Aquest 2026 recordem que fa tres-cents dinou anys ens van arrasar el país, provocant la mort de prop de 30.000 persones —vora el 7% de la població valenciana de l’època—, i amb elles vam perdre les nostres llibertats, els nostres furs i la nostra capacitat de decidir. Aquella derrota va significar també la impossibilitat de dissenyar i gestionar el nostre propi model econòmic i social. Fa tres-cents dinou anys que, “per injust dret de conquesta”, es va interrompre la nostra evolució autònoma i es van debilitar els lligams naturals amb Catalunya, les Illes Balears i la resta de territoris amb què compartim llengua i cultura.

L’oligarquia nobiliària valenciana, com ja havia fet després de la revolta de les Germanies, es va acomodar al nou règim absolutista, que li garantia els seus privilegis. Al País Valencià, la guerra de Successió —en el marc del conflicte entre potències europees— tingué també caràcter de guerra civil. I la vam perdre nosaltres, el poble valencià. Des d’aleshores, les elits han actuat no com a classe dirigent pròpia, sinó subordinades als interessos de les classes dominants de l’Estat i del capitalisme global.

Tres-cents dinou anys, doncs, sense poder decidir ni com produir ni com garantir les condicions materials de vida. Sense poder decidir com ens organitzem ni quines relacions establim amb altres pobles. Com es va evidenciar amb la criminal gestió de la DANA de 2024, hem estat condemnats a sobreviure sota una institucionalitat sovint aliena i contrària als interessos de la majoria social.

Tres-cents dinou anys sense poder actuar plenament com a subjecte polític, sense capacitat per a incidir en el model econòmic ni per a desenvolupar-lo des d’una lògica pròpia i autocentrada. Ni tan sols hem pogut decidir amb plenitud la nostra relació amb el territori que habitem.

Tres-cents dinou anys de persecució i menysteniment de la nostra llengua i cultura. Tres-cents dinou anys d’intents d’imposar-nos una cultura subordinada, dependent i de segon nivell.

Però també tres-cents dinou anys de resistència. Una resistència, de vegades latent, de vegades oberta, però sempre present, que ens ha permés arribar fins ací com a poble viu, malgrat la minorització. Una resistència que ha hagut d’afrontar l’absolutisme borbònic, el centralisme, unes revolucions liberals incompletes, una il·lustració insuficient i una Renaixença limitada per les renúncies de les elits.

Hem resistit també la dictadura franquista, que va omplir fosses i cunetes amb milers de persones represaliades per defensar la llibertat o, simplement, per existir.

I hem continuat resistint sota el règim sorgit el 1978, hereu en molts aspectes de la dictadura anterior i continuador de les dinàmiques de subordinació iniciades el 1707. Un règim que, sota aparença democràtica, ha perpetuat impunitats, ha consolidat privilegis i ha limitat l’exercici efectiu dels nostres drets col·lectius.

Malgrat aquesta llarga resistència —de la qual podem sentir un orgull legítim—, la situació del poble valencià continua sent fràgil. Aquesta precarietat nacional i social és, alhora, el motor de les lluites quotidianes —socials, culturals i polítiques— que ens han de permetre recuperar el nostre irrenunciable Dret a Decidir.

Visca el 25 d’Abril

Visca el País Valencià!