la seva formació militar, i deixant clar que Martínez Vendrell hagués pogut ser, el que hagués volgut.

Seguidament, a peu, i en jeeps cap a Molinàs la comitiva ha inaugurat la segona senyalització de les rutes de la llibertat, i on Falguera ha pogut explicar el projecte.

I emoció a flor de pell, quan Montserrat Vilà (la filla d’un dels quatre primers que el juliol de 1939 escapats dels camps de concentració on eren internats, entren cap a la Catalunya ocupada per Franco per engegar el primer nucli resistent organitzat), ha inaugurat la placa dedicada a la memòria del seu pare Francesc Vilà, fent-se càrrec els primers anys de les rutes de la llibertat de proveir de documentació falsa als que passaven per aquestes rutes.

A la tarda del mateix dissabte al Trull de Colera, els fills i familiars dels primers a entrar a la Catalunya ocupada per Franco el juliol de 1939 (Jaume Martínez, Gregori Font i Francesc Vilà) han intervingut amb el president de Reeixida, per a ressituar aquest episodi cada vegada més conegut de resistència nacional contra el feixisme.

El diumenge 3 de maig a Llançà:

A les 12h del migdia a la plaça de la vela de Llançà, una setantena de persones s’han reunit per prendre part a la inauguració de la primera placa de la ruta de la llibertat a Llançà, l’alcaldessa Núria Escarpanter, el director del Memorial Democràtic Jordi Font, el cap de continguts del Memorial Democràtic Josep Calvet, i els fills d’en Gregori Font (el primer heroi a entrar a la Catalunya ocupada per Franco, per veure el panorama del que succeïa i engegar els primers contactes per donar pas al primer nucli resistent... Que posteriorment torna a entrar a l’estat francès per donar pas a la resta de l’escamot que el 26 de juliol de 1939 entrarien per fer el primer pas.

Emocionant ha sigut la intervenció de la filla del llançanenc Antoni Pagès (Can Vedella), que fou qui cedí el seu salconduit a Gregori Font, en el seu primer pas de França cap a Catalunya l’any 1939, per tal que pogués arribar fins a Barcelona i poder establir els primers contactes de l’organització.

També a la placa ha quedat clara la relació del poeta Josep Palau i Fabre, que escriuria al portaveu del FNC, Per Catalunya!, diferents articles, entre ells el més conegut: Col·laboracionisme, del 10/11/45. Anys més tard, Palau i Fabre acabaria vivint entre Barcelona i la platja de Grifeu de Llançà.

Acte rodó, on Oriol Falguera de Reeixida ha emplaçat a l’Ajuntament de Llançà la col·locació de més plaques de les rutes de la llibertat, i l’organització d’unes jornades sobre l’exili en què Llançà sigui la zona 0 d’aquest projecte, de la mateixa manera que Portbou ho és de tot el que passa sobre la figura de Walter Benjamin.

Passi el que passi, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa:

La caiguda de Catalunya el 1939 sota les tropes franquistes, provocà el pas a l’exili per les nostres comarques de mig milió de persones, entre ells Jaume Martínez Vendrell, que al ser preguntat pels membres de la seva unitat, al ser preguntat de quan tornarien a Catalunya, digué: Passi el que passi, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa, i això és el que passà.

Fou un 26 de juliol de 1939, quan el primer nucli de militants independentistes exiliats s’escaparen del camp de concentració d’Agde (Occitània/Estat Francès) comandats precisament per Jaume Martínez Vendrell, tornant a la Catalunya ocupada per Franco i començant a ajudar a persones que fugien del nazisme.

Un mes abans que els nazis entressin a París (juny de 1940), aquests herois, formaren l’“Organització” que més tard esdevindria el (FNC) Front Nacional de Catalunya (moviment de resistència davant l’ocupació, a l’estil d’altres moviments contemporanis a la resta del món, davant la invasió dels règims totalitaris als quals combatien), van col·laborar amb la Resistència Francesa (Maurice Alibi), ajudant a travessar la frontera a una gran quantitat de persones, fent possible el seu pas cap a Barcelona, i d’allà cap a Lisboa, per tal d’emprendre el camí cap a Anglaterra o Amèrica.

A partir del camí obert pels quatre primers herois per travessar la Muga un 26 de juliol de 1939, anaren teixint-se les rutes de la llibertat. L’evasió es va dur a terme per les comarques catalanes, des del Rosselló a l’Alt Empordà, del Vallespir a la Garrotxa, Cerdanya i Andorra, col·laborant amb els serveis aliats i amb els governs francès, britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial.

Cervera, Portbou, Colera i Llançà, conformen el territori de l’Albera Marina, essent aquestes poblacions el lloc de pas que utilitzaren aquests lluitadors per la llibertat per salvaguardar els valors democràtics i salvar tanta gent de l’horror nazi. Per aquest mateix motiu cal senyalitzar adequadament aquestes rutes de la llibertat

No endebades, l’èxit d’aquesta expedició permetria obrir una escletxa d’esperança, i fer veure que no tot estava perdut, i que, malgrat la derrota militar inapel·lable i la instauració del franquisme que el temps demostraria com el règim polític més furibund en contra de les llibertats del nostre país, era possible reprendre la lluita ja secular pel manteniment diferenciat de la nació catalana.