Divendres passat ens va deixar Blanca Serra i Puig (1943-2026). Els diversos comunicats de premsa la definien com a una militant històrica del moviment independentista, i la majoria recordaven la resolució recent que la reconeixia com a víctima de tortures a la comissaria de Via Laietana alhora que exonerava de tota responsabilitat als seus responsables. En bona part de les notícies del seu traspàs es percebia la incomoditat o la incomprensió que inspirava el personatge. Com passa cada vegada que algú rellevant ens deixa, la pregunta clau és, qui era?  I una existència llarga i activa exigeix quelcom més que etiquetes simples com ara “activista”, “independentista històrica”, “filòloga”, o, sobretot “víctima”.

En una valoració més completa, caldria parlar de Blanca Serra com a figura històrica transcendent de l’independentisme que va ser a primera línia d’un moviment des de la precarietat dels seus inicis fins a l’hegemonia política del Procés, i que encara avui constitueix el factor polític més important de la vida política catalana. Entremig, assistim a totes les etapes i vicissituds d’un moviment independentista que, si bé força ben historiat, és desconegut pel gran públic.

Segells editorials com Edicions del 1979, Rafael Dalmau Eds, o El Jonc ens han permès reconstruir una història de clandestinitats, exilis, repressió, escissions, debats interns, confrontacions, encara que també d’organització, creació de discurs, tasca organitzativa fins a bastir un independentisme sòlid i potent, amb capacitat de confluir amb qualsevol sensibilitat política i, si ens atenim a les dades del CEO, entre persones que tenen el català com a primera llengua, majoritari. Tanmateix, precisament perquè l’independentisme representa la màxima amenaça per al règim del 78 (al seu torn, la consolidació de l’ordre franquista), no n’hi ha prou amb reprimir i perseguir els independentistes, sinó a dificultar el seu coneixement o confondre l’opinió pública sobre la seva naturalesa, estructura, discurs o estratègia política. O a difamar-lo. O, com sol ser la tendència majoritària, a silenciar-lo, especialment des dels mitjans de comunicació de més difusió o més ben connectats amb les estructures de poder.

Una veritable nissaga independentista

I és aquí precisament on trobem la importància del personatge. Blanca Serra i Puig, filla de l’arqueòleg i historiador Josep de Calassanç Serra i Ràfols (1902-1971) –també independentista actiu durant la dècada de 1930–, germana d’Eva Serra i Puig (1942-2018) –probablement una de les historiadores més rellevants sobre la història agrària i política de l’era moderna, comparable en rellevància a Josep Fontana–, i germana també de Josep Calassanç, Cala, Serra i Puig (1951-2011) –activista cultural al Rosselló, impressor destacat– formava part d’una veritable nissaga independentista, comparable al clan Montseny pel que fa a l’anarquisme cultural. Tots quatre personatges, el pare, les dues germanes i el germà, van tenir un paper determinant en la creació d’organitzacions independentistes i visibilitat pública durant el franquisme i la seva continuació constitucional –en el cas del germà petit, va ser un dels fundadors de Terra Lliure i va passar la major part de la seva vida a l’exili rossellonès.

Probablement, de la família Serra, Blanca va ser la persona que va tenir un paper més actiu, visible, regular i insistent en el moviment. Això vol dir que va formar part del selecte grup d’activistes que van pilotar-lo –si em permeten la referència bíblica– quaranta anys pel desert, de la marginalitat política fins als afores de la terra promesa. I, com Moisès i bona part de la seva família, no va poder arribar-hi. Tanmateix, els mèrits són molts i els reconeixements, encara gasius i pendents. En qualsevol cas, la seva va ser una biografia plena de vicissituds encarades amb una gran paciència i determinació.

PSAN, MDT, Assemblea de Catalunya i Poble Lliure

Blanca Serra, en una època en què no era habitual la presència de dones en la primera línia política, va començar molt jove al Front Nacional de Catalunya (1960-1969). Imbuïda d’una ideologia marxista leninista, va participar en l’escissió d’aquest històric moviment per crear el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Posteriorment, el 1973, va participar juntament amb els seus germans en l’escissió del partit –el PSAN provisional– a causa de les discrepàncies sobre el grau de radicalitat social i una estratègia favorable a la lluita armada en el context de la dictadura, i una orientació favorable a la revolució de les classes populars. Aquestes formacions, també a partir d’una dinàmica de fragmentació de l’independentisme extraparlamentari, va comportar noves entitats i organitzacions, com ara el Moviment de Defensa de la Terra. Posteriorment, la seva militància la va portar a Poble Lliure i, ja convertida en una icona de la trajectòria independentista, a ocupar llocs a les llistes de la CUP tant a les eleccions autonòmiques de 2012 com, en un lloc simbòlic, a les municipals de Barcelona el 2015. Entremig, Blanca va participar, en representació del Col·legi de Doctors i Llicenciats, en la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971). En altres termes, els germans Serra, en un context internacional en què diversos moviments d’esquerra radicalitzats feien una esmena a la totalitat de l’ordre capitalista, van actuar com a resistents, no només contra la dictadura, sinó contra l’opressió nacional i de classe amb plantejaments estratègics d’una contundència que només podem entendre des del context històric del moment.

La seva evolució posterior va ser, en certa manera, molt similar a la del seu espai polític. El seu espai de Transició va significar una dinàmica d’inclusió / exclusió a partir de les possibilitats d’entrar en el nou règim polític de democràcia vigilada i monarquia constitucional. Això, per descomptat, va comportar encara més trencaments interns dins de la plural oposició antifranquista, bona part de la qual va quedar absorbida pel sistema, que, amb la restauració de la Generalitat, i a partir del sistema de partits polítics, va permetre integrar-ne bona part. No va ser el cas de l’independentisme, i encara menys de Serra. Amb els mateixos tribunals i la mateixa policia, la repressió, la violència estatal, la persecució va continuar contra la dissidència independentista, convertida en el principal blanc de les noves autoritats constitucionals. De fet, si bé la intensitat repressora va disminuir, el tracte no va experimentar grans canvis essencials entre els primers anys de la teòrica democràcia i els darrers anys del franquisme, especialment durant la dècada de 1980, i arran del Procés, especialment durant el bienni 2017-2019.

Detencions i tortures a Vila Laietana

És aquí on l’historial de Blanca Serra exerceix de prova del cotó (no superada) del règim polític actual. Exiliada el 1975 –la mort de Franco l’agafa a la Catalunya Nord–, retornada el 1976, serà detinguda el 1977, acusada de col·laborar amb ETA. El 1980 tornarà a ser detinguda i portada a Madrid a l’empara de la llei antiterrorista. L’episodi es repetirà el desembre de 1981, acusada de col·laborar amb Terra Lliure. El març de 1982, probablement el cas més conegut, serà empresonada de manera preventiva, acusada de sedició i apologia de la rebel·lió per haver sostingut, amb cinc militants més, una pancarta on hi havia escrita la paraula “independència” en una manifestació contra la LOAPA (la llei aprovada arran del cop d’estat de 1981 i consistent a aigualir l’autonomia catalana posant-la al mateix nivell que la resta de setze comunitats autònomes, la major part de les quals, artificials).

En totes i cadascuna de les seves detencions, a la comissaria de Via Laietana, 43, va ser torturada i vexada, tal com reconeix la fiscalia. Va ser víctima d’ofegaments amb bosses al cap, cops sistemàtics (amb lesions) a les plantes dels peus, humiliada per la seva condició de catalana, amenaçada amb violència sexual i tot el repertori habitual que ha convertit aquest sinistre edifici en l’Abu Ghraib d’Europa occidental. Tot i això, com així marca la naturalesa de la Transició, els mateixos tribunals han evitat depurar responsabilitats fent veure que són incapaços d’identificar uns agressors que ho feien de manera sistemàtica contra la dissidència i que també han actuat recentment contra els independentistes durant els darrers anys, especialment arran de la batalla d’Urquinaona de fa menys de set anys.

Catedràtica de secundària, professora de català

Més enllà de la seva vida política, cal destacar de Blanca Serra que va estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona i es va dedicar professionalment a la docència a secundària. Va ser catedràtica a l’Institut Narcís Monturiol de Montbau, i va participar, també, en l’intent de crear un sindicalisme educatiu entorn de la Intersindical-CSC. S’ha dedicat amb intensitat a la defensa del català, la seva presència pública i institucional i a la seva qualitat lingüística.

Participació en l’arrencada de l’ANC

Sense retirar-se mai de la vida política i pública, també de manera paral·lela a l’evolució de l’independentisme, va tenir una presència constant en les diverses iniciatives que, amb el canvi de segle van permetre passar de la marginalitat política, a una presència consistent, i posteriorment, en el creixement del moviment fins que aquest va tenir prou força per capgirar els equilibris polítics que van portar, primer, a la crisi de l’autonomisme, i posteriorment, a fer de la independència una causa assumida majoritàriament per la població nacionalment identificada com a catalana. Això va implicar la seva participació en la creació de l’ANC –va formar part del primer Secretariat Nacional– el 2012 i en la celebració dels referèndums municipals per la independència (2009-2011). Ja reconeguda com a figura històrica respectada, la seva presència en actes, debats i esdeveniments era pràcticament constant. Això també implicava el seu paper en el moviment per la memòria històrica i la transformació radical de la percepció de la història recent, que comporta el descrèdit de la Transició i la inconsistència i fragilitat de l’autonomisme. De fet, tot el que envolta el cas de les tortures a Via Laietana –un secret de domini públic– han ajudat a una presa de consciència nacional sobre la relació entre Catalunya i Espanya com a una dinàmica de violència / repressió, que pot variar en grau, encara que no en presència, en funció dels règims de torn o dels equilibris polítics circumstancials.

És per això que la seva desaparició va molt més enllà del que molts opinadors voldrien. No es tracta d’una víctima (al cap i a la fi, les tortures no són una causa, sinó una conseqüència d’una opressió nacional) sinó d’una resistent, una icona popular, algú capaç de dedicar tota la seva vida a la llibertat del seu país. I és aquesta la veritable naturalesa del personatge, la seva transcendència històrica.