La tesi d’aquest article és la següent: cal que l’independentisme d’esquerres lideri el desplegament d’un ampli moviment per la pau i la solidaritat als Països Catalans. Un moviment nacionalment autocentrat i ideològicament sòlid, que ens faci avançar tant en l’auto-organització i la mobilització popular, com en la construcció d’estructures estables de coordinació i suport mutu amb altres pobles, nacions i moviments amb qui compartim l’aspiració de construir un futur de plena sobirania i de justícia social.

Per què ara?

La resposta a aquesta pregunta ve donada tant per l’evolució històrica del moviment antimilitarista i per la Pau, com pel context actual, tant a nivell nacional, com global. Mirarem de resumir-ho.

A nivell històric cal recordar que, a partir del moment en què el PSOE assumeix el seu paper de puntal del règim monàrquic i d’encarregat d’adaptació de l’estat espanyol als dos marcs globals de dominació capitalista (UE i OTAN), el moviment per la Pau resta, inicialment, prou potent però controlat per l’esquerra espanyola, fins que la derrota en el referèndum de l’OTAN (on el NO guanyà tan sols al País Basc i Catalunya), i la posterior desfeta ideològica del món provinent del PSUC, el fan caure en una certa letàrgia. Tan sols el moviment de rebuig al servei militar, fortament participat per l’independentisme (i pels sectors de l’esquerra rupturista que de manera majoritària s’hi han acabat apropant), mostra un múscul, una capacitat de confrontació —insubmissió— i una maduresa ideològica que permet una victòria important: supressió de la mili i amnistia (o arxivament del procés judicial) per milers d’insubmissos.

Ja aleshores l’independentisme va haver d’abordar un debat entre els sectors més despolititzats i essencialistes, que renegaven del moviment per la pau (per considerar-lo «espanyol», com feia el PSAN, o per una retòrica militarista que mai va anar acompanyada, però, d’una proposta viable en aquest sentit), i l’independentisme revolucionari, que va entendre perfectament la potencialitat del moviment i la seva importància a l’hora d’erosionar i qüestionar l’estat espanyol i les estructures d’opressió de l’imperialisme.

Anys més tard, el rebuig a les guerres imperialistes desplegades per l’OTAN a l’Orient Mitjà va tornar a posar el nostre país al capdavant de les mobilitzacions contra les guerres del Golf, tot i que la instrumentalització que en va fer el PSOE va acabar per anorrear un moviment que era un obstacle per a l’agenda imperialista global, marcada per l’aliança dels EUA amb Israel, les tiranies del Golf i les milícies integristes promogudes per aquest veritable eix del mal.

La destrucció de països sencers, (Afganistan, Iraq, Líbia, Síria, Sudan, el Líban…) amb la proliferació d’estats fallits i règims sectaris i titelles, seguint la doctrina dissenyada pel pentàgon a inicis del 2000, s’ha anat implementant sense treva, causant milions de morts i provocant el drama dels refugiats provinents del Nord d’Àfrica i el món àrabo-islàmic, les ribes sud i est de la Mediterrània. El més irònic és que aquest reguitzell d’invasions, cops d’estat, alçaments armats, i desestabilitzacions terroristes s’han perpetrat en nom de la «democràcia», comptant sovint amb la complicitat de part de l’esquerra occidental.

Pel que fa al context actual, ens trobem amb un món caracteritzat per dos elements clau estretament relacionats:

• La decadència de l’imperi euro-ianqui i el risc real d’una conflagració a gran escala. Com hem comentat en articles anteriors i és públic i notori, els EUA (i Europa encara més donat el seu auto-assumit rol subordinat respecte al centre de l’Imperi: Washington) es troben en una situació de crisi estructural tant a nivell econòmic, com polític, com de capacitat de continuar exercint el seu xantatge arreu del planeta, de la manera com ho han fet durant més d’un segle. Davant l’empoderament d’un Sud Global i unes potències emergents liderades econòmicament i tecnològicament per la Xina, Occident sembla disposat a recórrer a la seva única arma: la indústria armamentística i l’extensió dels conflictes per mirar d’evitar l’inevitable: una reconfiguració del món més igualitària i multipolar.
• El militarisme com a forma de despossessió i perpetuació de les opressions. El gran capital auro-ianqui està mirant de compensar la caiguda constant i cada vegada més accelerada de la seva taxa de guanys a través de la intensificació de les polítiques extractives i de despossessió de masses aplicades contra les classes populars: l’especulació financera, l’especulació immobiliària, la privatització de serveis essencials, l’acaparació de recursos per als aparells repressors i coercitius de l’estat… i molt especialment per a la indústria militar, que és qui acaba dictant (com ha fet històricament als EUA) una política exterior que requereix de guerres de saqueig (i/o amenaces permanents de guerra) per a fer viable la pròpia economia. Aquesta doctrina criminal ha estat assumida els darrers anys de manera general per una UE en mans d’una casta de polítics mediocres que, amb independència de la seva filiació partidista, lluny de buscar un paper protagonista per a Europa com a pont privilegiat entre Orient, Occident i Àfrica, han emprès, sota el dictat de l’OTAN, el camí de la militarització i la propaganda bel·licista.

Eppur si muove. Malgrat les manipulacions i tergiversacions, malgrat l’individualisme inculcat des de tots i cada un dels espais de vida quotidiana, malgrat la propaganda xenòfoba i bel·licista, malgrat el poder dels propagandistes del sionisme, malgrat la repressió a les veus discordants i solidàries, i malgrat fer-ho tard (i de manera no prou massiva), el moviment de solidaritat amb el poble palestí arran del genocidi perpetrat per Israel ha estat un brot verd que ha tornat a mostrar les potencialitats d’un moviment per la pau i la solidaritat que, des de la fermesa ideològica, canalitzi la lluita per la dignitat dels pobles, contra el negoci de la guerra i les seves conseqüències, i en favor d’un món construït a través del diàleg entre iguals.

És qüestió de principis?

Davant les acusacions d’immoralitat per part dels sectors burgesos, conservadors i reaccionaris, Lenin deia que els comunistes sí que tenien moral: aquella que permetia els treballadors i els pobles avançar vers un futur igualitari i una vida digna. Dit d’una altra manera, allò que és «bo» o «dolent» no és que no existeixi, és que no ve pas donat pels valors morals establerts pels opressors, sinó per les necessitats objectives dels oprimits en la lluita per la seva emancipació.

La (si més no aparent) incorporació durant els anys 2010-2017 a l’independentisme de sectors d’ideologia liberal i pro-atlantista —a banda de despullar-lo de la seva característica fonamental per a l’èxit: ser un moviment de ruptura— va sumir el moviment en un estat de confusió ideològica que li impedia discernir quins eren els elements centrals de l’opressió que calia combatre, entre ells els aparells coercitius de l’estat i les estructures de dominació com l’OTAN i la UE, venudes per alguns com a potencials aliades. Quan part dels oportunistes han abandonat el vaixell, i quan l’enemic s’ha tret la careta, mostrant que sí, «Europa ens mira», però aterrida davant la possibilitat que la desestabilitzem, és el moment de de refer-nos, també, a nivell ideològic. I en aquest sentit, el desplegament d’un Moviment per la Pau i la Solidaritat basat en uns sòlids principis polítics, és un element molt clarificador.

De quins principis estem parlant?

Contra el militarisme i el bel·licisme, defensem els drets socials i la sobirania

Reducció dels pressupostos militars i augment de les partides socials. Lluita contra la propaganda bel·licista, basada en la por i en la caricaturització dels suposats enemics, i defensa d’espais multilaterals de negociació per a la ressolució de conflictes. Defensa del Dret a l’Autodeterminació com a eina de reesolució de conflictes. Desmilitzarització de la societat, inclosos els cossos policials. Prohibició de la compra-venda d’armes, i paulatina prohibició de la seva fabricació.

Afebliment de les estructures de dominació: Estats, UE, OTAN

Sortida immediata de l’OTAN, tancament de totes les bases militars estrangeres en el nostre territori nacional, inclosos els ports marítims. Reducció de l’exèrcit i del pressupost global de defensa i d’interior. Insubmissió als dictats de la UE en política exterior i de defensa, contemplant-ne, si cal, la sortida. Desplegar una política exterior d’apropament i cooperació amb el Sud Global i les potències emergents en la perspectiva d’un ordre internacional lliure del xantatge econòmic i polític de l’imperialisme.

Aliança dels pobles contra els poders imperials i les corporacions

En contra tant de la globalització neoliberal, com dels nacionalismes agressius i xenòfobs, propugnem la unitat dels oprimits per fer front els opressors. En un món on els estats han anat esdevenint cada vegada més una simple eina al servei del capital per fer valdre els seus interessos per la força, el xantatge i la guerra, cal posar en valor de nou tant la solidaritat de classe, com la solidaritat internacionalista i la defensa universal dels drets de les persones i els pobles.

I com els posarem en pràctica?

1. A través de la mobilitació popular i la creació/coordinació d’estructures (entitats, plataformes, etc.) que incideixin en diferents àmbits: per uns pressupostos socials i desmilitaritzats, pel tancament de les bases i la sortida de l’OTAN, contra les ingerències imperialistes i en defensa de la sobirania dels pobles, contra el negoci de les armes i en favor d’un moviment mundial pel desarmament…
2. Entomant la lluita ideològica contra l’imperialisme, el militarisme i el bel·licisme. Defensant la sobirania dels pobles, rebutjant les ingerències, cops d’estat i desestabilitacions en nom de «l’establiment de la democràcia» o de «la lluita contra el narcotràfic». Oposant-nos a la visió maniquea del món impulsada per l’imperialisme i defensant espais multilaterals de resolució de conflictes. Denunciant els genocidis, els crims contra la humanitat i els atemptats contra les condicions de vida dels pobles indígenes i del Sud Global.
3. Articulant una Xarxa Internacionalista a través de la coordinació i la cooperació amb altres moviments similars. Desplegant projectes de solidaritat mútua i construint estructires estables de cooperació amb pobles, estats i moviments que treballen per un futur de pau, justícia i llibertat. Articulant respostes conjuntes davant les agressions, tant militars com polítiques, ecològiques i econòmiques, dels poders capitalistes i de l’imperialisme.

El repte és gran, però inel·luble: és una oportunitat per anar enfortint i solidificant el moviment popular, i és una qüestió on ens hi va el futur, com a país i com a espècie.