La vaga indefinida de l’ensenyament és la resposta a una doble agressió: l’espoliació econòmica estructural que pateix el poble valencià i les polítiques ideològiques del govern PP-Vox contra l’escola pública, crítica, de qualitat i en valencià.

Hi ha conflictes socials que van molt més enllà d’un debat laboral concret. La vaga indefinida de l’ensenyament al País Valencià és un d’aquests casos. Qui intente presentar-la com una simple disputa salarial o com una irresponsabilitat del professorat està ocultant deliberadament el problema real.

El que està esclatant aquests dies és el resultat de dècades d’infrafinançament, degradació progressiva dels serveis públics i menyspreu cap a l’escola pública valenciana.

La situació actual no s’explica únicament per les decisions del govern valencià, encara que el paper del PP i Vox és evident. El problema ve de molt més lluny. Com a mínim des de l’any 1900, la inversió de l’Estat al País Valencià ha estat aproximadament un 19% inferior a la mitjana estatal. I des del mateix inici del sistema autonòmic, la Generalitat Valenciana ha estat estructuralment infrafinançada.

Dit d’una manera clara: el País Valencià mai no ha disposat dels recursos necessaris per a cobrir adequadament les necessitats del seu poble.

Aquesta realitat ha obligat tots els governs autonòmics, independentment del seu color polític, a endeutar-se massivament per sostenir serveis bàsics, tot i que amb orientacions polítiques diferents, més neoliberals o més socioliberals segons cada etapa. Hui el deute de la Generalitat ronda ja els 64.000 milions d’euros. Un deute en gran part il·legítim perquè deriva, precisament, d’un sistema de finançament planificadament injust imposat des de l’Estat.

I mentre es continua exigint austeritat, el poble valencià suporta també un espoli fiscal anual estimat al voltant del 6,4% del PIB. Any rere any marxen milers de milions d’euros que no tornen. Després, des dels mateixos centres de poder polític i mediàtic, encara es pretén fer creure que no hi ha diners per reduir ràtios, millorar plantilles o dignificar les condicions laborals del professorat.

Però reduir el problema a una qüestió pressupostària seria quedar-se curts.

El govern del PP i Vox no està gestionant simplement una situació difícil. Està aprofitant conscientment aquests límits per a aprofundir el deteriorament de l’escola pública i atacar l’ensenyament de qualitat i en valencià. No és només una política econòmica; és també una estratègia ideològica.

Per a l’espanyolisme més reaccionari, una escola pública, crítica, arrelada al territori i amb el valencià com a llengua pròpia representa un obstacle. Per això es manté el transvasament de recursos públics cap a la privada i la concertada mentre es debilita progressivament el sistema públic.

La paradoxa és cruel: mentre es parla constantment de “llibertat educativa”, es limiten les condicions materials que fan possible una educació pública de qualitat i s’afebleix l’únic espai capaç de garantir una certa igualtat d’oportunitats entre classes socials.

Les reivindicacions dels sindicats són, de fet, extraordinàriament moderades: menys alumnat per aula, més professorat, menys burocràcia, estabilitat laboral i defensa del valencià. No parlem de privilegis corporatius, sinó de condicions mínimes perquè el sistema educatiu no continue degradant-se.

Resulta especialment indignant veure com la Conselleria intenta traslladar la responsabilitat del conflicte al professorat, acusant-lo de perjudicar el final de curs. No són els docents qui han creat aquesta situació. Els responsables són els qui han ignorat durant mesos unes demandes absolutament legítimes i perfectament assumibles si existira voluntat política real.

Perquè el problema de fons no és la manca de recursos, sinó la manera com es decideix distribuir-los i les prioritats polítiques que s’imposen.

Quan un govern prefereix mantenir privilegis fiscals, continuar derivant diners cap a sectors privats i acceptar resignadament l’espoli econòmic abans que reforçar l’educació pública, està prenent una decisió política molt concreta.

I aquesta decisió té conseqüències socials, culturals i nacionals.

Defensar l’escola pública al País Valencià és també defensar la cohesió social, la llengua, la igualtat d’oportunitats i la mateixa capacitat del poble valencià de continuar existint com a subjecte col·lectiu.

Per això aquesta vaga va molt més enllà dels centres educatius. El que està en joc és quin model de país volem construir.

Un país subordinat, precaritzat i resignat, o un país capaç de defensar els seus drets socials, la seua llengua i els seus serveis públics.

Per això cal estar al costat de la comunitat educativa.

Perquè sense educació pública no hi ha possibilitat d’igualtat.

Sense valencià no hi ha poble.

I sense drets socials no hi ha democràcia digna d’eixe nom.