Una grisor tenebrosa semblava haver aconseguit imposar-se en la política catalana dels darrers anys. En un marc de renúncies compartides, les dues forces polítiques hegemòniques del que fou l’independentisme entre el 2012 i el 2019 (ERC i Junts) han anat sucumbint als cants de sirena provinents del PSOE en forma d’estabilització, pacificació, bona gestió, oportunitat històrica, realisme… i tota una llarga llista de conceptes que es resumeixen en un de sol: el retorn a l’autonomisme.

La teoria que donava cobertura a aquest canvi radical d’estratègia venia a dir que davant la (suposada) incapacitat d’encarar una confrontació democràtica amb l’Estat espanyol, el que calia fer era dedicar-se a una gestió del mentrestant que permetés eixamplar la base i anar guanyant gradualment quotes de sobirania: res més lluny de la tossuda realitat.

Tot i disposar d’un veritable exèrcit de propagandistes, mitjans de comunicació, entitats subvencionades i personatges influents amb suculentes nòmines (d’aquells que tan sols alcen la veu quan els desastres electorals provoquen un ERO al partit o a la barraqueta que els aixopluga), ha estat precisament allò que ells citaven, “els problemes reals de la gent”, el que ha fet caure la disfressa i ha posat en evidència que tant el virrei colonial com els aborígens que el sostenen van despullats.

Se’ns ha volgut fer empassar que després de superar les foteses del follet del federalisme, i després de l’“aventura independentista”, ara havíem d’abraçar el hàmster de l’autonomisme, tot oblidant l’experiència dels primers quinze anys d’aquest segle, durant els quals la majoria del nostre poble va prendre consciència que cap ni un dels problemes socials, econòmics i territorials que ens afecten, ni els atacs a la nostra llengua i la nostra cultura podien ser superats sota la dominació d’un Estat espanyol estructuralment irreformable i en ple retrocés pel que fa als ja minsos avenços democràtics conquerits en la lluita contra el franquisme i el règim que l’ha acabat succeint.

O és que ja no recordem que el desastre de Rodalies, junt amb l’escàndol dels peatges fou un dels elements principals en la presa de consciència independentista? No recordem la conversa entre Fernàndez Díaz i Villarejo en què es felicitaven d’haver destruït el sistema sanitari català? O que totes i cadascuna de les moltes mesures socials aprovades al Parlament pel govern de Junts pel Sí amb el suport de la CUP van ser tombades pels tribunals espanyols?

Hem oblidat que fins a la nit del 10 de setembre de 2012 el president Artur Mas va intentar forçar l’ANC a canviar l’eslògan de la primera manifestació multitudinària, renunciant a la independència a canvi de reivindicar un pacte fiscal amb l’Estat espanyol? I que només el cop de porta als morros rebut per part de M. Rajoy va fer que l’antic món convergent se sumés a l’independentisme?

L’independentisme va créixer exponencialment quan es van fer evidents i es van socialitzar dues coses: la primera, que l’Estat espanyol mai serà un estat plurinacional i democràtic perquè la seva pròpia existència, el manteniment de les seves estructures i la seva raó d’ésser, són impossibles sense l’espoli sistemàtic i continu dels Països Catalans i l’atiament de la catalanofòbia. I, com a conseqüència, que cap de les necessitats primordials de cara a construir un futur de prosperitat, justícia i llibertat com a catalans seria possible sense la conquesta de la independència.

I no només això: l’independentisme ha entrat en retrocés a mesura que els seus dirigents i algunes de les seves estructures han renunciat a la lluita i a la denúncia de l’opressió nacional, cultural i econòmica, i han optat per acomodar-se en el marc d’un autonomisme estèril que mai podrà donar resposta als anhels i demandes del nostre poble.

És per això que cal agrair a l’ANC (i especialment al seu president, el sempre present i imprescindible Lluís Llach) la clarividència i la fermesa demostrades en mantenir la convocatòria del que va acabar essent la gran manifestació del 7 de febrer al matí, que pot (i hauria de) marcar un punt d’inflexió tant pel que fa al retorn a la mobilització i als carrers, com, i sobretot, a recuperar el nord, assenyalant l’autonomisme com una via morta i fent evident el vincle indestriable entre les demandes i reivindicacions populars i la lluita per la independència. Seguirem tossudament alçats!