La trajectòria política i intel·lectual de la filòloga Blanca Serra i Puig (1943-2026), juntament amb els seus germans, Eva (1942-2018) i Josep Calassanç (1951-2011), s’adscriu, com és sabut, a l’independentisme combatiu, referent essencial per a entendre’n la dimensió associativa i de lluita per la llengua.

El fil històric del compromís nacional de la militant té l’ascendent per part del pare: l’arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols pertanyé al Partit Nacionalista Català i fou represaliat pel règim franquista. L’ambient familiar —republicà i catalanista, amb una sòlida base cultural— fou referencial en els orígens de la presa de consciència de catalanitat de Blanca Serra, la trajectòria de la qual esdevingué pont entre l’independentisme patern, el de postguerra i el contemporani, en què s’implicà.

Però la catalanitat activa (que vincula historicitat, conflicte i futur) havia de restar associada a la militància com a via d’organització de línies de treball polític i cultural i de capacitat d’autocrítica. La condició militant de la Blanca —per la qual fou represaliada i torturada els anys 1977, 1980, 1981 i 1982— anava més enllà de la forma de partit —del FNC a la CUP i PL, passant pel PSAN, el PSAN-P, IPC i l’MDT—  (1) i comprenia la intervenció en associacions concebudes com a plataformes de projecció i de retroalimentació en un procés de construcció i d’alliberament nacional. La política com a unitat d’acció.

Associacionisme i llengua
Una modalitat d’associacionisme fonamental en què participà Blanca Serra —a més de l’antirepressiu (CSPC) i sindical (dels COLL a la Intersindical)— (2) es vinculà a la conscienciació sociolingüística. Recordem, en aquest sentit, els precursors Grups de Defensa de la Llengua (GDL), associació que prengué com a referent la tesi de procés de substitució lingüística formulada pel sociòleg Lluís-Vicent Aracil. El portaveu dels GDL (Viure en català) esdevingué capdavanter en la denúncia de la ideologia bilingüista, avui tan vigent. El qüestionament de la banalització de la llengua i del colonialisme lingüístic espanyol esdevingué una matriu important a l’hora de situar la cultura nacional de la qual la llengua era carreu. Cal, en aquest sentit, destacar la seva dedicació a l’organització del Congrés de Cultura Catalana a Perpinyà durant l’etapa de refugiada política (1975-1976). 

Blanca Serra explicità que la lluita per la llengua era una forma de lluita política, atès el procés de substitució emmarcat en l’acció pannacionalista de l’Estat espanyol. 

La llengua, lluny de ser un epifenomen «neutre», és un espill de poder. Aquesta línia de treball explica que formés part de la Federació d’Organitzacions de la Llengua Catalana (FOLC), constituïda el 2005, i del Grup Koiné, format el novembre de 2014, observatori sociolingüístic adreçat a la normativització (qüestionada per l’espanyolització de l’estructura de la llengua) i l’estandardització del català. Tot plegat, la llengua com a element articulador del país —en lluita contra les «fronteres interiors» de planta autonòmica. L’associacionisme com a dimensió política.

País 
La consciència nacional era, tant per a Blanca Serra com per als seus germans, un procés dialèctic definit 1) pel compromís polític esmentat, 2) pel coneixement del país (el PSAN-P, com a organització del sud de l’Albera, fou capdavanter a l’hora de forjar una relació política amb la Catalunya del Nord, procés continuat per IPC i pel seu òrgan nord-català, La Nova Falç) i 3) per la valoració del teixit associatiu, ressort de nacionalització (Blanca i Eva Serra reconeixien, per exemple, l’aportació nacional i cultural de les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos, gresol sociològic de cada comarca i focus d’activitat nacionalista, segons ens manifestà Blanca Serra el 2024). Es tracta de tres variables que, alhora, intervenien en una anàlisi historiogràfica situada entre la formació nacional catalana i la lluita contra dos estats —el francès i l’espanyol. 

Aquest era el país de Blanca Serra, fonamentat en una política que, en el període de la reforma postfranquista (1975-1979), no confonia la suposada fi de règim amb la fi de l’opressió nacional. Un país, doncs, vinculat als corrents rupturistes internacionals com la triple aliança catalana, basca i gallega, formada per PSAN-P, UPG i ETA (pm), organitzacions signants, entre d’altres de pobles sense estat europeus com l’irlandès i el bretó, de la Carta de Brest. La nació política dels catalans significava, comptat i debatut, l’assoliment del que Blanca Serra concebia com a «revolució pendent». En el cas català, una situació revolucionària democràtica d’alliberament nacional a la qual contribuí activament en l’etapa 2005-2017, quan formà part de la Plataforma pel Dret a Decidir, de l’Assemblea Nacional Catalana o del Consell per la República. Un cicle d’organització que culminà en el referèndum republicà del primer d’octubre de 2017 —en què la base associacionista tingué una funció cabdal. Es tractava, però, d’una lluita no acabada de desenvolupar en forma de República Catalana, per la qual cosa Blanca Serra —que sabé identificar la funció nacionalment alliberadora i rupturista de la xarxa associativa— insistia a dir que per a un independentista «això no ha acabat». La trajectòria referencial de Blanca Serra ens ensenya que cada espai cultural esdevé un espai de lluita republicana d’alliberament nacional.

 1.-FNC (Front Nacional de Catalunya), PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), PSAN-P (Partit Socialista d’Alliberament Nacional Provisional), IPC (Independentistes dels Països Catalans), MDT (Moviment de Defensa de la Terra), CUP (Candidatures d’Unitat Popular) i PL (Poble Lliure).
 2.- CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) i COLL (Col·lectiu d’Obrers en Lluita).