«Aquest senyor gallec se’n recorda molt de tu. Vau estar junts en l’acte UPG-PSAN(p)-ETA a Porto». És un missatge que vaig enviar a la Blanca des de Palma. Era desembre del 2019, hi érem per la Diada de Mallorca i ens vam trobar un veterà nacionalista gallec que, en saber que érem catalans, ens va parlar del bon record que guardava de la «noia» amb qui va coincidir en aquest acte. Només ens sabia dir que era mestra però quan vaig connectar aquesta història amb una que li havia sentit a la Blanca vam poder lligar caps.

Ell hi va anar representant la Union do Povo Galego (UPG); ella, representant el PSAN-Provisional. Es tracta d’un acte que es va fer el gener de 1976. Portugal estava en plena revolució i un conjunt d’organitzacions d’esquerres va convidar bascos, catalans i gallecs per explicar com avançava la lluita després de la mort de Franco. Érem a l’any més agitat de la Transició. Aquell febrer es produirien les dues manifestacions (encara il·legals) per l’amnistia als carrers de Barcelona. Era també l’any de la vaga general de Sabadell que va paralitzar la ciutat, de les grans vagues del Baix Llobregat (Laforsa, Roca Radiadors), i la vaga de la construcció. 1976 és l’any àlgid del Congrés de Cultura Catalana, de les Jornades Catalanes de la Dona i del Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. L’any de la sortida al carrer de l’Avui i de l’Onze de Setembre a Sant Boi. L’any en què sortiria a la superfície l’Assemblea de Catalunya, es redactaria el projecte d’Estatut d’Elx al País Valencià i es produiria a Cura, Mallorca, la Trobada d’Instàncies Unitàries dels Països Catalans (Assemblea i Consell de Forces Polítiques de Catalunya, Consell Democràtic i Junta Democràtica del País Valencià i les respectives plataformes de de les Illes).

L’any següent, la Blanca patiria la seva primera detenció i coneixeria la tortura.

Però tirem enrere. La Blanca va començar a militar a principis dels seixanta al FNC. Com explica la seva inseparable germana Eva, el PSUC no els feia el pes per com tractava la qüestió nacional. Eren filles, juntament amb en Cala, de l’arqueòleg (depurat pel franquisme) Josep Serra i Ràfols i d’Isabel Puig, de família de pescadors. Una llar de republicans catalanistes on, per exemple, sempre es brindava el 14 d’abril i del vàter en deien Can Felip.

El compromís polític va fer que les dues germanes refusessin l’oferiment de l’antropòleg Batista i Roca d’anar a estudiar a Oxford. Se sentien lligades a la militància antifranquista. Dins el FNC, juntament amb altres joves com els germans Castellanos o Josep Ferrer, van gestar una renovació del nacionalisme. Calia connectar amb les noves realitats catalanes i d’arreu. El nou moviment obrer (les Comissions Obreres es funden el 1964), la revolta generacional (el 68 francès i mundial), el reviscolament marxista a redós de les revolucions anticolonials i el renascut moviment cultural català que donava forma a una nació prohibida, els Països Catalans. Aquesta renovació del moviment nacional també va donar-se a Euskal Herria i Galícia i el producte són ETA i la UPG. Als Països Catalans, aquest nou actor serà el PSAN que establirà la tríada Independència-Socialisme-Països Catalans.

El problema dins el PSAN arriba quan, a ulls de la Blanca i altres fundadors, es percep seguidisme del PSUC, que és el gran partit de l’oposició i que ja preveu un model de sortida del franquisme que passa per l’anomenada (pel PCE) reconciliación nacional. És a dir un pacte amb els sectors reformistes del règim a costa de renunciar a la ruptura. Deien que no hi havia correlació de forces per a gaire res més. No pensaven així la Blanca i els que van fundar, el 1974, el PSAN-Provisional (nom de ressonància irlandesa, quan el 1969 va sorgir, de l’IRA, l’IRA-Provisional). Creien que a diferència de la via reformista del PCE-PSUC, era possible una via rupturista com la que havia donat lloc, precisament, a la revolució portuguesa. Aquesta radicalització tàctico-estratègica els porta a entrar en relació amb UPG i ETA (vet aquí l’acte de Pporto) i a posar les bases del que serà Terra Lliure.

La Blanca dona una gran importància al nou partit i per això el seu llegat inclou el llibre escrit conjuntament amb en Carles Benítez, i que s’acaba de publicar: La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional (Edicions del 1979). El PSAN-P i el seu hereu, Independentistes dels Països Catalans (IPC), són un nucli petit però pioner, clau en la gestació del nou moviment independentista: nova simbologia, noves consignes i nova terminologia. Aniran donant cada vegada més pes als conceptes independència i independentisme, llavors idees d’avantguarda perquè el gran clam era l’autonomia. S’oposaran al nou règim amb el Comitè Català contra la Constitució Espanyola. El propòsit serà crear un nou moviment nacional-popular quan la força de l’antifranquisme, la que he descrit a propòsit del 1976, es vagi esllanguint, una part integrant-se a la nova institucionalitat de l’Espanya monàrquica, una part cap a casa amb el desencís.

Però fins que no sorgeixi un moviment independentista passaran molts anys i moltes patacades. Vindran més detencions després de la de 1977: 1980, 1981 i 1982. Aquesta última per portar una pancarta on hi posa la paraula Independència. Espanya ja era constitucional i Catalunya autonòmica, però per independentista anaves a la presó. Imagineu-vos el poder subversiu que tenia la idea.

Vindran després la crisi de Terra Lliure, que es replicarà dins IPC i que acabarà amb la sortida de l’Eva i la Blanca. Vindrà l’MDT, la crisi de l’MDT, l’Operació Garzón i el final de Terra Lliure. Vindrà l’ofensiva d’ERC per a absorbir tot aquest espai. Vindrà una nova generació militant de l’Esquerra Independentista que tanmateix no voldrà saber res dels vells. I amb això ens plantem ja en la conjuntura que obre el nou Estatut del 2005, retallat primer per un pacte entre CiU i el PSOE i, quatre anys després, pel Tribunal Constitucional.

És en aquest moment que conec la Blanca. Sabia qui era per tots els Lluita que m’havien deixat fullejar els vells, però llavors hi vaig coincidir a la Plataforma pel Dret a Decidir. Allà hi havia una confluència de sectors polítics. A grans trets, hi havia d’una banda els partidaris del procés de reforma de l’Estatut, que volien que no fos retallat. I hi havia els independentistes més clàssics, com ara la Blanca, a qui vaig sentir dir en una reunió que allò de l’Estatut li semblava «la refundació d’Espanya». Però durant un temps hi va haver sintonia perquè les retallades demostraven que el marge de reforma autonòmic era molt limitat i això va radicalitzar no ja un grapat de militants sinó, progressivament, sectors importants del catalanisme.

Es va obrir una conjuntura que ressonava a la Transició, però ara l’ofegament de la reforma donava aire a la ruptura. Van començar a accelerar-se els esdeveniments. Recordo una reunió de la PDD amb CiU. Felip Puig els diu: «això que proposeu és el col·lapse del sistema!». I la Blanca: «efectivament!». La nova situació permetia que la ruptura somiada pels pioners independentistes, la revolució pendent de què parla el llibre, deixés de ser una quimera. La retallada de l’Estatut podria haver desembocat en pura resignació, així ho haurien preferit els principals partits que n’havien impulsat la reforma. Un nou desencís, com el de la Transició. Però l’existència d’un sotabosc associatiu, que havia anat regant aquest independentisme històric, unit a un cicle creixent de protesta social (vagues generals, 15M…) va posar els ingredients de la rebel·lió catalana. És d’aquí que naixerà el procés de consultes municipals per la independència (2009-2011) i l’ANC (2012). És també el marc de fons del creixement de la CUP, una organització d’origen municipalista, de l’època de les catacombes independentistes, que fa la travessa del desert fins a esdevenir una força també parlamentària. En aquest context, el 2014 es funda Poble Lliure. Consultes, ANC, CUP i Poble Lliure, tot amb la participació de la Blanca.

El procés independentista és un fenomen que arrenca des de baix. Centenars de milers de persones omplint els carrers amb la bandera que havien recuperat els fundadors del PSAN, l’estelada. Molts, amb samarretes amb el mapa dels Països Catalans. Tots corejant les consignes que s’havien inventat als setanta: la cantarella sil·làbica I-inde-independència. El fora les forces d’ocupació. El ni França ni Espanya. El Visca la Terra. Ja no era només el Fossar qui ho cridava sinó tot el Passeig de Gràcia, la Diagonal de cap a cap, la Meridiana sencera.

Al 2017 no vam aconseguir la independència. Va faltar una mica més de força, però sobretot va faltar una millor direcció que sapigués canalitzar aquesta força. Bona part del problema és que la direcció del procés no entenia que, efectivament, el que tenien davant era una ruptura. Era la revolució pendent. Perquè la independència s’assembla més a una revolució que no pas a una transició. Els processos «de la llei a la llei» només es poden fer quan es fan des del poder (és a dir quan es fan revolucions passives, que anomenava Gramsci).

És després del 2017 que la Blanca ha estat finalment reconeguda. Per això ahir teníem pronunciaments de tot l’espectre independentista (no pas ningú d’Aliança Catalana, tampoc dels Comuns). Durant dècades la Blanca havia militat per una causa per a molts excèntrica. Va persistir i, amb el temps, el procés independentista va donar dimensió suficient a aquesta utopia per esdevenir realitat. Un fenomen semblant passa amb la repressió. Les detencions i tortures patides per la Blanca, totes després de la mort de Franco, quedaven fora de focus. Molts pensaven que eren coses pròpies dels qui es mouen pels marges o que defensen la lluita armada. De cop, el 155, l’Audiència Nacional, el Suprem i tot l’aparell de l’Estat van recordar-nos que no, que ja pots fer les coses sense ni un paper a terra, que ells faran servir igualment la força.

El sentit que vull donar a aquest recordatori, escrit a cuitacorrents, és la reivindicació de les històries alternatives. Hi ha una història alternativa de la Transició, que ens explica que l’acceptació de la monarquia, la unitat d’Espanya, la proscripció dels Països Catalans i la continuïtat dels franquistes dins les esferes de poder no eren l’únic resultat possible. Hi ha, encara més gran, una història alternativa del poble català (gràcies, Eva!), que ens explica que el domini francès i espanyol ha tingut enormes resistències i no pas només encaixos i pactes. Hi ha una història sociolingüística alternativa, ho recordava la Blanca: no som una nació bilingüe, som una nació bilingüitzada pel poder espanyol i francès. Hi ha una història alternativa on les dones tenen un paper clau dins les organitzacions de resistència (n’esmeno algunes de l’independentisme, a més de la Blanca i l’Eva: Dolors Serra i Antònia Serra, Teresa Lecha, Carme Travesset, Teresa Alabèrnia, Mait Carrasco, Griselda Pineda, Teresa Aragonès, Isabel Herrero, Imma Tubella, Llum López, Roser Vernet, Núria Codina, Montserrat Manent, Maria Mercè Marçal…). Hi ha finalment una història alternativa del 2017: no estàvem condemnats a perdre perquè sigui impossible enfrontar-se a Espanya. I ara, en temps de desencís, convé reviure l’esperit de la Blanca, que va persistir, sense ombra d’agror o derrotisme, perquè la seva trajectòria li donava aquesta mirada llarga.

Torno a Palma. El que més m’atrau d’aquella anècdota és la proximitat amb la qual ens parlava el camarada Moa. Havien passat més de quatre dècades però ell es referia a una «noia» i ens transmetia una impressió viva com si haguessin coincidit a Porto la setmana anterior. El temps, dins la nostra consciència, és mal·leable. La memòria endreça els records amb sentit emocional i identitari, no amb cronologia estricta. Brindar el 14 d’abril ens connecta a un esclat de llibertat de fa gairebé un segle. Transmetre la llengua ens integra dins un riu immens i pretèrit. I parlar de la Blanca ens fa prendre consciència que no tot va néixer amb nosaltres i que el final no està escrit.