Arran de l’agressió dels Estats Units a Veneçuela i de la seua aparent victòria  —que només el temps permetrà valorar en tota profunditat i  conseqüències— s’han multiplicat els articles, opinions i debats sobre la necessitat d’adoptar noves estratègies i aliances geopolítiques davant els canvis accelerats que s’estan produint a escala mundial. Aquest interès per la geopolítica és legítim i necessari, però resulta insuficient si no va acompanyat d’una reflexió igualment intensa sobre què hem de fer des de casa nostra i com hauríem d’intervenir com a poble per incidir, encara que siga amb la modèstia de les nostres dimensions demogràfiques, en el curs dels esdeveniments des d’una perspectiva nacional i confederal pròpia. 

En aquest sentit, són especialment suggerents la sèrie de set articles de Carles Castellanos Els reptes de les nacions i els pobles democràtics, on analitza la situació de Catalunya en el marc de la crisi sistèmica  internacional, i el text de Xavier Oca sobre la necessitat de desplegar el moviment per la pau i la solidaritat internacionalista als Països Catalans. Ambdues aportacions apunten a una mateixa idea de fons: sense una base interna sòlida, qualsevol posicionament internacional resta reduït a una declaració de principis sense capacitat real d’incidència. 

Des d’aquesta perspectiva, es poden identificar almenys quatre espais d’intervenció estructurals que cal abordar de manera urgent si volem  construir un projecte nacional-popular amb força real i amb capacitat per a reeixir: el debilitament de la consciència i unitat de classe dels treballadors i treballadores; una concepció massa limitada de la unitat popular; la necessitat d’enfortir l’espai de construcció nacional-popular i la manca d’un debat en profunditat sobre com articular un futur espai confederal entre Catalunya (incloent-hi Catalunya Nord i la Franja de Ponent), el País Valencià i les Illes Balears. 

1. El neoliberalisme i la disgregació de la classe treballadora. 

El neoliberalisme no ha estat únicament un model econòmic orientat a la desregulació i a l’acumulació de beneficis, sinó un projecte polític global destinat a desarticular la classe treballadora com a subjecte col·lectiu amb capacitat d’organització i de confrontació. Els seus efectes no s’han limitat a la pèrdua de drets materials, sinó que han incidit profundament en la cohesió social, la consciència de classe i les formes d’organització.

La deslocalització de la producció, la fragmentació del mercat laboral i la  generalització de la precarietat —contractació temporal, subcontractació, falsos autònoms, economia de plataformes, economia submergida, hiperexplotació de les persones nouvingudes no regularitzades, gentrificació, etc.— han trencat les experiències compartides de vida, treball i de lluita. Això ha fomentat una falsa competència constant entre treballadores i treballadors, tant entre sectors socials com entre generacions, i ha afeblit la capacitat de visualitzar i construir interessos  comuns i projectes de futur col·lectius. 

Paral·lelament, el neoliberalisme ha impulsat l’atac sistemàtic a la negociació col·lectiva i la individualització de les relacions laborals, reduint el conflicte social a una qüestió privada. La repressió de la protesta i la institucionalització del conflicte han limitat la capacitat d’acció sindical,  mentre el poder empresarial s’ha mantingut fortament unificat. A tot això s’hi afegeix la interiorització del discurs neoliberal: la precarietat i la  inseguretat vital són presentades i assumits com a fracassos individuals, substituint la indignació col·lectiva per la culpa personal. Una part de la  resposta “esquerrana” ha estat la potenciació de l’acció “lúdica”, substituint la disciplina i el compromís militant per una mena de narcisisme delirant,  que impossibilita resistir-se a l’atomització del capital sobre les organitzacions i comunitats anticapitalistes. 

En aquest context, l’enfortiment d’un sindicalisme de classe d’àmbit  nacional no és una opció, sinó una necessitat estratègica. La unitat sindical  —com a mínim en forma d’unitat d’acció— és indispensable per superar la fragmentació, recuperar poder de mobilització i negociació i tornar a situar la classe treballadora com a actor central de transformació social. Sense  aquesta unitat, qualsevol projecte nacional-popular resta incomplets. 

2. Unitat Popular: bases per a una alternativa transformadora. 

La Unitat Popular no pot entendre’s com unes simples sigles partidàries ni com una estratègia electoral. Ha de ser la construcció permanent i in crescendo d’un subjecte polític col·lectiu arrelat en les classes populars, capaç d’articular lluita social, emancipació nacional i democràcia real  davant l’ofensiva del capital i dels estats. 

Això exigeix un arrelament profund al territori i als conflictes reals: treball,  habitatge, subsistència, serveis públics, llengua, feminisme, ecologisme i defensa del territori. Sense presència constant en aquests àmbits, qualsevol  discurs emancipador esdevé retòric. La Unitat Popular ha de nodrir-se del sindicalisme combatiu, dels moviments socials i de l’activisme cultural, i no  subordinar-se ni a l’agenda institucional ni als límits imposats pels estats  com a representants dels interessos del capital. 

Un element clau és la unitat en la diversitat. El projecte ha d’aglutinar sensibilitats diferents sota uns objectius compartits: sobirania popular i  alimentària, justícia social, agenda feminista, ecologisme i defensa de la  llengua i la cultura pròpies. Aquesta unitat només és possible amb  pràctiques democràtiques reals, transparència i control de les direccions per part de la base. L’objectiu final no pot ser només mantenir-se en la dissidència permanent ni gestionar millor el sistema existent, sinó construir  poder popular per superar-lo. 

3. Enfortir i coordinar l’espai nacional-popular existent. 

L’espai nacional-popular a Catalunya, el País Valencià i les Illes té una llarga experiència i una important presència associativa. Hi ha un teixit d’entitats, organitzacions i col·lectius que des de fa anys treballen des de l’activisme polític, cultural, feminista, social i comunitari. Ni el procés independentista català que va portar al 2017, ni la resposta popular al País Valencià a la DANA de 2024, ni les importants mobilitzacions a favor de la llengua comuna a les Illes hagueren estat possibles sense aquestes entitats. Aquest  capital organitzatiu, participatiu i militant és un actiu fonamental que cal reconèixer i reforçar. 

El repte, doncs, no és crear noves estructures artificials, sinó enfortir les existents, ampliar-ne la base social i millorar la coordinació estratègica entre elles. Davant l’ofensiva del capital i la repressió dels estats, cal avançar cap a mecanismes estables de cooperació que permeten compartir diagnòstics, fixar prioritats comunes i sumar forces en moments clau, sense perdre l’autonomia de cada espai i de cada territori. 

Enfortir l’espai nacional-popular vol dir fer-lo més abastador, dotar-lo de més capacitat d’incidència i lideratge social, superar el cofoisme paralitzant i convertir la resistència, a vegades dispersa, en una força coherent i persistent amb voluntat de guanyar nacionalment i socialment. 

4. Cap a un espai confederal entre Catalunya, el País Valencià i les Illes.

La construcció d’un espai confederal entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, no pot limitar-se a repetir la consigna –moltes vegades buida— de Països Catalans. Ans al contrari, hauria de ser una proposta de futur engrescadora, com a resultat d’un procés democràtic i gradual basat en un projecte de lliure associació entre pobles que lluiten per la seua sobirania. El reconeixement de la igualtat política i la diversitat de cada territori és imprescindible, així com el rebuig de qualsevol lògica centralista. 

Abans de plantejar estructures institucionals, cal reforçar els vincles socials i populars: coordinació entre entitats culturals, moviments socials i sindicalisme combatiu, organitzacions polítiques, així com la impulsió de lluites compartides en àmbits com la llengua, l’habitatge, el feminisme, el territori o el finançament. Aquestes lluites són la base material de qualsevol espai confederal viable. 

L’objectiu final és sumar forces sense diluir identitats, augmentar la capacitat de decisió de cada territori i avançar cap a un projecte compartit  d’alliberament nacional i justícia social. La confederació no és una fi en si mateixa, sinó un instrument al servei dels pobles per construir un futur lliure, democràtic i socialment just. I res millor per a començar que debatre la seua oportunitat, possibilitat i si escau, concreció.