La participació institucional catalana a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara ha fet palès novament una orientació política que fa temps que es desplega, però que ara es formula amb una claredat difícil de passar per alt: la voluntat del PSC de situar Barcelona com a centre de gravetat de l’ecosistema editorial en llengua castellana, tot relegant el català a una posició complementària.

Aquesta estratègia no és sobrevinguda, però a Guadalajara ha adquirit una dimensió programàtica. L’anunci d’una beca de residència de tres mesos, dotada amb 80.000 euros, destinada a un autor llatinoamericà perquè “expliqui la Barcelona d’avui”, n’és el símbol més explícit. Més enllà del valor literari que pugui tenir l’operació, la qüestió de fons és evident: els recursos públics es mobilitzen per a projectar internacionalment una ciutat explicada des d’una òptica que reforça la centralitat del castellà, no pas de la llengua pròpia.

Una decisió vestida de neutralitat i legitimitat política que reprodueix nítidament una determinada concepció nacional. Mentre els autors que escriuen en català continuen treballant en un entorn fràgil, marcats per la precarietat estructural del sistema editorial del país, el consistori anuncia una iniciativa de gran impacte econòmic orientada a consolidar un relat que presenta Barcelona com una capital cultural espanyola de vocació hispanoamericana.

El tractament mediàtic tampoc no és casual. La cobertura de la fira ha amplificat els missatges institucionals al voltant de la projecció internacional del castellà, mentre que els creadors catalans presents a Guadalajara han quedat pràcticament invisibilitzats. Aquesta asimetria no només és informativa; és política. Contribueix a naturalitzar la idea que la literatura catalana no és un actiu central de la ciutat, sinó una presència discreta que pot aparèixer, o no, segons les conveniències o les necessitats decoratives del moment.

Les declaracions del mateix alcalde, Jaume Collboni, reforcen aquesta línia. Reivindicar els “lligams” entre Barcelona i l’Amèrica Llatina a través del castellà pot semblar un gest de diplomàcia cultural, però omet un element fonamental: la història d’aquests lligams està marcada per processos de persecució i dominació que han afectat Catalunya i també l’Amèrica del sud. Presentar aquest marc com a punt de trobada harmònic, sense reconèixer la història de setge que l’ha configurat, no només és immoral, sinó que desplaça el conflicte fora del debat públic.

El resultat és un relat institucional que tendeix a dissoldre qualsevol tensió entre català i castellà sota la idea d’una convivència desproblematitzada. Però el context sociolingüístic de Barcelona —amb un ús habitual del català que va davallant any rere any— no permet sostenir aquest discurs sense qüestionaments. La ciutat viu una situació de substitució lingüística aguda i les polítiques públiques haurien de tenir-ho present si realment aspiren a protegir la diversitat cultural i la continuïtat de la tradició literària catalana.

La coincidència amb l’acord entre la Generalitat i el govern espanyol per a monitorar continguts d’odi, també cap al català, ha generat una certa perplexitat. No perquè l’objectiu no sigui necessari, sinó perquè evidencia la contradicció entre un discurs que apel·la a la cohesió social i unes pràctiques polítiques que l’únic que fan és anar en contra de la centralitat del català, sovint sota la premissa d’una neutralitat que no existeix.

La qüestió clau no és si Barcelona pot dialogar amb el món llatinoamericà. És obvi que pot, i de fet ho fa des de fa dècades. El problema és que aquest diàleg es fa servir per a redefinir la imatge internacional de la ciutat d’una manera que desplaça la literatura catalana del centre del relat. I això té conseqüències estructurals: en la percepció exterior, en la projecció institucional, en el repartiment de recursos i en la consolidació d’un marc cultural que identifica Barcelona amb l’espanyolitat mentre continua tractant el català com un reducte folklòric, no pas com una llengua de producció cultural plena i contemporània.

La fira de Guadalajara no ha estat només un aparador editorial. Ha estat una demostració de com s’estan configurant les polítiques culturals de la capital catalana. I el missatge és clar: la internacionalització de Barcelona es vol fer en castellà, amb el català en un paper subaltern. És una decisió política que cal assumir i confrontar, perquè afecta no només la literatura, sinó la manera com entenem el país i el paper que hi juga la llengua.